Mientras el ordenador se arranca con más lentitud que un lunes lluvioso, empiezo a contestar correos, revisar whatsapps y a repasar mi lista de tareas, que más que lista, parece el guión técnico de una superproducción de Spielberg. Reviso:

• 📬 Mails
• 💬 Whatts
• 💧 Depósitos de agua
• ⚡ Térmicos (que aquí saltan más que los frenos de un patinete en bajada)

Porque sí, en Mas Torrencito cualquier cosa puede pasar en cualquier momento. Que si un térmico bajado, que si se vacían los depósitos y de repente hay más misterio que en un capítulo de Expediente X: ¿la bomba?, ¿el pozo?, ¿un alien? 🤯

Con el segundo café en mano, me acerco a la lavandería y pongo las primeras lavadoras y secadoras, que trabajan más que un político en campaña (pero sin mentir). Limpiar filtros es tarea diaria, sí o sí, si no quieres que revienten de pelusa perruna 🐶

Luego toca horno: bizcochos caseros, hoy de fresa y de manzana con canela. Porque aquí el desayuno no se improvisa, se crea.

A eso de las 6:30 ya tengo que haber escrito algo, publicado, revisado, corregido y peleado con el corrector que siempre me cambia “perritos” por “peritos” 🙄

Después, a recoger el comedor de la cena, montar desayunos, chequear que no falte nada: mermeladas, mantequilla, tomates de penjar, zumos, leches (con revisión forense del estado de cada envase). A la mínima sospecha de que está inflado… ¡a la basura! 🥛🗑️

A las 7:45, bajo los bizcochos y… ¡otro café más! ☕

A las 8:05, voy a buscar a las chicas a Bàscara. Llegamos, revisamos el planning y reparto tareas. Si toca “blancos”, cambio de sábanas. Si llevan 2-3 noches, también. Si hay supletorias, ¡a revisar todo!

Mientras ellas están liadas con habitaciones, yo aprovecho para cortar césped, revisar piscina, filtros, pH, colocar tumbonas, regar plantas, mover el robotito limpiapiscinas como si fuera Wall-E.

Si el entorno está tranquilo, cortacésped en mano y a darle, empezando por lo más lejano, no vaya a ser que alguien me grite un “¡eh, que estamos durmiendo!” 😴

A las 10:00, recojo desayunos, que me lleva otra horita: platos, lavaplatos, montar comedor otra vez…

Cargo neveras del bar, reviso chips, repongo bebidas, hago lista de pedidos y me preparo para el desfile diario de repartidores: que si agua, que si pan, que si bebidas, que si el señor del hielo que siempre llega cuando estás en el baño…

A las 10:30… empieza el rock and roll de los checkouts y ahí sí que no hay tregua: clientes saliendo, lavadoras entrando, habitaciones girando, y tú intentando mantener el zen mientras alguien te pregunta si los bizcochos los haces tú (spoiler: sí, ¡y a las 5 de la mañana!).

🎯 Reflexión PRIMERA

Mas Torrencito no es solo una casa rural. Es una especie de organismo vivo que se activa cada madrugada, mientras el mundo duerme, para que cada huésped (humano o peludo) viva una experiencia mágica, cómoda y… aparentemente sencilla.

Pero detrás de esa sencillez hay un reloj suizo que empieza a latir a las 4:30, con café en vena y amor por los detalles.

Porque sí… ser autónomo en turismo rural es sobrevivir en un mundo que parece hecho para Amazon y Booking, no para los que madrugan con vocación. Y aún así, aquí seguimos. Café en mano. Y lavadora en marcha.

MAÑANA… MAS!!!!!!

_______

Desde MasTorrencito te deseamos un buen día y que tus perros te acompañen!!!!

—–
Si quieres, puede ver nuestros bonos para fines de semana, bonos jubilados , a un precio increíble.. entra en www.mastorrencito.com o si quieres podéis leer más historia y anécdotas que nos han pasado en MasTorrencito… Clickea aqui… https://casaruralconperrosgirona.com

La entrada ☕ El “tranquilito” día a día en MasTorrencito 🐾 se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Perquè com a persona , ho entenc perfectament.
Però com a casa rural , com a autònom, com a penca, com el que ho dóna TOT perquè el seu projecte funcioni… no entenc res .

💣 Hi ha una crisi brutal, real, profunda…
Però això sí: silenciada .
Ningú no en parla. No surt als telenotícies. No hi ha gràfics ni taules rodones ni ministres reconeixent que s’està anant tot en orris.

Però hi és. Es palpa. Ens està ofegant.

💔 Juliol ha estat un desastre. Així de clar.

I no ho dic jo sol. Ho hem comentat entre companys de la zona i… TOTS igual .
Especialment els que tenim cases rurals per habitacions , que som els que més feina donem i menys marge tenim.

En el meu cas, en 20 anys que porto al capdavant de Mas Torrencito, no havia viscut mai un juliol tan dolent.

👉 Gairebé el 50% de les reserves han estat d’ una sola nit .
Sí, UNA.
Això significa:

• Més llençols
• Més tovalloles
• Més neteja a fons
• Més cost
• I a sobre, haver de posar ofertes… i donar les gràcies.

😩 ¿ I els clients fidels?

Aquest cap de setmana vam tenir 5 clients repetidors . Dels de sempre.
I què va passar?

• El que venia 5 nits… ara 4.
• El de 4… ara 3.
• El de 3… ara 2.

I no és perquè els caiguem pitjor.
És que no poden més .
No arriben.
I el que abans era una escapada de desconnexió, ara es converteix en un “fem allò que podem”.

🧱 I mentrestant, el sistema ens estreny fins a l’asfíxia.

Paguem més del 70% del que guanyem en impostos :
IRPF, quotes d’autònoms, IVA, taxes de residus, inspeccions, cànon de l’aigua, cànons d’aire i esperit sant…

I mentre tu fas números,
💥 arriba el sablazo de la llum,
💥 et pugen el gas,
💥 i Hisenda t’envia una carta “amable” per recordar-te que si et passes 1 dia en presentar el 303, et cruixin .

I tu penses:

“Però no en teníem prou que ens robin els Borbons?”

