Capítol 2: Les Maletes
Les hores passaven lentament, l’aire es tornava cada cop més dens, carregat amb la quietud pròpia del vespre. Tot estava en calma fins que els gossos van començar a bordar amb una fúria desmesurada. Els hostes de Mas Torrencito i les seves enormes maletes
Em vaig sobresaltar, vaig deixar la planxa i vaig caminar ràpidament cap a la finestra. Vaig mirar cap a l’exterior, però no vaig veure res, ni una ànima. El jardí estava desert sota la llum esmorteïda del crepuscle.
Amb les celles arrufades, vaig obrir la porta per deixar sortir els gossos. Van sortir disparats corrent cap a l’exterior amb una determinació inusual. Alguna cosa havien percebut, cosa que només ells podien detectar. El seu instint em va fer sentir un calfred recórrer la meva esquena. Què havien sentit? Què havien fet olor?
Les càmeres de seguretat… Els hostes de Mas Torrencito i les seves enormes maletes
Amb el cor bategant més ràpid del que m’agradaria admetre, vaig anar directe al monitor de seguretat. Tenim 16 càmeres instal·lades al voltant de la masia, cobrint tots els angles possibles, però és clar, com no podia ser d’una altra manera, la càmera del pàrquing no funcionava. Fantàstic! La maleïda càmera fallava just quan més la necessitava. Hauria de trucar a Prosegur perquè la revisessin, però en aquell moment, la meva ment ja estava saturada amb mil coses. Com és possible que tot em passés alhora?
Les altres càmeres funcionaven perfectament. Em vaig concentrar a la pantalla, i allà estaven, com espectres a la penombra: els dos homes, carregant unes maletes. No eren maletes normals. Eren descomunals. Semblaven fins i tot més grans del que recordava, prou grans per guardar alguna cosa… o algú . Vaig observar amb detall; les maletes gairebé arribaven a l’alçada de les espatlles, més d’un metre d’alçada, potser més. “Quins dimonis poden portar-hi?”, vaig pensar, sense enlairar-se la vista del monitor.
Amb pas ferm, els dos homes van caminar cap a la terrassa, van deixar les maletes amb un cop sord a terra i, com si res, es van servir unes cerveses de l’autoservei. Alguna cosa en mi va decidir que necessitava parlar amb ells, trencar la creixent tensió que m’envoltava.
—Hola, com esteu? —vaig dir en anglès mentre m’acostava amb un somriure nerviós—. Tot bé?
Un d’ells, el de menor estatura, va respondre amb un somriure gairebé forçat:
—Sí, tot és correcte. Ja portem les maletes, però ens prendrem unes cerveses. No vegis què pesen…
Dos no… tres… Els hostes de Mas Torrencito i les seves enormes maletes
Vaig aturar-me un moment a observar de prop les maletes. Estaven fetes d’un material fosc i resistent, amb petites marques de cops o esgarrinxades, com si haguessin passat per un llarg trajecte.
—Sí que són grans —vaig comentar, mirant de sonar despreocupat—. Hi cap una o dues persones, eh? —vaig afegir amb to sarcàstic, intentant trencar el gel.
L’home gran va aixecar la mirada i, amb un mig somriure inquietant, va replicar:
—Fins i tot tres.
No vaig poder evitar una esgarrifança davant la seva resposta, tan directa i freda. Abans que pogués reaccionar, Maky, el nostre gos més petit i més sorollós, va aparèixer bordant com si hagués vist el mateix diable. El seu lladruc agut perforava les meves orelles, fent-me estrènyer les dents.
—Maky, calla! —li vaig cridar, intentant recuperar una mica de control sobre la situació. El gos es va calmar una mica, però no va deixar de bordar completament, mentre corria cap a les maletes i les olorava amb una intensitat inusual. Els altres dos gossos, Masto i Mastitwo, no van trigar a unir-s’hi, fent olor frenèticament al voltant de les maletes.
El que realment em va inquietar va ser la seva reacció. No era el típic lladruc territorial que solien fer quan arribaven desconeguts. No, aquesta vegada era diferent. Laraven amb una barreja de por i alerta, una mena d’advertència. Els lladrucs no eren d’agressivitat, sinó de pura ansietat. Els gossos semblaven estar nerviosos, com si alguna cosa en aquestes maletes els pertorbés profundament.
