De debò no es pot estar sense internet un dia? Una reflexió des del camp. 🌳 📵
No deixo de preguntar-m’ho. Tan imprescindible és el WiFi quan un ve un o dos dies al camp? De debò no podem desconnectar ni una estona d’aquest món hiperconnectat? 🤯
Ho dic amb una barreja de frustració, tristesa… i, sincerament, una mica de resignació també 😞 .
Fa poc se’m va anar un client. Literalment va fer les maletes i es va allargar perquè a la seva habitació no li arribava bé el senyal d’internet 📡 . Li vaig explicar amb tota la calma del món que a les zones comunes funcionava perfectament, que el problema era puntual, que a aquesta casa algunes parets tenen més d’un metre de gruix 🧱 … però no hi va haver manera. No ho va voler entendre. Se’n va anar. Així, sense més ni més.
I us sóc sincer: em va deixar fet pols. A mi aquestes coses m’afecten. Que se’m vagi un client em genera una ansietat brutal… em dóna acidesa de la mala 😵💫 . Perquè darrere d’això hi ha feina, esforç, il·lusió… i és clar, frustració quan alguna cosa falla.
I què he fet? Doncs encara que sembli mentida, em vaig llançar de cap a buscar una solució definitiva. Vaig trucar a diverses empreses per demanar pressupostos. Després d’anys estirant panys casolans, nyaps, extensors de senyal i trucs de supervivència digital, vaig decidir que ja estava bé. Tocava fer les coses bé ✅ .
La proposta que he acceptat ha estat una empresa de Girona 👷♂️ . M’han dissenyat un sistema professional amb antenes exteriors, dues línies de fibra òptica, una connexió de Starlink 🚀 , tot ben organitzat en un rack com Déu mana. Res de cables creuant passadissos com en un laboratori soviètic dels anys 80 😂 .
Això sí, la broma se’n va a més de 10.000 euros 💸
I tot i així, no puc evitar seguir donant voltes al mateix: de veritat no podem estar ni un dia sense WiFi? Ni un cap de setmana desconnectats? 😶
Entenc que sense llum no es pot viure. Ho comprenc. Però sense internet… tampoc?
Ens hem tornat tan dependents de la connexió, de l’streaming, de l’scroll infinit… que se’ns ha oblidat per què venim al camp. A respirar. A sentir els ocells. A tocar terra. A no fer res. A tornar al que és essencial 🌿 .
L’altre dia, sense anar més lluny, en vaig veure passejant el gos pel poble. Corretja a la mà, mòbil a l’altra. Tan embrancat a la pantalla anava, que no va veure la vorera i es va donar un llenyàs de campionat 🤕 . No mirava el gos. No mirava per on trepitjava. Només mirava el mòbil 📱 .
I em vaig dir: alguna cosa se’ns està escapant .
Venir al camp és una oportunitat per reconnectar, però no amb el router, sinó amb un mateix. Amb el silenci. Amb allò que ens envolta. I si el primer que fem en arribar és preguntar per la clau del WiFi, potser necessitem més camp del que creiem.
En fi. Jo seguiré aquí, millorant el que calgui, donant-ho tot pels qui trien quedar-se 🙌 . Però si vens i no hi ha 5G al coixí… intenta no perdre els nervis. De vegades, el millor daquest lloc és precisament el que no funciona com a la ciutat ❤️ .
Reflexió: Quan desconnectar es converteix en un luxe
Estem vivint un moment curiós: tenim més eines per comunicar-nos que mai, però menys capacitat per ser-hi presents.
La tecnologia ens ha donat molt, és clar. Però també ens ha robat coses que abans eren sagrades: el silenci, la paciència, l’espera. Avui, fins i tot en un entorn natural, amb arbres, cel net, aire pur… la gent exigeix velocitat de connexió abans que connexió amb allò que l’envolta.
I això afecta tothom: el que busca descans però no pot deixar anar el mòbil; a qui gestiona un allotjament rural i es veu obligat a invertir milers d’euros només per garantir una “experiència digital” que, en teoria, no hauria de ser el motiu del viatge.
Què va passar de venir al camp a descansar de tot això?
El més trist no és que es demani WiFi. És que molta gent ja no concep el descans sense ell. S’ha confós “desconnectar” amb “continuar connectat, però en un altre lloc bonic”.
La paradoxa és brutal: estem envoltats d’eines per viure millor, i tot i això, de vegades sembla que no sabem ni mirar un arbre sense preguntar-nos si té bona cobertura.
Potser, el més revolucionari avui no sigui tenir WiFi a totes les habitacions. Potser el més valent és apagar el mòbil, aixecar la mirada… i tornar a ser capaços d’ estar , simplement estar, sense necessitat d’estar en línia .
—–
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
COMPARTIR