Doncs no. Ara també la cúpula del govern.
I tu, pagant les teves taxes i les teves IVAs, i veient com els de dalt es reparteixen sobres, dietes, mossegades, comissions, maletins i targetes black.

💬 Com es diu per aquí:

“De les noces d’Aznar només falten per imputar els ninots del pastís…”

I tu posant rentadores.
Amb dos collons.

🔪 I els HUTs? El punyal definitiu

Perquè si la pressió fiscal i la hipocresia institucional ja ens tenien contra les cordes…
Van arribar ells.
Els habitatges d’ús turístic.
Els HUTs.

Apartaments amb zero regulació.
Zero impostos.
Zero inspeccions.
Zero ànima.
Però amb piscina i codi QR per entrar sense veure ningú.

I és clar… qui no prefereix pagar menys per un llit sense tracte humà i sense normes?
Qui triarà una casa rural on els gossos corren lliures, l’esmorzar és casolà i et reben amb afecte… quan per 40€ menys té un pis amb vistes al pàrquing?

Ens maten. Ens estan matant. I ningú no fa res.

⚖️ I l’SMI? És clar que cal pujar-ho… PERÒ…

De veritat ningú al govern es planteja que pujar el salari mínim SENSE reduir la càrrega fiscal fa inviable contractar ningú ?

Les grans empreses poden.
Però quantes pimes i autònoms coneixes que han tancat el seu negoci per anar-se’n com a assalariats?
I saps què diuen tots?

“Ha estat la millor decisió de la meva vida. Que els donin. Jo ara tinc el meu sou, les meves vacances, i ni IVAs ni IRPF ni llets…”

I és clar que sí. Perquè això és insostenible .

🐾 Mentrestant… nosaltres aquí seguim.

Amb les portes obertes.
Amb el camp ple de gossos feliços.
Amb els nostres clients de sempre, escurçant estades però venint amb afecte.
Amb el cor en un puny i el compte corrent tremolant.

Però arribarà un dia que direm:

💭 “O canvien les coses… o fem un pensament.”

I no serà un rampell.
Serà un acte de supervivència.
Perquè els somnis també es moren, quan els enterres en impostos, injustícies i abandó institucional.

🙏 Gràcies als que seguiu venint.

Als qui aposteu per allò real.
Pel que és humà.
Pel rural.
Pel gos
Per……

Reflexió

💣 “El futur que s’acosta: entre gosses soltes i mans lligades”

Durant anys ens van explicar el conte que ser autònom era ser lliure.
Lliure d’horaris, lliure de caps, lliure de dependre de ningú…
Mentida.
Avui dia, l’autònom és el nou esclau del sistema.
Un sistema que ho exigeix tot i no et torna res.

Ens van prometre que amb esforç arribaríem lluny.
Però en aquesta jungla moderna, l’esforç sense amiguets, sense privilegis i sense parany no val una merda.

Els que treballem amb ànima, els que no enganyem, els que apostem per la proximitat, la sostenibilitat, la legalitat i l’honestedat…
ens estem quedant sols.
Solitaris, espremuts, desprotegits.

El futur?
És l’Airbnb sense ànima.
És el turisme sense rostre.
És el client que cerca preu, no experiència.
És l’Espanya buidada no de persones, sinó de valors .
És l’autònom que ho deixa tot perquè prefereix cobrar 1.400€ que viure amb úlceres per culpa d’Hisenda.

I mentrestant, els de dalt —els de sempre— repartint-se sobres, sous vitalicis, pensions blindades i vergonyes alienes que ja ni es dissimulen.
Els mateixos que parlen d’emprenedors amb la boca plena… i la mà a la butxaca.

Si no hi ha un canvi real —profund, urgent i valent—, aquest país serà un ànim d’oportunitats robades.
Un cementiri d’il·lusions on només floreixen els negocis opacs, els tripijocs legals i els que saben ballar el tango del suborn i “a mi no m’enxampen”.

Potser arribarà un dia que un miri la casa rural buida, els gossos adormits als sofàs, el silenci del menjador…
i penseu:

“Ho vam donar tot. Però no ens van deixar viure.”

I això, volguts amics, no és un fracàs. És una estafa històrica.

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada I jo em pregunto… què està passant? se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Ahir m’arriben uns francesos 🇫🇷, reserva d’última hora per Booking.com. Com a tots, els envio indicacions, mapa 🗺️, geolocalització 📍, advertiments ⚠️, codis de portes 🔐, wifi 📶… tot. I també, és clar, el check-in online. Es triga 3 minuts, se n’estalvien 10. Però ni cas.
Ni a les indicacions, ni al mapa, ni al whatt, ni a naaaaaa.

A les 21:00 m’escriuen:
“Estem perduts….. al mig del camp… al no-res…” 🌾
I és clar, jo visc al camp. Estar al no-res pot ser literalment la tornada de casa meva 🏡.

Els demano ubicació. No saben com. Els explico. I resulta que estan just darrere de la casa 😑. Els dic que no es moguin, que hi vaig. Surto, giro a la dreta, un minut, i hi són… al mig del camp. Doncs és clar, on si no?

Els faig senyals 👋, dono la volta, els porto. Tres minuts perquè anaven lentíssims 🐌, esquivant bassals 💦, no fos cas que s’embruti.

(PRÉS US DIGO QUIN COTXE PORTEN… 🚗💅)

Arribem a casa, baix del cotxe, em presento. El marit es fa el suec 🫥. Mames, la meva gossa, borda 🐶, altres gossos de clients s’acosten a olorar-los 🐾. Jo, tranquil·la.
I la senyora em deixa anar:
“Les indicacions estan malament.”
Li pregunto:
“Les meves?”
I diu que sí. M’agafa el mòbil 📱, obre Waze… i titllen! les indicacions eren perfectes ✅.
Aleshores em diu que les van posar al GPS del cotxe. Li demano que miri el whatt on hi ha la foto amb l’accés. Em diu que no ho ha vist 🙄. M’encongeixo d’espatlles.
“Si vosaltres sou els interessats a arribar i no llegiu el que us poso… poca cosa més puc fer.”

