Capítol 1: La neteja
Sóc Miquel. I aquesta història comença amb merda. Literal. De la bona, acumulada durant anys, la que s “enganxa a les botes ia l” ànima. Perquè Mastorrencito, ja sabeu, té el seu encant rural i el seu pes en història, però també guarda secrets sota pols, fang i oblit. El que jo no sabia és que, en decidir-me per fi a netejar el graner, desenterraria alguna cosa que canviaria tot.
Mastorretet té la casa principal, és clar. Aquí vivim. Però també té dues construccions annexes que sempre m’han tingut intrigat: el graner, i aquesta altra mena de caseta gegant, amb una arquitectura que dóna mil voltes a qualsevol xalet de revista. Amb la seva columna central, majestuosa, enmig del no-res, com dient: “Jo vaig aguantar guerres, tempestes i oblit. Tu què?”
Des que vaig arribar aquí, ja fa molts anys, sempre vaig voler reformar-los. Però reformar costa. I aquí, entre arranjaments de teulades, gossos, la vida mateixa… sempre se’n van els diners on més estreny. Calcula uns 80.000 euros per espai. Així que els vaig anar deixant. I ells, com tot el que es deixa, es van anar podrint. Finestres trencades, humitat fins al moll, bigues corcades pel temps. Però aquesta columna seguia allà, plantada com un sentinella.
Fins que un dia, no fa gaire, vaig dir: prou. Si no els puc reformar, almenys els buidaré. Netejar-los. Treure tot el que sobressin. Perquè ja era vergonyós. Un traster gegant de coses que ni sabia que tenia. I a més, cada vegada que passava per davant, sentia una mena d’estirada, com si el lloc em demanés que el mirés de nou.
Vaig muntar una quadrilla. Bons xavals. Un d’ells, el Javi, em va dir que el seu avi havia treballat a Mastorrencito durant la postguerra. Que alguna vegada va sentir parlar de “coses rares” guardades al graner. Jo riu en aquell moment. Ara ja no em fa tanta gràcia.
Vam anar entrant als espais com qui entra en un ventre antic, amb respecte però amb escombres, carretons, guants i màscares. Vam treure sofàs trencats, bicicletes sense rodes, sacs de ciment petrificat, llaunes buides de pintura, un seient oreller mig menjat per les rates, una col·lecció absurda de flascons de vidre amb líquids de colors que no em vaig atrevir ni a obrir. Classifiquem com en un ritual: això és escombraries pures, al contenidor; això no tinc ni idea, munt intermedi; això potser es pot vendre, per als meus gitànics.
Mentre ells anaven i venien a la deixalleria, jo em dedicava a furgar entre els objectes que no entenia. alguna cosa s’estava destapant.
Trobem, entre caixes trencades i taulons, un retrat a l’oli. Cobert de pols. Ho netegem amb compte. Era el rostre d’un home seriós, d’ulls penetrants, amb una medalla antiga a la solapa i un fons que vaig reconèixer immediatament: la façana de Mastorrencito, però amb un escut que ja no hi és. El vaig deixar recolzat contra la paret. No sabia què fer-ne. Ni tan sols sabia qui era. Però la seva mirada, juro per Déu, semblava seguir-me.
La primera construcció que buidem va ser la de la columna. A poc a poc, va anar quedant visible el terra. I llavors va passar. Després d’escombrar durant hores, i treure capes de terra endurida, vam veure aparèixer rajoles. No qualsevol rajola. Eren de fang cuit, com les de la casa principal, però moltes tenien una marca que ens va deixar gelats: quatre barres i una data.
Em vaig agenollar. Vaig passar la mà per una. Estava perfectament conservada. El vermell argilós tenia una brillantor que semblava impossible després de tant d’any ocult. Era com si el temps hagués passat per sobre sense atrevir-se a tocar-les. Com si alguna cosa, o algú, les hagués protegit.
Aquella nit, no vaig dormir bé. Em vaig quedar pensant. 1714. No és qualsevol any. La guerra de Successió. La caiguda de Barcelona. Un abans i un després a la història de Catalunya. Per què estaven aquestes rajoles allà, ocultes, com esperant ser descobertes? Qui les va posar? Per què?
L “endemà al matí, vaig tornar al graner amb els gossos. Mastitwo se” m va avançar, com sempre. Mames anava al meu costat, seriosa. Maqui i Mato, jugant a mossegar-se les orelles. Entrem a la construcció. La llum entrava pels finestres alts i la pols flotava com en una pel·lícula antiga. Allà hi havia les rajoles, brillant com si volguessin explicar-me alguna cosa.
I ho van fer.
Just al centre del terra, sota la columna, hi havia una rajola lleugerament més enfonsada. Em vaig ajupir. Vaig tocar les vores. Estava solta.
La vaig aixecar.
