De vegades m’ho imagino sense voler, com un pensament fugaç. Però altres vegades, com ahir a la nit, em perdo en la idea amb tots els detalls. Em vaig veure amb aquella butlleta premiada a la mà, la que em va portar el meu estimat cec Ramon, amb el seu somriure habitual, com si ja sabés que aquesta vegada sí que tocava.
I és clar, ho celebràvem. I no era pels diners, era pel que significava: s’acabaven les angoixes, els comptes justos, les preocupacions constants. S’acabava viure al dia, preguntant-se si entra una reserva més, si hi haurà cancel·lacions, si el crèdit arriba abans que l’ingrés. Tot això desapareixia de cop. I al seu lloc, hi entrava una cosa tan simple com valuosa: tranquil·litat.
Però ho tenia clar: no es tracta de fer alguna cosa nova, sinó de cuidar allò que ja existeix. Mas Torrencito. Aquest indret que ja és especial, que té ànima, història i caràcter. Però ara, amb aquest cop de sort, podríem portar-lo al següent nivell. Més plaques solars, més sostenibilitat, més eficiència. Reformes on realment sumin: habitacions més àmplies, més confortables, més ben connectades amb el jardí, banys còmodes, salons acollidors.
I sobretot, un espai encara més lliure per als gossos. Perquè aquí no són un afegitó, són part de l’ànima de Mas Torrencito. En aquest somni, tot gira al seu voltant. Un lloc pensat perquè corrin sense límits, es rebolquin a la gespa, se sentin part del lloc. Res de normes absurdes, res de restriccions innecessàries. Només llibertat. Només benestar.
Seria una cosa així com un petit club privat. Però no pas exclusiu pel luxe, sinó per l’esperit. Només gent de bon rotllo, només els que estimen de debò els gossos i entenen el que és compartir la vida amb ells. Un lloc per gaudir sense pressa, sense pretensions, sense soroll.
És clar, després ric. Perquè segur que acabaria gastant-me els diners, ficant-me en més idees, reformant més del compte, i tornant a deure alguna cosa al banc. Perquè un és així. Però què bonic és imaginar. Que bé que senti per una estona pensar en Mas Torrencito com aquest refugi complet, lliure, sostenible i totalment gos.
Reflexió:
La loteria no és només una xifra. De vegades és la possibilitat de viure amb calma. De dedicar els dies a millorar allò que ja té valor, i no només a sobreviure.
Mas Torrencito ja és una llar per a humans i gossos. Però el somni del premi ens recorda tot el que encara podem fer: més llibertat, més comoditat, més respecte per la natura i pels animals.
I encara que la butlleta no arribi, la idea queda. La direcció és clara. Que aquest lloc continuï creixent amb sentit, amb ànima, i sempre amb ells: els gossos, que aquí no són “permesos”, són benvinguts. Són família.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito…
Els somnis forman par de la vida.Espero que algun día et toqui la loteria.