El meu marit gairebé em mata ple per aquests camins… té un cabré….. (només cal veure la cara de cul que té) encara sort que hem portat el meu cotxe, el seu és un BMW esportiu molt baix… sabeu quin era el seu?? Un BMW X3… jajajajaj

Els ensenyo bar 🍷, menjador 🍽️, habitació 🛏️. Em diuen que van a buscar les maletes. A l’estona em toquen a la porta:
“No ens podem connectar al wifi.”
Els pregunto si han llegit el whatt on és tot.
“No.”
Molt amablement els explico que hi ha la contrasenya 🔑.
Cinc minuts després:
“Ja va molt bé, gràcies.” 😅

Cinc minuts més tard:
“On és el comandament de l’aire?” ❄️ És que fa una calor a aquesta casa ia la nostra habitació…..
Els dic que no n’hi ha, que s’encén amb un botó.
I ella deixa anar:
“El meu marit JA ho ha posat i T’HA NETEJAT ELS FILTRES, que bona falta els feia.” 🧽🧼

Jo:
🤯

Perquè sí, el més normal del món: arribes a una casa rural, desmuntes l’aire condicionat i et poses a netejar filtres. Molt lògic, és clar.

Deu minuts després, em diuen que l’habitació no és la que havien triat.
Els dic que sí. Que posa “doble amb terrassa” i que n’hi ha dos, però que no n’hi ha cap altra de lliure. Casualitat: volien l’altra.

I ja sabia que aquests venien a tocar els collons. No fa 10 minuts. Des de fa 30! ⏳

Comencen els whatts: pim, pim, pim, pim… 📲📲📲
Que si això, que si allò altre, que si allò de més enllà…

Els dic que cancel·laré la reserva i que el reemborsament corre per compte de Booking.
I la senyora em deixa anar:
“Més et val que s’anul·li, perquè si no ET DENUNCIARÉ.” ⚖️

I aquí, de veritat… gairebé els comandament a la merda 🤬. Però no. Truco a Booking. Els explico. Em diuen que en parlaran.
Cinc minuts després: reserva cancel·lada ✅.
Els pregunto si n’han parlat. Em diuen:
“Sí, estava molt molt decebuda…”
I jo li dic al de Booking:
“Doncs ja té dos problemes: estar enfadada i desenfadar-se.”
I va riure 😂.

Els envio un whatt avisant que ja està cancel·lat. Em donen les gràcies 🙃.
I com que sóc més puta que les paneroles 🪳, baixo a veure altres clients, i em diuen que el senyor portava estona posant pegues:
Que si els gossos, que si estan solts, que si borren… 🐕

Doncs mira:

Si no us agraden els gossos, no vingueu a l’única casa rural l’eslògan de la qual és:
🐾 LA PRIMERA CASA RURAL PER A MASCOTES QUE ACCEPTA PERSONES 🐾
Perquè si hi ha alguna cosa que hi ha aquí…
SÓN GOSSOS!!!
TOOOONTOOO! 🐶🐶🐶

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada Els molt maleducats o els tocapilotes. 😤 se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

No hi ha treva, per Déu… Ni a la nit.
Des que van començar aquestes calors tropicals me’n vaig al llit amb l’aire condicionat, el ventilador, l’esperança que refresqui… ¡¡ i ni per aquestes!
I això que vam dormir a la part de dalt , on a l’hivern t’anses perquè puja tota la calor…
Bé, rectifico: nosaltres no tenim calefacció i en ple gener dormim amb la finestra oberta .
Ara imagineu a l’estiu: és com dormir a l’interior d’un croissant acabat de fer.

🐶 Fins als gossos es neguen a sortir.
Se’n van tots a la seva habitació amb aire condicionat i es reparteixen el sofà com a diplomàtics suïssos.
Fins i tot Mastitwo!
Sí, Mastitwo , aquell que sol preferir dormir sobre pedres com un fakir pelut.

Però és clar… sempre hi ha algú que es queixa, com si la calor la fabriquéssim nosaltres aquí a Mas Torrencito.
L’altre dia van venir uns clients i se’n van anar abans d’hora.
Problemes a l’habitació? NO!
Falla de l’aire condicionat? Tampoc!
Se’n van anar perquè feia calor i se’n van anar a….. LLEIDA!

Que sí, que es veien morir… i es van tornar.
A LLEIDA.
No ho sé, jo cada dia entenc menys aquest món… 🤷‍♂️

I el millor és que aquesta setmana… PUJA MÉS .
I MÉSSSSSS.
No sé on arribarem, però com seguim així, els Golden es posaran protector solar factor 50 i la Mamas demanarà mojitos sense alcohol amb gel picat .

I com si tot això fos poc, jo mateix , ahir a la tarda, em vaig dedicar a planxar i posar rentadores i assecadores .
Perquè és clar, si fa calor, el seu fort és generar més, no?
Una mena de Termomarató Rural Domèstic!
I ja sabem que l’assecadora, aquesta gran bèstia escurabutxaca, deixa anar més calor que un petó de drac.
Així que no, NO AJUDA NADA DE NÀ .

I jo… jo només vull dormir sense sentir que m’està respirant al clatell el mateix Llucifer 🥵 🔥

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada 🌡️ “Fa una calor que xinxa la pell” 🥵 se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Lunes. 10:34 a.m.

Me llama una clienta.

—Hola, mire, estoy organizando un viaje desde Portugal y quería pasar unos días en la Costa Brava con mis perros.
—Perfecto, ¿cuántos perros tienes?
—Seis.

😐

SEIS.
Como quien dice “llevo una mochila y un bocata”. Así, con toda la paz del mundo.

—¿Seis…?
—Sí, es que me dedico a la cría.
—O sea… ¿hay alguno sin castrar?
—Por supuesto. Todos están enteros.

Respiro. Me froto la cara. Miro al cielo. Y contesto lo que ya sé que va a iniciar una sinfonía de drama:

—Pues lo siento, pero no puedes venir.
—¿Perdona? ¿Y eso por qué?
—Normas de la casa. Además hay mas perros, no solo los suyos… No se aceptan machos sin castrar mayores de dos años, especialmente si son grandes. Solo hay excepciones si son mayores o tienen problemas de salud. Nada personal, pero…

Y entonces… empieza la ópera:

—Eso es discriminatorio. Podríais cerrar a los demás….
—Puede ser.
—Pues no me parece bien.
—Lo entiendo.
—¿Y qué hago yo ahora?
—Lo mismo que hasta hace cinco minutos: seguir buscando.
—Pero no voy a encontrar nada.
—No lo sé, intenta con casas de alquiler completo, allí es más probable que acepten.
—¡Ya he llamado! ¡Y nadie quiere seis perros!
—Lo siento mucho, pero como entenderás…
—¡No, no comprendo nada!
—Pues… que tengas suerte.
—¿Y no puedes hacer una excepción?
—No.
—¿Qué razas son, por cierto?
—Fila Brasileiro.