Debajo no había tierra. Había un hueco. Un cuadrado de unos 60 por 60 centímetros, perfectamente delimitado por ladrillos antiguos. Dentro, una caja. De madera negra, vieja, con herrajes oxidados pero intactos. Pesaba poco. La saqué con cuidado. Los perros se acercaron, inquietos. Mamas gruñó. Maqui se quedó quieta, la mirada fija. Hasta Mato se sentó, cosa rara en ell.
No la vaig obrir. Encara no.
Capítol 2: La caixa
La caixa pesava menys del que semblava. Tenia aquella textura de la fusta vella que en tocar-la gairebé cruixia sota els dits, com si protestés per haver estat molestada. Em vaig asseure sobre un bloc de pedra mentre els gossos se m’agrupaven al voltant, expectants.
Amb la navalla petita que sempre porto a la butxaca, forçant amb compte, vaig aconseguir fer saltar el pestell. El cruixit metàl·lic va ressonar a tot el graner com un tret sec. Masto va fer un respingo. Maqui va fer un salt i es va allunyar dues passes, però es va quedar mirant. Vaig obrir la tapa a poc a poc, com si estigués desenterrant una promesa antiga.
Dins, el primer que vaig veure va ser un paquet embolicat amb tela. Tela gruixuda, grisa, amb brodats esfilagarsats. El vaig desenvolupar i va aparèixer un llibre. Petit, de cuir fosc, sense títol a la vista. Ho vaig obrir.
Era un diari.
La primera pàgina estava escrita a mà, amb tinta ja esvaïda, en un català antic, preciós i una mica difícil d’entendre. “Per a qui trobi aquesta caixa…” deia. A partir d’aquí començava el relat d’un tal Bernat Jorba, datat el 1713. Soldat. Refugiat. Amagat a Mastorrencito.
No podia creure-ho. El diari parlava de la guerra, de com s’ocultaven a cases disperses per la zona, d’una xarxa de missatgers i d’un objecte que havien de protegir tant sí com no. “El cor de la terra”, li deia. Mai no explicava què era, però sí on era: sota la columna.
Vaig mirar cap a la columna. Em vaig aixecar. Els gossos també. Era com si ells ho sabessin. Com si tots aquests anys donant voltes per allà haguessin estat part d’una cosa més gran.
Vaig tornar al buit. Vaig revisar millor. En una cantonada, gairebé fosa amb els maons, hi havia un símbol tallat. Quatre barres. A sobre, un petit orifici com de pany.
La caixa tenia una doble tapa. Sota el diari, una petita clau rovellada descansava envoltada d’una cinta vermella.
La vaig agafar. Encaixava.
Vaig girar.
El terra va tremolar. No com un terratrèmol. Com si alguna cosa, dins la terra, respongués a aquesta clau.
Els gossos van començar a bordar tots alhora. Mamas, especialment, es va posar a gratar el terra prop de la columna com si sabés exactament on. El totxo va cruixir. Una llosa sencera va començar a moure’s.
I llavors vaig saber que el que havia descobert no era només un diari.
Però això… això encara no estic segur de si ho hauria d’haver obert.
Capítol 3: El passadís
La llosa es va desplaçar amb un soroll sord, com si algú l’empenyés des de dins. La pols que es va aixecar era espès, gairebé intocable, com si no s’hagués mogut als segles. Em vaig quedar paralitzat uns segons. Masto bordava amb insistència. Mamas grunyia baixa, amb aquesta tensió que només treu quan alguna cosa realment no li quadra. Maqui i Mato es mantenien darrere meu, inquiets, però sense moure’s.
Sota la llosa, un forat fosc. No era gaire profund, tot just un metre, però sí prou per deixar veure un terra de pedra i, més enllà, un túnel que es perdia a la negror. No feia olor de humitat. Feia olor… a tancat. A temps congelat. A terra vella.
Vaig buscar una llanterna. Vaig haver de pujar corrent a la casa. Vaig agafar una frontal, una petita de mà, i vaig baixar amb una corda per si de cas. Els gossos m “esperaven just on els havia deixat. Ningú no s” havia mogut. Ni un pèl.
—¿ Entrem o què? —els vaig dir, més per espantar la por que per valentia.
Vaig despenjar la corda i em vaig deixar caure. En tocar el terra, vaig notar la frescor. Era un altre clima allà baix. Em vaig ajupir per no trobar el cap. El passadís no tenia més de metre i mig d’alçada. Començava en pedra polida, com una petita volta romana, i seguia, a poc a poc, transformant-se en una mica més rústic, amb parets de terra compacta.
Vaig avançar. A poc a poc. No vaig voler que baixessin els gossos encara. Cada pas era un cruixit. L’aire estava carregat de res antic. No por exactament. Però sí… memòria.
Uns deu metres més endavant, el túnel girava lleument.
Una porta. De ferro. Reforçada. Amb un símbol gravat al centre: les quatre barres. Aquest cop, creuades per una línia horitzontal que no havia vist abans.
CONTINUARÀ………..
_______
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
