MANUELA (mestissera de mirada sàvia, panxa caiguda i orelles suaus) s’asseu al seu racó favorit del porxo, on el sol li escalfa just el maluc vell sense abraçar-lo. Al seu costat, es tomben Coco , un chihuahua nerviós, i Tana , una galga jubilada de carreres. El dia cau lent. El vent fa olor de camp, de pinso humit, de coses tranquil·les.

—Us faré una pregunta —diu la Manuela, sense mirar-los—. I no és una d’aquelles de si preferiu salsitxa o pollastre. És seriosa.

Coco aixeca el cap, alerta, com si hagués sentit la paraula “veterinari”.

—Seria tipus què?

—Tipus… vosaltres deixaríeu tot enrere per començar de zero? —pregunta la Manuela, gratant-se una orella amb parsimònia—. Em refereixo a deixar Mastorrencito, a deixar tot això… les mantes, les olors, els humans que ja ens coneixen, les passejades que ja tenim memoritzades… i anar-nos-en lluny. A un altre lloc. On ningú no ens conegui. On no hi hagi ningú dels nostres.

Tana arrufa el musell.

—I per què? Qui es vol anar d’aquí?

—No ho sé —diu la Manuela—. Vaig veure una pel·li amb MIguel. D’aquells humans que es fiquen en una càpsula i dormen cent anys. Quan desperten, estan sols, en un altre planeta. Tot el que coneixien ja no existeix.

Silenci. Només se sent de lluny els cadells bordant com si el món fos nou i estúpid cada cinc minuts.

—Jo no me n’aniria —respon Coco, seriós per primera vegada—. Aquí tinc el meu llitet, els meus horaris, els meus cantons. Allà què hi hauria? Catifes que no fan olor a mi?

Tana assenteix.

—Nosaltres, les galgues, ja comencem de zero una vegada. Ens van treure de l’infern i vam venir aquí. I sí, al principi va ser estrany. No feia olor de llar. Però a poc a poc ho vam fer nostre. No sé si tindria forces per a un altre “zero”.

Manuela els escolta, tranquil·la.

—Jo tampoc no crec que me n’aniria. Però de vegades ho penso. Perquè si el que tenim ens fa mal… no seria millor esborrar-ho tot? Anar-se’n, dormir cent anys, i despertar sense records.

—Però, Manu —diu la Tana, amb tendresa—, els records no s’esborren així. Ni adormida. Es queden enganxats als cabells. A l’ànima. Vagis on vagis, borren amb tu.

Manuela sospira. Recolza el musell sobre les potes davanteres. Tanca els ulls, però no dorm. El vent li porta l’olor de Miquel, de Mireia, del sopar que ja gairebé està a punt.

—Encara que també us dic una cosa… —diu de sobte, obrint un ull— si en cent anys hi ha un altre Mastorret… un altre camp obert, un altre porxo on fer-se fora, i hi ha Miguel i Mireia esperant-me amb el mateix somriure i el mateix sac de pinso… llavors sí. Em muntaria en aquesta nau. M’adormiria tranquil·la. Perquè Mastorrencito no és només aquest lloc. És on siguin ells. És llibertat. És la joia d’existir sense demanar permís. És amor sense condicions.

Coco la mira, una mica emocionat. Tana mou la cua, lenta, com entenent de debò.

—Així que si s’han de dormir cent anys i despertar-se en un altre Mastorret… que vingui la nau. Tant me fa el planeta. Mentre estigui amb la gent que vull i em vol… tota la resta em sobra.

I així, amb el sol baixant i el món olorant a calma, tots tres segueixen allà. Sense naus. Sense presses. Només sabent que la llar no és un lloc. És un sentiment que et segueix, encara que passin cent anys.

Reflexió

De vegades creiem que començar de zero és deixar-ho tot: les persones, els llocs, els records. Però els gossos ens ensenyen una altra cosa. Ells no carreguen amb el passat com una maleta, sinó com una olor suau que els acompanya sense pesar. No necessiten entendre el món per saber si són estimats. Ho senten. Ho fan olor. Ho viuen.