🤔 ¿Fila qué? Me pilla en blanco. Me suena a marca de altavoces o moto brasileña. Lo busco en Google mientras ella sigue hablando.

Y lo primero que veo en Wikipedia me deja tiesa:

“El Fila Brasileiro, también conocido como cabeçudo boiadeiro, es una raza de perro originaria de Brasil. Ha sido reconocido como el perro más fiel a su amo… y uno de los más agresivos del mundo.”

👏👏👏

¡BRAVO!
¡La señora quería venir con una jauría de tanques blindados con pelo!

—¿Y cuántos pensabas traer, exactamente?
—Cinco o seis.
—¿Y todos en una sola habitación?
—Sí, la más barata que tengas.
—…No puede ser.
—¿Y para cuándo?
—Para el 15 de agosto. Estoy de paso hacia Francia.

✨ Plot twist.✨

—Ah… ¿estás de paso?
—Sí.
—Pues es que ya no hay disponibilidad para esa fecha.
—¡¿Y no podías habérmelo dicho al principio?!
—Señora… usted me dijo que venía a “conocer la Costa Brava”, no que iba de paso. Si me lo dice antes, se lo aclaro desde el segundo uno.
—¡Qué impertinente es usted!

Y ahí empieza el Acto II: reproches, ofensas y el eterno “pues no me parece bien”. Otros 5 minutos de pura gloria.

Finalmente cuelga.

Silencio. Paz. Me hago un café. Vuelvo a respirar.

Una hora más tarde… suena el teléfono otra vez.

—Hola, soy yo otra vez. Que no encuentro nada.

Jesucristo de los destinos turísticos, dame paciencia.

—¿Y qué quiere que yo le diga…?
—Y si solo voy con hembras, ¿entonces sí?

…

PAUSA DRAMÁTICA.
Yo, mientras tanto, ya había visto fotos de los Fila Brasileiro. Son como un mastín en esteroides. Auténticos armarios roperos con ojos. Bonitos, sí. Pero ¿meter seis de esos en una habitación con cama de 1,35? ¿Qué es esto, un capítulo de Supervivientes?

—¿Entonces?
—¿Entonces qué…?
—¿Me aceptas o no?

Y yo pensando: ¿Aceptarte a ti, tus perros, tus normas y tu caradura…? ¿Te hago también la cama y te pongo un jacuzzi para los perracos?

—Lo siento. No es posible.

Y así, entre surrealismo y paciencia, colgamos por segunda vez.

Moraleja del día:
No es lo mismo viajar con perros que montar una expedición canina militar.
Tener normas no es discriminar.
Y no, no es impertinencia decirte lo que no quieres oír. Es sentido común.

Pero oye…
¡Qué sería de mí sin estas historias que me da el turismo rural!

No es lo mismo…

A ver si lo dejamos claro de una vez: no es lo mismo llevar seis Yorkshire o seis chihuahuas que seis pericos de más de 50 kilos.
NO.
ES.
LO.
MISMO.

No hablamos de “mascotas”. Hablamos de seis tanques peludos, de medio quintal cada uno, con instinto de guardaespaldas y mirada de “yo no juego”.

Y oye, que cada uno viaja con lo que quiere, faltaría más. Pero luego no vengas a exigir lo mismo que alguien que lleva a seis bolitas de 2,5 kg que caben en una cesta de bici.
Porque no, no es lo mismo dormir con seis peluches que con seis toros con collar.

Las normas no discriminan: protegen.
A los demás huéspedes. A los dueños de las casas. A los propios animales.
Una cosa es ser “pet friendly” y otra es montar un parque jurásico en habitación doble económica.

Y como ya lo decía Enrique Iglesias…
🎶 “Es una experiencia religiosa…”
Pues eso. Hay huéspedes que te hacen sentir cosas…
Pero a veces lo que sientes es puro estrés místico.

Desde MasTorrencito te deseamos un buen día y que tus perros te acompañen!!!!

—–
Si quieres, puede ver nuestros bonos para fines de semana, bonos jubilados , a un precio increíble.. entra en www.mastorrencito.com o si quieres podéis leer más historia y anécdotas que nos han pasado en MasTorrencito… Clickea aqui… https://casaruralconperrosgirona.com

La entrada ¿¡Pero cómo se puede ser tan cenutria…!? POR DIOOOSSS!!! se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Va ser en un dinar. D’aquelles llargues, sense pressa, amb pa amb tomàquet, vi que no s’acaba i gossos dormisquejant sota la taula. Jo parlava amb Ferran, el pare d’Alguer Miquel, cantant i ànima de Txarango, com si ens coneguéssim de tota la vida. Bé… en realitat som bons amics…. beneïda imaginació, que sempre em senti a taula amb qui em ve de gust!

—“Escolta Ferran… tu que el coneixes bé… creus que el teu fill em faria una versió de Cançons de llibertat , però dedicada a Mas Torrencito? i li ho podria dir a LLach perquè fes els acompanyaments, com a FEAT????

Ferran em va mirar amb aquella cara barreja de tendresa i resignació de pare que ha sentit moltes bogeries abans.

—“Miguel, al meu fill li agrada la gent que somia. Que canta baixet per no despertar la tristesa… Així que si li ho expliques bé, potser fins i tot te la canta ell mateix, amb Masto fent els cors i Manuela movent la cua al compàs…”

I aquí va ser quan em vaig adonar que al meu cap, aquesta versió ja sonava. Que els lladrucs eren ritmes, que les estelades onejaven amb cada vers i que les croquetes de l’esmorzar rimaven amb “llibertat”. Perquè la imaginació té això: que et treu a passejar sense corretja, et deixa asseure’t amb Ferran i demanar-li al fill una cançó que encara no existeix… però que ja forma part de la teva vida.

