Era un dia assolellat a MasTorrencito, aquell petit refugi on les famílies, parelles, amics i fins i tot les mascotes troben casa seva lluny de casa. Ai la que se’ns acosta a MasTorrencito… El nou part de Viatgers.
Però, ai!, les coses estan canviant. La tranquil·litat ha estat interrompuda per una nova normativa que no només ens obliga a emplenar interminables formularis, sinó que també amenaça de convertir els encarregats en autèntics detectius de relacions humanes. Perquè sí, a partir d’avui, no n’hi ha prou de saber quants vénen, sinó quin tipus de relació tenen entre ells . I, creguin-me, això donarà per escriure un llibre.
El xou del parentiu
Fins ara les coses eren simples. Una parella arribava amb els fills, se’ls assignava una habitació familiar i tots feliços. Però ara, amb aquestes noves exigències, la cosa es complica. Perquè, és clar, quan parlem de famílies modernes, el parentiu no sempre és tan senzill d’explicar.
Imaginem una família arribant:
—Hola, en som cinc. La meva parella, els meus dos fills i el seu fill.
Tot normal, no? Doncs no.
—Perfecte, però necessito saber el parentiu exacte: els fills són comuns, d’un matrimoni anterior, adoptats, o quina relació tenen amb cadascun de vosaltres?
La parella es queda en silenci. El pare respon amb cara d’incredulitat:
—Bé… els meus fills són meus del meu anterior matrimoni, i el petit és seu… però els considerem nostres, és clar.
—Entès, però legalment, com es defineix la relació?
—Legalment? Doncs… jo sóc el seu pare, però ella és la seva… no ho sé, madrastra?
I aquí comença el caos. Perquè, segons la normativa, tot això ha de quedar perfectament registrat al comunicat de viatgers. Si el nen té un altre cognom, o si un dels pares no en té la custòdia, o si viatgen amb un tutor temporal, el formulari es converteix en un autèntic jeroglífic. I què passa si no volen donar tants detalls? Doncs no es poden allotjar.
Parelles modernes: un malson burocràtic
I no parlem només de famílies, que ja de per si mateix és complicat. Les parelles modernes també ens fiquen en dificultats. Avui dia, les relacions són tan diverses com la vida mateixa, i no tots tenen clar com etiquetar el que és seu.
—Disculpin, quina relació tenen?
—Som parella.
—Ah, casats o en unió lliure?
—Doncs… ni l’un ni l’altre. Vivim plegats, però no hem formalitzat res.
—Entès. I els nens són dels dos?
—No, els nens són meus. Ell és més com un suport, però no pas el pare.
I què passa amb els casos on ni ells saben gaire bé com definir-se?
—Hola, som amics… bé, alguna cosa més que amics.
—Aleshores, són parella?
—No exactament… però tampoc no som només amics.
Aquí a MasTorrencito no som qui per jutjar, però emplenar un formulari amb aquest nivell de detall és com intentar armar un trencaclosques sense les peces clau. I el govern espera que ho fem amb cara seriosa? Si us plau!
Escenaris extrems: entre rialles i preguntes incòmodes
I és clar, no podem oblidar-nos de les situacions que inevitablement ens faran deixar anar una riallada (o plorar per dins):
- La família acoblada
Una parella arriba amb tres nens. Dos en són i un.
—I quina relació tenen entre vosaltres?
—Parella.
—I els nens?
—Aquests dos són meus, l’altre n’és.
—Perfecte, ¿ i els nens quina relació tenen entre ells?
—Ei… bé, tècnicament, no són res. Però es porten com a germans. - Els col·legues amb fills
Dos amics arriben amb els seus fills respectius.
—I quina relació tenen entre vosaltres?
—Amics.
—I entre els nens?
—Res, no es coneixien fins avui. - La parella “amb història”
Una parella de noucasats arriba amb els fills de relacions anteriors.
—Som matrimoni.
—I els nens?
—Són seus… i els meus.
Aquí la clau és que la norma no distingeix entre allò emocional i allò legal , però obliga a recollir-ho tot en termes freds i burocràtics. Com registrem aquestes relacions sense que soni com un interrogatori? És un misteri que encara no hem resolt.
MasTorret: la resistència relaxada
Amb aquestes noves normes, els establiments turístics com el nostre es veuen en una posició absurda. No som policies, ni jutges, ni de bon tros terapeutes familiars. La nostra missió és que la gent se senti còmoda, però aquesta normativa sembla dissenyada pel contrari. Tot i això, aquí a MasTorrencito hem decidit que ens deixarem enganyar . Si algú diu que són “cosins de tota la vida” o “amics del col·legi”, encara que no quadrin les edats, nosaltres ho anotarem sense més preguntes. Perquè, al final del dia, no som aquí per jutjar ni complicar la vida a ningú .