Manuela, Coco i Tana no somien amb planetes llunyans. El seu univers cap a una manta, un raig de sol i una mirada coneguda. Però si la vida els portés lluny, si un dia despertessin en un altre temps, en un altre lloc… no tindrien por, sempre que hi fos l’amor. Perquè la llar no és un lloc. És qui t?espera. Qui et cuida sense demanar res. Qui coneix les teves manies i t’estima més per elles.

Mastorret no és només un refugi. És un tros de llibertat envoltat d’afecte. És el més semblant que hi ha a un paradís per als que ja han patit força. I si el futur el reconstruís en un altre racó de l’univers… no importaria quan ni on. Mentre estiguin els que estimen com Miguel i Mireia, mentre hi hagi panxa plena, moixaines sinceres i camp on córrer… serà llar.

I això —això de veritat— no es perd mai, ni que passin cent anys.

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada Començar de 0… by MasTorrencito se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

El sol brillava alt i la calor començava a estrènyer. Com cada dia, la piscina de 100.000 litres estava a punt per rebre els seus hostes més entusiastes. L’aigua, cristal·lina i lliure de químics , es filtrava constantment per garantir un bany segur i refrescant.

I, com sempre, a la vora de la piscina hi havia ella: Manuela , la Golden Retriever que durant anys havia estat l’ànima de MasTorrencito. Manuela tenia una regla molt clara: cap gos havia de quedar-se sense la capbussada diària .

La Mestra dels Capbussons

🐕 Manuela observava un nou hoste, un pagès anomenat Rocco , que mirava l’aigua amb desconfiança.

🐶 Rocco : “No sé… mai m’he banyat en una piscina. Segur que això és per a mi?”

🌊 Manuela (movent la cua amb entusiasme): “Per descomptat! Aquí tots nedem. Mira, t’ensenyo…”

I, sense dubtar-ho, es va llançar a l’aigua amb l’elegància de qui ha nascut per nedar .

💦 Splash!

Des de dins, movia les potes amb facilitat, donant voltes i mostrant com fer-ho.

🐕 Manuela : “És fàcil, només has de confiar en tu. I si no, jo t’ajudo.”

🐶 Masto , un altre amant de l’aigua, no va trigar a unir-se.

🐕 Masto : “O podem ajudar-te d’una altra manera!” – i, amb un somriure entremaliat, va donar una suau empenta a Rocco, que va caure de panxa a l’aigua.

💦 PLAF!

Un segon de silenci… i després, una gran sacsejada gossa i un lladruc d’emoció.

🐶 Rocco : “Ei, això és genial!”

I així, un altre hoste descobria la màgia de la piscina de MasTorrencito.

Un Hotel amb Piscina per a Gossos i Molt Més 🏡

Però MasTorrencito no és només la seva increïble piscina. Disposem de 87 precioses habitacions , algunes amb terrassa privada, aire condicionat i totes les comoditats perquè tant tu com el teu pelut gaudeixin d’una estada perfecta.

Aquí, els gossos no només poden nedar i córrer lliurement, sinó que també poden descansar còmodament després d´un dia d´aventures. I el millor: tu podràs relaxar-te sabent que el teu company està gaudint com mai abans.

🌞 Reserva JA al Millor Hotel amb Piscina per a Gossos!

Aquest estiu promet ser calorós , i no hi ha millor manera de gaudir-lo que amb una capbussada a MasTorrencito. No ho deixis per darrera hora: les places volen i volem que tu i el teu pelut passin les millors vacances de la seva vida.

📅 Reserva ara a www.mastorrencito.com i assegura un estiu refrescant al millor hotel amb piscina per a gossos.

📍 MasTorrencito, el paradís on el teu gos és lliure i feliç.