I si algun dia l’Alguer llegís això, només li podria dir:
gràcies per posar música a què molts sentim però no sabem dir.
I si a més li posa ritme gos… ja ni t’explico.

🎶 Cançons de llibertat – Versió MasTorrencito

Som el lladruc que vas sembrar
en camps d’oblit i d’alzina,
el ressò dels que corrien
lliures per aquesta masia.

Som el poble que camina,
amb les potes i la panxa,
amb la flor a l’orella de Manuela
i el sol brillant a la piscina ☀️ 🐶

Cantem perquè no us oblideu
que aquí els gossos manen,
perquè ningú s’agenolli
davant del que porta la corretja atapeïda.

Sonen al vent cançons de llibertat,
dels que van creuar valls
per poder bordar.
Sonen al vent cançons de veritat,
i encara que vingui un client ximple…
no ens podrà callar!

Portem les empremtes del camí,
la memòria a cada coixí,
una catifa plena d’històries
i sofàs amb ànima peluda.

Portem l’udol del bosc,
els somnis de Tristesa i de Mames,
el perfum suau a croqueta,
i el dret a viure sense gàbies.

I al cant d’aquesta casa
batega forta l’esperança,
que ni booking, ni estrelles,
ni ressenyes ens desgasten.

Sonen al vent cançons de llibertat,
dels que dormen als llits
sense demanar disculpes ja.
Sonen al vent cançons sense corral…
i aquí a Mas Torrencito,
la dignitat no es lloga mai!

Que us sembla????? SE LA DEMANEM?????????

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada 🐾 Una sobretaula amb Ferran se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Des dels Reis Catòlics fins al darrer conseller d’urbanisme, el xoriceig ha estat sempre una institució. I el millor de tot: és igual el color de la samarreta. El robatori és transversal. Vermell, blau, morat, verd o arc de Sant Martí, tots passen per caixa. I no precisament per pagar.

I tu mentrestant, estimat ciutadà, omplint formularis d “Hisenda com un bon esclau modern, calculant si et dóna per omplir el dipòsit o encendre l” aire condicionat aquest mes. Spoiler: no dóna per a totes dues coses.

Aquí ja no es tracta d “un cas aïllat, d” una “poma podrida” a la cistella. Aquí la cistella sencera fa olor de podrit, però ens diuen que és “fruita de temporada”. Els partits fan torns al poder no per millorar res, sinó per saquejar amb nous mètodes. En diuen alternança democràtica. En realitat és canvi de claus del magatzem .

I quan algú fica la mà fins al colze, què passa? Una pena exemplar? Inhabilitació perpètua? Embargament de béns? No, home. Se’ls afora. Se’ls indemnitza. De vegades fins i tot se’ls puja. I si la cosa es posa lletja, sempre queda l’indult o l’exili daurat. A la presó només hi van els pringats sense contactes. El polític corrupte a Espanya cau dret. I amb pensió vitalícia.

¿ I què hi ha del poble? El poble paga. Sempre paga. Amb fe cega i la targeta de crèdit a la boca.

Anem amb números, que sempre ajuden:
Un treballador mitjà a Espanya, al llarg de 40 anys, es pot deixar prop de 770.000 euros en impostos . Sí, has llegit bé. Tres quarts de milió. En què se “n va això?
– IRPF (per sostenir els sous dels que legislen contra tu)
– Cotitzacions (per a un sistema de pensions que cada dia sembla més ruleta russa)
– IVA (perquè tot el que compris et costi un 21% més)
– Impostos especials sobre gasolina, alcohol, electricitat, aigua…
– IBI, taxes d” escombraries, clavegueram, zona blava, zona verda, zona ja ni sé…

Tot això per finançar una administració que, en molts casos, serveix d’agència de col·locació per a familiars, amics i expolítics reciclats. Et diuen que ho fan pel bé comú.

I mentre tu fas puntes de coixí per arribar a final de mes, les grans fortunes —aquestes 50 elits de l’Ibex i rodalies— estan més lligades al franquisme que el NO-DO. Més del 80% vénen de favors, concessions i privilegis heretats. Emprenedors? Sí, és clar. Van emprendre el BOE fa 60 anys i encara no ho han deixat anar.

Però sent, que no s “estengui el pànic. Sempre ens quedarà el futbol, ​​els reality shows, la loteria de Nadal i els discursos en què ens prometen regeneració democràtica. Cada quatre anys ens fan creure que aquest cop sí, que el canvi ve. Però l” únic canvi és que tu envelleixes i ells es fan més rics.

Saps quin és el veritable mèrit daquest sistema? Que ha aconseguit que ens hi acostumem. Que quan algú roba milions, diguem: “Bé, almenys va robar menys que l’altre”. Que quan veiem un cas de corrupció, ho prenem com a part del paisatge, com un embús o una onada de calor.

Espanya no és un país corrupte. Espanya és una corruptocràcia. Un lloc on si no formes part del quiosquet, només et queda pagar la ronda. I si ho denuncies, et diuen radical, antisistema, o pitjor: “populista”.

Però no et preocupis. Si algun dia et toca una herència, vens una casa o et pugen 100 euros el sou, Hisenda hi serà, puntual, eficaç, per recordar-te que tu no estàs convidat a la festa. Que tu només ets per fregar els plats i pagar el compte.

Així que sí: en aquest país no es neix amb un pa sota el braç. Es neix amb un deute, una hipoteca moral, i una entrada no sol·licitada al club privat més gran de lladres amb vestit i corbata d’Europa.

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada Ñ: on robar no és delicte, és tradició tapat tot per la puta unitat. se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

JA HO DEIA MANUEL LUC el del Còlon, dels anys 80…. Busca, compara i si trobes alguna cosa millor…. RESERVALOOOOOOOOOOO

NO HO VEIG. De debò que no.

🎯 Feu la prova vosaltres mateixos.

👉 Entra a mastorrencito.com i busca una setmaneta al juliol, per exemple del 7 al 13. Hi ha disponibilitat encara.

Ara obre una altra pestanya, te’n vas a booking.com . Jo que sóc Genius 3 i tot… amb súper descomptes i bla bla… i sabeu què?

💸 MÉS DE 200 EUROS DE DIFERÈNCIA. Sí, sí, 2️⃣ 0️⃣ 0️⃣ € menys a la meva web .

