Fa anys, en un tranquil divendres al migdia, va passar un d’aquells episodis que, per més que passi el temps, encara ressona a la meva memòria. Com qualsevol altre dia, era a la recepció de la nostra acollidora casa rural, xerrant amb Manuela i Markos, els meus companys de feina i, a estones, els millors aliats per passar l’estona entre rialles. No obstant, la meva pau es va interrompre quan un cotxe va entrar a l’aparcament i, gairebé abans que poguessin aturar el motor, vaig veure un home que sortia amb pressa, amb una expressió a la cara que cridava “catàstrofe”.
La mala educació.
Em vaig acostar a rebre’l, llest per al típic intercanvi cordial, però tot just vaig obrir la boca, l’home es va plantar davant meu, i amb un to de veu que podria haver ressonat al següent poble, em va deixar anar:
—Però què és aquesta merda?!
La salutació va quedar atrapada a la meva gola. Vaig parpellejar un parell de vegades, processant l’escena: l’home, amb els ulls entretancats i les celles arrufades, em mirava com si hagués destruït el seu món. Enrere, la seva dona estava mig sortida del cotxe, com qui està a punt per reforçar l’ofensiva en qualsevol moment.
Intentant mantenir la calma, vaig respondre amb un cortès:
—Perdó?
Ell no es va molestar a rebaixar el volum.
—Això és una estafa!
Em vaig creuar de braços i vaig decidir abordar-ho amb calma; al capdavall, semblava un d’aquests clients “peculiars”.
—Disculpi, senyor… em podria explicar una mica de què parla?
Ell va sospirar amb frustració i va posar els ulls en blanc, com si explicar la seva queixa fos una càrrega.
—¡ Doncs que jo he reservat a Mas de Torrent i allà em diuen que la reserva és aquí!
Vaig assentir lentament, mirant de pair l’absurda barreja d’enuig i expectatives trencades que aquest home portava. Manuela i Markos estaven al meu costat, tractant de contenir el riure. Mentrestant, jo, amb una professionalitat que gairebé fregava el sarcasme, vaig mantenir el tipus i li vaig dir:
—Vaja… això sí que és estrany. Deixeu-me veure la reserva, us sembla bé? A nom de qui hi és?
—Al meu nom, és clar —em va respondre amb brusquedat—. Josep Bonaire Garcia.
Vaig introduir al sistema, buscant la seva reserva, i allà estava. Però no al luxós Mas de Torrent , sinó a la nostra estimada casa rural. I no només això, sinó que la seva reserva era amb un val de “La Vida és Bella” que incloïa allotjament i esmorzar. Un modest paquet de 79,99 euros. Dissimulant la ironia en la meva veu, li vaig informar:
—Sí, aquí està, senyor Bonaire. Vostè té una reserva a casa nostra, a través d’un val de “La Vida és Bella”, amb allotjament i esmorzar, valorat a… —li vaig mirar amb una cella arquejada, com per donar-li-hi. el toc dramàtic—… 79,99 euros. És correcte?
Per un moment, la seva indignació es va apagar. Em va mirar, perplex, i alguna cosa a la seva expressió em va dir que acabava de rebre el primer cop de realitat. Amb veu molt més baixa, va respondre:
—Eh… sí… suposo que sí.
—Perfecte, aleshores —li vaig dir, fingint una amabilitat impecable—. Quin és el problema?
Ell va empassar saliva, encara processant. Després de tot, ell i la seva dona, abillats amb roba elegant, potser esperaven trobar-se en un lloc de luxe, i el contrast amb la nostra casa rural havia d’estar fent-li mal a l’ànima.
—Bé… —va balbucejar, intentant trobar les paraules adequades—. Jo… creia que era a Mas de Torrent .
—Ah, entenc. Bé, si ho desitja, puc ajudar-lo a solucionar-ho. —I amb un to ple de bona disposició vaig afegir—. Voleu que intenteu contactar amb ells?
A ell li va canviar la cara. Potser va creure que estava a punt de salvar el seu dia, que estava davant d’algú que faria tot el possible per complir els seus somnis de luxe. Així que, amb to d’alleujament, va respondre:
—De veritat?
—És clar, deixeu-me trucar-los per veure si tenen disponibilitat. li sembla bé?
Em vaig apartar uns passos, fingint marcar al telèfon, i vaig fer un teatre complet. “Hablé” amb la recepció de Mas de Torrent , aquell luxós hotel d’encant rústic que, en realitat, cobrava més de 600 euros per nit. Els vaig informar, com si fos el millor dels favors, que havia fet les gestions per a ell. Quan vaig tornar a la recepció, la meva expressió era seriosa, com si acabés d’aconseguir una gran gesta.
—Senyor Bonaire, ¡ quina sort! Tenen dues habitacions disponibles per a aquesta nit.
Ell i la seva dona es van mirar, les cares es van il·luminar amb l’alegria dels triomfadors. Estaven convençuts que havien aconseguit alguna cosa grandiós.
—Oh, que bé, moltes gràcies! —exclamaren, gairebé a l’uníson.
—Sí, i els han fet el favor d’acceptar-ne el val. Només hauria de pagar 530 euros addicionals.