Reflexió final: el futur d aquesta bogeria
Això no pot durar gaire. Europa segurament tombarà aquesta normativa en uns mesos , perquè clarament envaeix la privadesa de les persones. De què serveix saber si el nen és fill biològic o una unió anterior? O si una parella és “oficial” o simplement s’està coneixent? Mentrestant, aquí seguirem, entre formularis interminables i rialles nervioses, intentant que MasTorrencito segueixi sent aquell lloc on la gent, amb les seves històries úniques i les seves complicades relacions, pot trobar pau i tranquil·litat.
Perquè, al final del dia, l’única cosa que importa és que els nostres hostes se sentin benvinguts… sense importar qui sigui qui. 😊
Per si tot això no fos suficient, aquí a MasTorrencito, on els gossos no només són benvinguts, sinó que són els autèntics reis del lloc, ja ens estem fent la gran pregunta: què passarà amb les nostres estimades mascotes? Perquè si ara hem de fer un interrogatori als humans, què ens assegura que el proper pas no serà convertir-nos en censadors canins?
El formulari del gos: el futur distòpic de MasTorrencito
Imaginin arribar amb el vostre gos, tot emocionat perquè per fi pot córrer lliurement als nostres jardins, i el primer que us demanem sigui emplenar un formulari més detallat que el seu historial veterinari:
—Disculpi, nom del gos?
—Max.
—Cognom?
—Ei… no en té.
—Entès. Raça?
—Mestís.
—I la relació entre vostè i el gos? Propietari, cuidador temporal, amic del parc?
I si ve amb un altre gos? Aquí la cosa es posa encara millor.
—I quina relació tenen entre ells?
—Bé, són companys… una cosa així com amics.
—Perfecte, però, amics normals o amics amb dret? Perquè necessitem especificar.
I els gossos que vénen en família? Ja m’imagino l’escena:
—Vinc amb la meva gossa i els seus tres cadells.
—Genial! I el pare dels cadells? On és?
—Ei… bé, no el coneixem. Va ser una trobada fugaç al parc.
—Entès, anotarem “pare absent”.
Escenaris surrealistes: gossos a la burocràcia
Per descomptat, la ironia no estaria completa sense imaginar les situacions més absurdes que podrien sorgir:
- El gos adoptat
—Relació amb el gos?
—És adoptat.
—Perfecte, i sap alguna cosa dels pares biològics?
—Doncs… no, ho vaig recollir d’una protectora.
—Bé, apuntem “antecedents desconeguts”. - El gos amb doble nacionalitat
—D’on és el gos?
—De França, ho vaig adoptar allà.
—Perfecte, necessitem el passaport caní per verificar la seva entrada al país. - El gos amb relacions complexes
—Relació entre els gossos?
—Són germans… però s’odien. - La visita “sospitosa”
—I aquest gos que porta amb vostè?
—És del meu veí, el vaig portar perquè ell no podia venir.
—Té autorització legal per escrit per allotjar el gos?
Microxips i burocràcia: el súmmum de la ironia
Amb tant de formulari, no seria estrany que el següent pas sigui exigir un registre detallat del microxip del gos:
—Nombre de microxip?
—No ho sé, hauria de cercar el paper.
—Sense el microxip no el podem allotjar. Em sap greu, normativa del govern.
I és clar, no només n’hi ha prou amb el microxip. Segur que també caldria emplenar camps com:
- Vacunes al dia: ¿ sí o no?
- Ha mossegat algú en els darrers mesos?
- Relació emocional amb el propietari? És més un gos independent o depèn completament de vostè?
MasTorret: resistència fins i tot amb els gossos
Aquí a MasTorrencito, on sempre hem tractat les mascotes com a part de la família, tot això ens sembla una bogeria. Perquè, vaja, si ens sembla invasiu que demanin dades als humans, què en queda per als nostres amics peluts? De veritat ens haurem de convertir en “funcionaris canins”? El que volem és que corrin lliures, que gaudeixin, que bordin i que es mengin els premis que els donem en arribar, no que els seus amos hagin de passar mitja hora omplint un formulari com si el gos anés a inscriure’s a un col·legi privat.
Reflexió final: quan la burocràcia ho envaeix tot
Això ens porta a una conclusió inevitable: si no posem límits, la burocràcia acabarà per assolir fins i tot les nostres mascotes. I si això passa, a MasTorrencito serem els primers a rebel·lar-nos. Perquè, al final del dia, el que volem és que tant els humans com els gossos puguin gaudir de la seva estada sense sentir que estan passant un control de duanes. Així que, tranquils, aquí no hi haurà preguntes incòmodes per a tu ni pel teu pelut. L’únic que necessites és portar una corretja… i moltes ganes de gaudir-ne. 😊
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
super…..