I ara us explico per què:

1. Jo pujo el preu a Booking per dues raons:
   • Perquè no vull que reserveu per aquí.
   • Perquè em cobren un 17% de comissió (ia sobre no em desgravo res 😤 ). Així que he de pujar el preu un 27% o més… ÉS QUE SI NO, M’ARRUINO!

🔺 CLAR QUE SEMBLA CAR EN BOOKING O EXPÈDIA! 🔺
CLAROOOOOO! Però si ho compares amb la meva web, doncs això… t’emportes un pal.

I després la típica frase:

“Ai, és que no ho sabia… Em feia por quedar-me sense lloc…”

😮‍💨 PERÒ SI QUEDEN MÉS DE DOS MESOS! En alguns casos fins a 6 mesos abans ja està feta la reserva.
A mi em fastigueja, és clar que sí… però no puc anar trucant a tots els que reserveu per Booking per dir-vos: “Ei, que per la meva web et surt MOLT més barat…”

De vegades ho he fet, ho confesso. Un cop, uns estrangers van reservar 15 dies per a tres persones per Booking. Els vaig escriure i els vaig dir:

👉 “Si voleu, anul·leu i reserveu per la meva web. Us surt més barat i us incloc els esmorzars gratis.”

💡 ULL: no els estava baixant el preu ni un euro. Mateixes condicions, mateixa habitació, només que més barat per la meva web. Com l’anunci aquell de Trivago que no para de sortir…

I sabeu què van fer?

📢 VAN DENUNCIAR A BOOKING 😐

Sí, com ho llegiu.

El karma és savi… perquè aquesta reserva era no-refundable , pagada per avançat…
I just una setmana abans de venir… no sé què els va passar, però van demanar cancel·lar- la sense despeses .

I què creieu que vaig fer jo? 😏

👉 Demà us ho explico…

Reflexió

Sí, vinga va… ho reconec: Booking és una eina útil.
Per a un viatge improvisat, una escapada express, una nit de pas… va de luxe.
Et dóna opcions ràpides, t “ubica al mapa, t” ensenya fotos, valoracions, filtres pel que sigui… està bé!

🔎 Et pot servir de guia, fins i tot d’aparador.

Però compte… això no vol dir que hagis de reservar cegament allà.
Perquè moltes vegades NO és l’opció més barata. Ni de lluny.

👉 Fes servir Booking per mirar, comparar, descobrir… però quan trobis alguna cosa que t “encaixi, busca-ho també a la web de l” allotjament.

📉 Moltes vegades t’emportes una sorpresa:
El mateix lloc, la mateixa habitació, les mateixes dates… i 100, 200 euros menys.
I per què? Doncs perquè Booking cobra comissions altes, i molts allotjaments es veuen obligats a apujar el preu per no perdre diners.

⚠️ Així que no es tracta d’odiar Booking. No.
Es tracta de ser intel·ligent. De comparar. Donar suport directament al petit negoci si pots. De pensar amb cap.

Perquè de vegades, per no fer dos clics més, acabes pagant de més…
I després, és clar, vénen els laments:

“Ai, no ho sabia…”
“És que em feia por quedar-me sense lloc…”

🎯 Doncs això, que Booking sí… però amb cap.
No sempre és la millor opció. De vegades només és el primer pas. No pas l’últim.

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada 🤯 Jo no sé si sóc ximple… o MOLT ximple. se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Ayer, mientras hablaba con un amigo de Salamanca —ya sabes, de esos que te dicen que no son fachas pero que tienen nostalgia del mando único y de la mili obligatoria— soltó una de esas frases que harían que hasta tú, Manuela, levantaras la ceja (si las perras levantarais cejas):

“Bueno, Miguel, pero… Franco hizo los pantanos. ¿Qué ha hecho el PSOE aparte de robar?”

Yo, que ya me conozco el percal, respiré hondo, miré al cielo como si estuvieras allí tú, Manuela, tumbada al sol entre jazmines, y le contesté con toda la calma del mundo:

“De momento, querido… no matar.”

🦴 ¿Te suena, Manuela?

Es como si en vez de acariciarte te hubieran dado una patada, pero luego dijeran:

“Hombre, pero te puse un cuenco nuevo. ¡Algo es algo!”

🧱 ¿Por qué los dictadores hacen cosas grandes y feas, Manuela?

Mira, bonita, esto pasa desde siempre. Todos esos humanos bajitos de empatía, pero con muchas ganas de mandar, cuando llegan al poder tras matar, encarcelar o callar a sus propios compatriotas, necesitan dejar algo “bonito” que tape lo feo que hicieron.

Así que se ponen a construir. Gigante. Absurdo. Monumental.
No porque quieran mejorar la vida de nadie. Sino porque quieren que el pueblo mire hacia arriba y no hacia atrás.

📚 Lección número 1: Franco no inventó los pantanos

Antes de que Franco tuviera bigote, ya había pantanos en España.

• En el siglo I d.C., los romanos ya construyeron Cornalvo y Proserpina en Badajoz.
• En 1594, bajo Felipe II, se terminó el Pantano de Tibi en Alicante.
• En 1903, se construyó el Pantano de Foix, en el Penedès, cuando Franco estaba… aún por nacer.
• Y en 1935, bajo la Segunda República, se finalizó Ricobayo (Zamora), antes de que empezara su régimen de terror.

Y muchos otros estaban proyectados o en obras cuando él decidió cargarse media España para salvarla de sí misma (una contradicción solo entendible por los que ven en blanco y negro).

🧠 Lección número 2: Franco inauguró, pero no diseñó

Sí, durante la dictadura se inauguraron más de 500 pantanos.
Pero hechos de verdad, desde cero, fueron unos 200 o 250.

El resto venían de antes. Y él se puso la medalla (literalmente).
Como ese huésped que llega tarde a cenar, se come las sobras, y encima dice que cocinó él.

🗺️ Lección número 3: En Catalunya también sabemos construir sin dictadores

• El Pantano de Rialb (Lleida), el más grande de Catalunya, lo hizo la Generalitat en el año 2000.
• La Llosa del Cavall, en el Solsonès, se terminó en 1998.
• El mayor embalse de España, La Serena (Badajoz), se acabó en los años 90, ya en plena democracia.