El canvi en les expressions va ser tan instantani que hauria estat digne d’una pel·lícula. Tots dos es van mirar, incapaços de processar allò que acabaven d’escoltar. El somriure se’n va ensorrar, i ell, amb veu ofegada, va exclamar:
—Què diu? Què he de pagar… aquesta pasta?
—És clar, és el que costa una nit a Mas de Torrent . No pensarà que es pot allotjar en un hotel de luxe amb un val per a una casa rural, oi? No em digui que s’ha confós de lloc.
—El nom és igual! —va protestar ell, aferrant-se a la darrera excusa que li quedava.
—Bé, gairebé igual, li concedeixo. Però ells són al poble de Torrent, i nosaltres a Parets d’Empordà. És una confusió comuna… Fins i tot podria haver acabat al Torrent de València, això sí que hauria estat una sorpresa, oi?
La seva cara va passar de la fúria a la frustració, i vaig veure com el rubor pujava pel coll. Sabia que estava a prop d’explotar. La seva dona, amb una mà al braç del seu marit, semblava que el conté.
—Aleshores… ¿ què fem? Vol veure la seva habitació o… prefereixen retirar-se?
Ell, amb un últim intent de dignitat, em va mirar amb menyspreu i va dir:
—Deixeu-me parlar amb la meva senyora.
—Perfecte. Els espero a dins —vaig dir, amb un somriure massa amable.
Els vaig deixar espai, sabent que, a la seva ment, probablement estaven debatent entre quedar-se a la nostra modesta casa rural o anar-se’n amb una mica de dignitat. Van passar deu, quinze minuts. vaig veure que el seu cotxe ja no hi era.
Tot just uns minuts després, va sonar el telèfon. Era “La Vida és Bella”, i la noia a l’altra banda de la línia em va preguntar si autoritzàvem la cancel·lació de la reserva. Vaig riure pels meus endins i vaig respondre:
—És clar, digui’ls que cancel·lin sense cost, però, per favor, que la propera vegada es prenguin un minut per llegir abans de decidir. Ah, i que intentin ser una mica més educats.
La noia va deixar anar un riure. No era la primera vegada que parlàvem sobre situacions així, i sempre trobava una mica d’humor en aquestes anècdotes.
Vaig sospirar, pensant que almenys ja havia acabat la jornada, quan, de sobte, una limusina negra, llarga com un dia sense pa, va aparèixer a l’aparcament. Aquesta vegada, vaig sentir un calfred. “Una altra vegada?”, vaig pensar, preparant-me pel pitjor. Em vaig acostar a la finestreta del conductor, que em va saludar amb un somriure amable.
—Bona tarda —em va dir—. Crec que m’he equivocat de lloc.
—Gairebé segur que sí —vaig respondre, relaxat en veure la seva actitud.
La porta del darrere es va obrir, i d’una banda va sortir un senyor gran amb port elegant, i de l’altra, una senyora igualment distingida. Es van mirar amb aire de calma i educació. Ella, amb una veu suau, em va preguntar:
—Disculpi, on som?
Els vaig explicar la nostra ubicació i la confusió que, segons sembla, tots tenien amb l’altre Mas de Torrent. El cavaller va somriure i, amb una educació que poques vegades es veia, va dir:
—Bé, després d’aquesta petita desviació, seria possible prendre alguna cosa? Tenim una mica de calor.
—I tant! Segueix-me, si us plau.
El cavaller va demanar al xofer que esperés i em van seguir fins a la terrassa. Els vaig oferir seient i els vaig preguntar:
—Què els ve de gust beure?
—A mi em vindria de meravella una cervesa ben freda —va respondre ell—. I per a la meva dona, una altra.
Els vaig servir dues canyes glaçades, i se les van beure gairebé d’un glop. Em re
í una mica i els vaig preguntar:
—Els va agradar? En volen una altra?
Ell va somriure amb aquesta elegància despreocupada i va dir:
—Bé, una mica, però només un glop.
Mentre els observava, vaig veure com la senyora acariciava Manuela i Markos, que s’havien acostat, encantats amb els convidats.
—Quins gossos tan bonics i tranquils —va comentar ella—. Són de la casa?
—Sí, ella és la Manuela i ell és en Markos. Són els guardians de la pau aquí.
El senyor, atent als detalls, em va preguntar:
—Vostè tindria aigua o un refresc per al xofer? Segur que també té set.
Vaig portar una Coca-Cola ben freda al conductor, que em va agrair amb un gran somriure. El cavaller va tornar a insistir:
—Digue’ns, quant li devem?
—Res, no us preocupeu —vaig respondre—. És un plaer atendre persones tan educades.
—Vinga, digui’ns quant és —va insistir ell, somrient.
—De veritat, no us preocupeu, amb convidats així, no ve d’un parell de cerveses.
Al final, es van rendir i em van agrair amb sinceritat. Em van demanar una targeta, li la vaig donar, i després d’acomiadar-se amablement, se’n van anar. A l’estiu següent, van tornar amb els néts, i des de llavors, vénen cada any. Ara ells alternen: un parell de dies amb nosaltres, gaudint de la pau, i després una escapada per a ells sols al luxós Mas de Torrent .
I bé, del primer parell de clients… mai no vam tornar a saber. I francament, crec que va ser el millor per a tothom.
Aquesta és la gran diferència… Tenir classe o ser un maleducat i ser del grup de “vull i no puc”
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que el vostre gos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