🐾 Corre, res i gaudeix… Ens veiem a la piscina! 💙

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí

La entrada MasTorret: L’Hotel amb Piscina per a Gossos que ho Canvia Tot 🏡 🐾 💦 se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Vivia a Salamanca, on era professor a la universitat de disseny gràfic. Tot va canviar quan vaig conèixer una alumna d’un màster que impartia. Ella era francesa i, com que l’amor no coneix fronteres, ho vaig deixar tot i em vaig prendre un any sabàtic per anar-me’n a viure a Niça. Vam muntar una guingueta a prop de Cannes, i ens va anar fantàstic. Tan bé ens va ser, que vam decidir que podíem muntar una cosa semblant en un altre lloc.

I aquí comença la nostra travessia. Decidim buscar un lloc adequat i, mare meva! Trobem un palauet a Cehegín, Múrcia. Vam anar a veure’l diverses vegades i, després de moltes anades i vingudes, ho vam comprar. Però a la setmana o dues, ho venim. Perquè, a veure, qui en el seu judici vindrà aquí diàriament i des d’on? Sense esmentar la inversió que requeria… I, per si no n’hi hagués prou, aquell estiu estàvem a més de 50 graus al sol. MAMMA MIA! Així que ens vam tornar a Niça amb la cua entre les cames.

A la nostra cerca interminable, San Google ens va mostrar una propietat en un altre lloc. Ai, Déu meu! Ens enamorem d’ella… Quin error! Quin gran error! No sabíem on ens ficàvem. Llum a 125 W, un sol bany, rates de la mida de conills, i l’exterior… millor ni parlar-ne. Va ser un desastre total. I així, sense adonar-nos-en, ja portem més de 17 anys aquí, preguntant-nos en quin moment pensem que això era una bona idea.

Aquí he patit l’indecible amb les obres de la casa i, és clar, amb la relació de parella. M’he convertit en un SUPER ESCLAU. Això va per als valents que es vulguin ficar en aquest món: no és tan bonic com sembla. Porto aquí un mogollón de temps i seguim obres i inversions. És un no parar.

Una mirada cap enrere. Hola, em presento.. sóc Miquel… de MasTorrencito

Mirant enrere, veig amb bons ulls que hem fet bons amics i hem format una gran família gossa que molts heu conegut i que ens ha acompanyat en els bons i mals moments. Qui no se’n recorda de Don Markos, el meu supercoix, o de Donya Manuela, la reina de la casa, o de Max “el gorrilla” de Mas Torrencito? I, per descomptat, Macarena, Mató, Matías, Marcel·lí, Martina (la gata intrèpida), i el Sr. Mastín, l’apaivagador, que ens va ser arrabassat injustament per una malaltia a la tendra edat de 5 anys… I ara gaudint de Masto, Maky, Mastitwo i Mamas.

Paraules especials per a la meva estimada Mireia, que m’aguanta, em suporta i em dóna ànims i força per continuar amb aquest projecte de vida. Sense aquesta tasca seria molt més difícil de portar.

La meva nova família… Hola, em presento.. sóc Miguel… de MasTorrencito

I després esteu VOSALTRES, estimats clients. Això és com el Pantone, n’hi ha de tots els colors. Però hem aconseguit crear un petit paradís gos. I per què gos? Molt senzill perquè són millors, més fidels i agraïts que les persones. Aquesta caseta es deia Mas Torrent, però resulta que hi ha un Relax Chateau al costat de Pals que es diu Mas de Torrent. Cinc estrelles, gran luxe, dues estrelles Michelin al restaurant, una passada. És clar, teníem clients espavilats que pensaven que pel nostre preu podien anar-hi. I es presentaven exigint la seva reserva… Quins pollastres es muntaven! Així que, per evitar més embolics, vaig tancar la casa, anul·lem totes les reserves, tanquem la web, i comencem de zero amb aquest preciós projecte que és avui Mas Torrencito, la primera casa per a mascotes que accepta persones.

I quin canvi, de debò. Sou uns amors, encara que, com en qualsevol jardí, sempre surt algun card borriquer que ho fa malbé tot. Anècdotes en tenim centenars, per no dir milers, però ens quedem amb el millor: que ets TU, estimat client.

Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!

—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :

La entrada Hola, em presento.. sóc Miquel… de MasTorrencito se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.