Así que los pantanos no se extinguieron con Franco, como algunos parecen creer. Lo que se extinguió fue la costumbre de ponerle nombre al hormigón.

🏛️ Lección número 4: Todos los dictadores hacen lo mismo, hija mía

A ver si te suenan, Manuela:

• Hitler: autopistas, estadios olímpicos, planes para reconstruir Berlín con una cúpula de 290 metros.
• Mussolini: barrios enteros de Roma arrasados para hacer avenidas fascistas.
• Stalin: metros decorados como palacios, canales construidos con esclavos.
• Ceaușescu: el edificio más grande de Europa mientras el pueblo pasaba hambre.
• Saddam Hussein: palacios faraónicos con su nombre grabado en piedra, como si fuera el Mesías del desierto.
• Kim Jong-il: estatuas, torres, hoteles fantasmas… mientras su gente comía raíces.

¿Y qué tenían todos en común?
👉 Que mataron, reprimieron, prohibieron…
👉 Y luego construyeron para que los recordaran por el mármol y no por el miedo.

🐶 Y tú, Manuela, que no necesitabas pantanos para ser feliz…

…sólo un rincón de sombra, un poco de jamón y amor a raudales.
¿Te imaginas a ti diciendo: “Vale, me abandonaron, pero al menos me pusieron una estatua”?
Pues eso mismo hacen con Franco.

Es el síndrome del dictador acomplejado:
Como no los van a amar, quieren que los recuerden.
Como no tienen alma, ponen hormigón.
Como no tienen pueblo, se hacen templos.

📣 Ladrido final:

Que no te engañen, Manuela. Que no nos engañen.

Franco no hizo los pantanos.
Hizo silencio. Hizo miedo. Hizo muerte.
Y luego puso placas para disimular.

Y si alguien pregunta “qué ha hecho el PSOE aparte de robar”, puedes contestarle tú misma desde tu rincón del jardín:

“No matar ya es bastante.  No fusilar al amanecer.
No levantar mausoleos con esclavos. No poner su cara en una presa.
Y, sobre todo, no tener que justificar un crimen con una compuerta de hormigón.” 🐾

Desde MasTorrencito te deseamos un buen día y que tus perros te acompañen!!!!

—–
Si quieres, puede ver nuestros bonos para fines de semana, bonos jubilados , a un precio increíble.. entra en www.mastorrencito.com o si quieres podéis leer más historia y anécdotas que nos han pasado en MasTorrencito… Clickea aqui… https://casaruralconperrosgirona.com

La entrada 🐾 “Manuela, cariño… Franco no hizo los pantanos” se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.

Sóc Miquel. I aquesta història comença amb merda. Literal. De la bona, acumulada durant anys, la que s “enganxa a les botes ia l” ànima. Perquè Mastorrencito, ja sabeu, té el seu encant rural i el seu pes en història, però també guarda secrets sota pols, fang i oblit. El que jo no sabia és que, en decidir-me per fi a netejar el graner, desenterraria alguna cosa que canviaria tot.

Mastorretet té la casa principal, és clar. Aquí vivim. Però també té dues construccions annexes que sempre m’han tingut intrigat: el graner, i aquesta altra mena de caseta gegant, amb una arquitectura que dóna mil voltes a qualsevol xalet de revista. Amb la seva columna central, majestuosa, enmig del no-res, com dient: “Jo vaig aguantar guerres, tempestes i oblit. Tu què?”

Des que vaig arribar aquí, ja fa molts anys, sempre vaig voler reformar-los. Però reformar costa. I aquí, entre arranjaments de teulades, gossos, la vida mateixa… sempre se’n van els diners on més estreny. Calcula uns 80.000 euros per espai. Així que els vaig anar deixant. I ells, com tot el que es deixa, es van anar podrint. Finestres trencades, humitat fins al moll, bigues corcades pel temps. Però aquesta columna seguia allà, plantada com un sentinella.

Fins que un dia, no fa gaire, vaig dir: prou. Si no els puc reformar, almenys els buidaré. Netejar-los. Treure tot el que sobressin. Perquè ja era vergonyós. Un traster gegant de coses que ni sabia que tenia. I a més, cada vegada que passava per davant, sentia una mena d’estirada, com si el lloc em demanés que el mirés de nou.

Vaig muntar una quadrilla. Bons xavals. Un d’ells, el Javi, em va dir que el seu avi havia treballat a Mastorrencito durant la postguerra. Que alguna vegada va sentir parlar de “coses rares” guardades al graner. Jo riu en aquell moment. Ara ja no em fa tanta gràcia.

Vam anar entrant als espais com qui entra en un ventre antic, amb respecte però amb escombres, carretons, guants i màscares. Vam treure sofàs trencats, bicicletes sense rodes, sacs de ciment petrificat, llaunes buides de pintura, un seient oreller mig menjat per les rates, una col·lecció absurda de flascons de vidre amb líquids de colors que no em vaig atrevir ni a obrir. Classifiquem com en un ritual: això és escombraries pures, al contenidor; això no tinc ni idea, munt intermedi; això potser es pot vendre, per als meus gitànics.

Mentre ells anaven i venien a la deixalleria, jo em dedicava a furgar entre els objectes que no entenia. alguna cosa s’estava destapant.

Trobem, entre caixes trencades i taulons, un retrat a l’oli. Cobert de pols. Ho netegem amb compte. Era el rostre d’un home seriós, d’ulls penetrants, amb una medalla antiga a la solapa i un fons que vaig reconèixer immediatament: la façana de Mastorrencito, però amb un escut que ja no hi és. El vaig deixar recolzat contra la paret. No sabia què fer-ne. Ni tan sols sabia qui era. Però la seva mirada, juro per Déu, semblava seguir-me.

La primera construcció que buidem va ser la de la columna. A poc a poc, va anar quedant visible el terra. I llavors va passar. Després d’escombrar durant hores, i treure capes de terra endurida, vam veure aparèixer rajoles. No qualsevol rajola. Eren de fang cuit, com les de la casa principal, però moltes tenien una marca que ens va deixar gelats: quatre barres i una data.

