Cinc anys ja del dia en què tot se’n va anar al carall. El dia que passarà a la història, almenys a la meva, com “El Dia en què vaig haver de fer fora els clients de casa sense saber per què”. 💣
Sí, així de trist i surrealista va ser. Jo, amb el meu millor somriure professional, dient:
“Ho sento moltíssim, però he de demanar-vos que marxeu… no sé exactament què està passant… però millor us aneu”.
Tu saps com és d’humiliant això? Tu saps què és mirar als ulls algú que ve a passar un finde tranquil i dir-li: “Fins després, Lluc”, sense saber ni per què? Doncs això. Un poema.
Només va quedar una habitació ocupada… la meva estimada Sarai , l’optimista del grup, que deia:
“Bé, no n’hi haurà per tant… això en uns dies s’arregla”. 🤡
Li va durar exactament un dia aquesta energia positiva. L’endemà al matí es va allargar. I aquí va començar el nostre calvari. Un descens lent, silenciós i sense fre cap a la merda.
Perquè sí, aquell dia va ser l’inici del nostre tancament forçós.
“Queda’t a casa” , deien.
“Tot anirà bé” , deien.
Mentida després de mentida.
Jo no vaig perdre cap familiar, i això ja és una loteria que agraeixo, però econòmicament ens van passar per sobre com una piconadora . Ens vam quedar sense ingressos, amb les factures arribant puntuals com un rellotge suís, i amb les “ajudes” sent una llegenda urbana que només sortia a telenotícies.
El més graciós (per dir alguna cosa) és que ni tan sols ens van tancar per decret. NO. Va ser pitjor.
Ens van deixar “oberts” … però amb aforaments ridículs, restriccions absurdes, tancaments comarcals, tancaments provincials, tancaments per regió sanitària, tancaments per fases de la lluna i alineacions planetàries. 🌚 🌕
Qui cony vindria a una casa rural amb aquest panorama? Ningú. ZERO. I els pocs que volien venir, li ho impedia alguna normativa escrita amb cafè i sense criteri.
I sabeu què és el més sagnant? Que mentre nosaltres suàvem tinta per pagar una quota d’autònom INAMOVIBLE , hi havia gent repartint-se milions amb comissions per màscares, contractes fantasmes, tests defectuosos i altres joietes .
Ho veies a la tele i se’t feia cara de ximple.
💬 “500.000€ per un lot de màscares que no servien ni per colar cafè” .
💬 “Comissions milionàries per intermediar entre proveïdors i administracions” .
💬 “Empreses creades en una tarda gestionant contractes públics com si fossin Zara” .
I tu, amb el teu compte en vermell, esperant una ajuda que mai no va arribar.
I és clar, després veus que aquests mateixos que es van folrar segueixen lliures, donant entrevistes, fent negocis i presentant-se a eleccions. I mentrestant, a nosaltres, els de sempre, ens segueixen cobrant fins i tot per respirar. 🤷♂️
Sabeu quant de temps vam estar sense clients? MÉS DE 10 MESOS.
Deu putos mesos. No tres setmanetes, ni tres mesets.
Deu mesos mirant el calendari i preguntant-nos si algun dia podríem tornar a aixecar el cap.
I el pitjor? No va ser per una ordre directa. Va ser una tortura lenta i ambigua. Ningú et tancava, però ningú no venia. I tu no sabies si plorar o encendre una bengala.
El meu amic Lluc, que té una casa rural a Bèlgica (un país amb polítics que no semblen trets d’un càsting de pandereta), només va haver de presentar la facturació dels dos anys anteriors. Cada mes l’Estat li ingressava la mitjana. SENSE TRAMPES, SENSE LLETRA PETITA, SENSE RIURE’S A LA SEVA CARA. 💼
Aquí, en canvi, tu presentaves els papers, t’aprovaven una ajuda, i… sorpresa: no arribava mai o arribava quan ja havies venut la cafetera, el cotxe i l’ànima al diable.
I ni parlar dels ICOS… aquell altre estafa disfressat d’ajuda. T’ho van vendre com una solució. La realitat és que signaves la teva sentència a cadena perpètua financera. Amortització flexible? JA. Interessos baixos? JOES. Manca? SÍ, però només de sentit comú per part del govern.
I és clar, hom veu que això no té solució. Perquè aquí ningú dimiteix. Ningú no rendeix comptes. Ningú no assumeix errors. Aquí roben amb corbata, ia tu t’embarguen per deure 60€ d’IVA. 😡
Portugal, per exemple, fa una moció de censura perquè el cosí del cunyat del ministre va fer un negoci estrany. Aquí, això s?aplaudeix. Aquí, si no robes, sembles ximple.
I el pitjor: no sortim al carrer a protestar.
Ens ho empassem tot. La corrupció, la inoperància, el menyspreu als petits negocis. Ens ho empassem amb patates i encara donem les gràcies per les engrunes.
Acabo de preguntar a ChatGPT quants casos de corrupció hi ha hagut des de la pandèmia i s’ha quedat enxampat. Em diu que més de 5.000. I aquests són només els que van enxampar… imagina els que ni treuen el cap.
Vivim en un país de xoriços. I el més tràgic és que ja ho assumim com a part del paisatge . Com les rotondes o els bars amb tovallons a terra.
Així que res…
Feliç aniversari del daltabaix, de l’engany, de l’estafa institucionalitzada.
Cinc anys després, seguim aquí. A rastres, però drets. Tot i que no sé per quant de temps més.
🥂 Pels que resistim.
💩 Pels que van robar.
🔪 I pels que ens van estrènyer el coll mentre ens deien “tranquils, que tot anirà bé”.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito…
