Des d’aquí, en un racó que encara fa olor de fang i humitat, intento comprendre el que va passar. Sóc només un gos, un ésser que, fins fa poc, corria lliure pels camps, content i despreocupat. Però ara, l’única cosa que sento és una barreja de por i desolació. Perquè sí, he sobreviscut al que anomenen la DANA, aquesta tempesta que va arrasar la meva llar a València. Un miracle, em diuen els bombers que em van treure d’entre els enderrocs, i jo els miro amb gratitud, encara que no deixo de preguntar-me: quants altres com jo no van aconseguir escapar?

Escolto les notícies, o almenys això crec, mentre el so dels murmuris dels humans parla de gairebé cent morts. Sento la tristesa en les seves veus, però també noto com passen de llarg els meus amics i tants altres animals que van quedar atrapats sense sortida. No només es tracta de gossos, sinó de gats, ocells i totes les criatures que també anomenaven a aquest lloc la seva llar. Nosaltres no teníem mapes, ni advertiments; no sabíem què es venia. Només vam veure com el cel s’enfosquia i l’aigua començava a inundar-ho tot.

Què va ser dels que no van tenir la sort de ser rescatats? Alguns eren mascotes, sí, però altres només eren éssers lliures, com jo. Potser pocs pensen en això, en el nombre de vides que es van apagar sense ni tan sols un avís, perquè la preocupació es concentra a explicar els humans, a saber qui se’n van anar i qui van sobreviure. Però jo, amb el pelatge encara mullat i la por tatuada a la meva memòria, em pregunto: quants hem perdut els nostres amics peluts, aquells que no van deixar d’udolar a la nit, esperant ajuda que mai va arribar?

I mentre intento oblidar el so de l’aigua tot arrossegant-ho tot, m’envaeix una sensació de tristesa que sé que no sóc capaç d’expressar en paraules humanes. Només sé que, quan passi el temps, en algun racó quedarà la nostra memòria, la de tots aquells que ens vam veure atrapats enmig d’un desastre sense comprendre què passava.

Per a molts només serà una xifra, però per a nosaltres, els animals que vam perdre els nostres companys, és molt més que això. És la pèrdua del nostre món, del nostre refugi, d’aquella tranquil·litat que avui sembla tan llunyana.

Potser algun dia, en algun racó del cel, ens trobem de nou.

Des de Mas Torrencito us desitgem que tots els vostres estiguin bé, es trobin bé i que no hàgiu tingut cap desgràcia personal… allò material.. millor que pitjor… és això.. material…. !!!!

—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :

COMPARTIR

Entrada similar