Em vaig agenollar. Vaig passar la mà per una. Estava perfectament conservada. El vermell argilós tenia una brillantor que semblava impossible després de tant d’any ocult. Era com si el temps hagués passat per sobre sense atrevir-se a tocar-les. Com si alguna cosa, o algú, les hagués protegit.

Aquella nit, no vaig dormir bé. Em vaig quedar pensant. 1714. No és qualsevol any. La guerra de Successió. La caiguda de Barcelona. Un abans i un després a la història de Catalunya. Per què estaven aquestes rajoles allà, ocultes, com esperant ser descobertes? Qui les va posar? Per què?

L “endemà al matí, vaig tornar al graner amb els gossos. Mastitwo se” m va avançar, com sempre. Mames anava al meu costat, seriosa. Maqui i Mato, jugant a mossegar-se les orelles. Entrem a la construcció. La llum entrava pels finestres alts i la pols flotava com en una pel·lícula antiga. Allà hi havia les rajoles, brillant com si volguessin explicar-me alguna cosa.

I ho van fer.

Just al centre del terra, sota la columna, hi havia una rajola lleugerament més enfonsada. Em vaig ajupir. Vaig tocar les vores. Estava solta.

La vaig aixecar.

Debajo no había tierra. Había un hueco. Un cuadrado de unos 60 por 60 centímetros, perfectamente delimitado por ladrillos antiguos. Dentro, una caja. De madera negra, vieja, con herrajes oxidados pero intactos. Pesaba poco. La saqué con cuidado. Los perros se acercaron, inquietos. Mamas gruñó. Maqui se quedó quieta, la mirada fija. Hasta Mato se sentó, cosa rara en ell.

No la vaig obrir. Encara no.

Capítol 2: La caixa

La caixa pesava menys del que semblava. Tenia aquella textura de la fusta vella que en tocar-la gairebé cruixia sota els dits, com si protestés per haver estat molestada. Em vaig asseure sobre un bloc de pedra mentre els gossos se m’agrupaven al voltant, expectants.

Amb la navalla petita que sempre porto a la butxaca, forçant amb compte, vaig aconseguir fer saltar el pestell. El cruixit metàl·lic va ressonar a tot el graner com un tret sec. Masto va fer un respingo. Maqui va fer un salt i es va allunyar dues passes, però es va quedar mirant. Vaig obrir la tapa a poc a poc, com si estigués desenterrant una promesa antiga.

Dins, el primer que vaig veure va ser un paquet embolicat amb tela. Tela gruixuda, grisa, amb brodats esfilagarsats. El vaig desenvolupar i va aparèixer un llibre. Petit, de cuir fosc, sense títol a la vista. Ho vaig obrir.

Era un diari.

La primera pàgina estava escrita a mà, amb tinta ja esvaïda, en un català antic, preciós i una mica difícil d’entendre. “Per a qui trobi aquesta caixa…” deia. A partir d’aquí començava el relat d’un tal Bernat Jorba, datat el 1713. Soldat. Refugiat. Amagat a Mastorrencito.

No podia creure-ho. El diari parlava de la guerra, de com s’ocultaven a cases disperses per la zona, d’una xarxa de missatgers i d’un objecte que havien de protegir tant sí com no. “El cor de la terra”, li deia. Mai no explicava què era, però sí on era: sota la columna.

Vaig mirar cap a la columna. Em vaig aixecar. Els gossos també. Era com si ells ho sabessin. Com si tots aquests anys donant voltes per allà haguessin estat part d’una cosa més gran.

Vaig tornar al buit. Vaig revisar millor. En una cantonada, gairebé fosa amb els maons, hi havia un símbol tallat. Quatre barres. A sobre, un petit orifici com de pany.

La caixa tenia una doble tapa. Sota el diari, una petita clau rovellada descansava envoltada d’una cinta vermella.

La vaig agafar. Encaixava.

Vaig girar.

El terra va tremolar. No com un terratrèmol. Com si alguna cosa, dins la terra, respongués a aquesta clau.

Els gossos van començar a bordar tots alhora. Mamas, especialment, es va posar a gratar el terra prop de la columna com si sabés exactament on. El totxo va cruixir. Una llosa sencera va començar a moure’s.

I llavors vaig saber que el que havia descobert no era només un diari.

Però això… això encara no estic segur de si ho hauria d’haver obert.

Capítol 3: El passadís

La llosa es va desplaçar amb un soroll sord, com si algú l’empenyés des de dins. La pols que es va aixecar era espès, gairebé intocable, com si no s’hagués mogut als segles. Em vaig quedar paralitzat uns segons. Masto bordava amb insistència. Mamas grunyia baixa, amb aquesta tensió que només treu quan alguna cosa realment no li quadra. Maqui i Mato es mantenien darrere meu, inquiets, però sense moure’s.

Sota la llosa, un forat fosc. No era gaire profund, tot just un metre, però sí prou per deixar veure un terra de pedra i, més enllà, un túnel que es perdia a la negror. No feia olor de humitat. Feia olor… a tancat. A temps congelat. A terra vella.

Vaig buscar una llanterna. Vaig haver de pujar corrent a la casa. Vaig agafar una frontal, una petita de mà, i vaig baixar amb una corda per si de cas. Els gossos m “esperaven just on els havia deixat. Ningú no s” havia mogut. Ni un pèl.

—¿ Entrem o què? —els vaig dir, més per espantar la por que per valentia.

Vaig despenjar la corda i em vaig deixar caure. En tocar el terra, vaig notar la frescor. Era un altre clima allà baix. Em vaig ajupir per no trobar el cap. El passadís no tenia més de metre i mig d’alçada. Començava en pedra polida, com una petita volta romana, i seguia, a poc a poc, transformant-se en una mica més rústic, amb parets de terra compacta.

Vaig avançar. A poc a poc. No vaig voler que baixessin els gossos encara. Cada pas era un cruixit. L’aire estava carregat de res antic. No por exactament. Però sí… memòria.

Uns deu metres més endavant, el túnel girava lleument.

Una porta. De ferro. Reforçada. Amb un símbol gravat al centre: les quatre barres. Aquest cop, creuades per una línia horitzontal que no havia vist abans.

CONTINUARÀ………..
_______

Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!

—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…

La entrada El que amaga el graner… (2 i 3) by MasTorrencito se publicó primero en Casa Rural con Perros Girona.