Vaig dir als gossos que se n’anessin a dormir. Cada nit, a les vuit en punt, els enviem a descansar al despatx de la Mireia, on tenen els llits. Van obeir amb una obediència gairebé mecànica, i un darrere l’altre van pujar les escales, més ràpid del que és habitual. Alguna cosa els havia espantat.
Ramon, Blanca i Katy. Els hostes de Mas Torrencito i les seves enormes maletes
Vaig decidir baixar al saló, on el Ramon i la Blanca, els nostres hostes de confiança, ja estaven instal·lats. En Ramon, encara que cec, sempre tenia una intuïció sorprenent per a les coses que passaven al seu voltant.
—Ramon, has vist alguna cosa? —vaig preguntar-li en to jocós, com si la seva ceguesa fos una mera broma entre amics.
—Què va, oncle? Però els que han arribat, d’on són? —em va preguntar, amb aquell to de curiositat que sempre mostrava.
—Del Est, diria jo. Has sentit el teu accent?
—Sí, tenia alguna cosa estranya. I un és grandot, no?
—Enorme. —Vaig respondre mentre em recolzava a la cadira—. Ha de fer gairebé dos metres.
Tot i que el Ramon no podia veure, sempre encertava. Tenia una percepció aguda, de vegades fins i tot més afinada que la de qualsevol de nosaltres. Blanca, amb la seva visió reduïda, simplement assentia. Era com si tots dos compartissin una estranya habilitat per captar el que altres no podíem.
Mentre xerràvem, va arribar Katy, amb el seu pijama de Mickey Mouse, i els ulls vidriosos, com si hagués fumat una cosa que la mantenia als núvols. Els seus gossos també van començar a bordar frenèticament cap a les maletes, cosa que em va semblar inquietant.
—PEGOT, calla! —va cridar Katy, i després va deixar anar un riure lleuger mentre s’unia a la conversa.
I s’emporten les maletes.
Els dos homes, mentrestant, es van aixecar per moure les maletes cap a l’habitació. Estaven arrossegant-les, visiblement esgotats pel pes. Les maletes no eren només grans, eren pesades . Katy, en el to alt i despreocupat, va cridar:
—Què hi porteu, un mort o què?
Tots vam posar a riure, encara que la broma deixava un ressò incòmode a l’ambient.
—Calla, Katy! —li vaig dir, encara somrient, encara que en el fons la idea em regirava l’estómac.
Vaig tornar a la cuina per buscar tabac i, mentre treia el cap a la terrassa, vaig veure els dos homes arrossegar amb esforç les maletes pel sender que portava a l’habitació 8. Se’ls sentia murmurar alguna cosa en el seu idioma, i encara que no entenia ni una paraula, el to semblava cada cop més alterat, gairebé frustrat. Quins dimonis hi porten?, em vaig preguntar mentre encenia un cigar.
Des de la terrassa no podia veure el final del camí, però escoltava el so de les maletes en ser arrossegades, i de tant en tant, algun murmuri més fort, com una blasfèmia. Sentia la tensió a l’aire, però no podia posar el dit sobre l’origen exacte de la meva inquietud.
La fossa sèptica. Els hostes de Mas Torrencito i les seves enormes maletes
Quan vaig tornar a la terrassa, la Mireia ja s’havia unit a nosaltres. Ens asseiem i, com sempre, comencem a especular, a fer el que més ens agrada: xafardejar.
—Això és molt rar —va comentar la Mireia—. Segur que porten cadàvers en aquestes maletes, els llençaran a la fossa sèptica i es desfaran.
—No siguis macabra! —li vaig dir, encara que la idea ja s’havia assentat a la meva ment.
—Doncs jo no ho veig clar —va interrompre el Ramon, cosa que va provocar una riallada nerviosa a tothom.
Seguim xerrant, deixant que el nerviosisme es diluís en bromes, fins que de sobte els dos homes van aparèixer darrere del mur. Un d’ells em va mirar fixament i, amb veu seriosa, va dir:
—Miguel, veuen un moment.
CONNTINUARÀ… demà….
Feliç Dimecres a tots! 😊 i demà… MÉS
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anecdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
