MANUELA (mestissera de mirada sàvia, panxa caiguda i orelles suaus) s’asseu al seu racó favorit del porxo, on el sol li escalfa just el maluc vell sense abraçar-lo. Al seu costat, es tomben Coco , un chihuahua nerviós, i Tana , una galga jubilada de carreres. El dia cau lent. El vent fa olor de camp, de pinso humit, de coses tranquil·les.
—Us faré una pregunta —diu la Manuela, sense mirar-los—. I no és una d’aquelles de si preferiu salsitxa o pollastre. És seriosa.
Coco aixeca el cap, alerta, com si hagués sentit la paraula “veterinari”.
—Seria tipus què?
—Tipus… vosaltres deixaríeu tot enrere per començar de zero? —pregunta la Manuela, gratant-se una orella amb parsimònia—. Em refereixo a deixar Mastorrencito, a deixar tot això… les mantes, les olors, els humans que ja ens coneixen, les passejades que ja tenim memoritzades… i anar-nos-en lluny. A un altre lloc. On ningú no ens conegui. On no hi hagi ningú dels nostres.
Tana arrufa el musell.
—I per què? Qui es vol anar d’aquí?
—No ho sé —diu la Manuela—. Vaig veure una pel·li amb MIguel. D’aquells humans que es fiquen en una càpsula i dormen cent anys. Quan desperten, estan sols, en un altre planeta. Tot el que coneixien ja no existeix.
Silenci. Només se sent de lluny els cadells bordant com si el món fos nou i estúpid cada cinc minuts.
—Jo no me n’aniria —respon Coco, seriós per primera vegada—. Aquí tinc el meu llitet, els meus horaris, els meus cantons. Allà què hi hauria? Catifes que no fan olor a mi?
Tana assenteix.
—Nosaltres, les galgues, ja comencem de zero una vegada. Ens van treure de l’infern i vam venir aquí. I sí, al principi va ser estrany. No feia olor de llar. Però a poc a poc ho vam fer nostre. No sé si tindria forces per a un altre “zero”.
Manuela els escolta, tranquil·la.
—Jo tampoc no crec que me n’aniria. Però de vegades ho penso. Perquè si el que tenim ens fa mal… no seria millor esborrar-ho tot? Anar-se’n, dormir cent anys, i despertar sense records.
—Però, Manu —diu la Tana, amb tendresa—, els records no s’esborren així. Ni adormida. Es queden enganxats als cabells. A l’ànima. Vagis on vagis, borren amb tu.
Manuela sospira. Recolza el musell sobre les potes davanteres. Tanca els ulls, però no dorm. El vent li porta l’olor de Miquel, de Mireia, del sopar que ja gairebé està a punt.
—Encara que també us dic una cosa… —diu de sobte, obrint un ull— si en cent anys hi ha un altre Mastorret… un altre camp obert, un altre porxo on fer-se fora, i hi ha Miguel i Mireia esperant-me amb el mateix somriure i el mateix sac de pinso… llavors sí. Em muntaria en aquesta nau. M’adormiria tranquil·la. Perquè Mastorrencito no és només aquest lloc. És on siguin ells. És llibertat. És la joia d’existir sense demanar permís. És amor sense condicions.
Coco la mira, una mica emocionat. Tana mou la cua, lenta, com entenent de debò.
—Així que si s’han de dormir cent anys i despertar-se en un altre Mastorret… que vingui la nau. Tant me fa el planeta. Mentre estigui amb la gent que vull i em vol… tota la resta em sobra.
I així, amb el sol baixant i el món olorant a calma, tots tres segueixen allà. Sense naus. Sense presses. Només sabent que la llar no és un lloc. És un sentiment que et segueix, encara que passin cent anys.
Reflexió
De vegades creiem que començar de zero és deixar-ho tot: les persones, els llocs, els records. Però els gossos ens ensenyen una altra cosa. Ells no carreguen amb el passat com una maleta, sinó com una olor suau que els acompanya sense pesar. No necessiten entendre el món per saber si són estimats. Ho senten. Ho fan olor. Ho viuen.
Manuela, Coco i Tana no somien amb planetes llunyans. El seu univers cap a una manta, un raig de sol i una mirada coneguda. Però si la vida els portés lluny, si un dia despertessin en un altre temps, en un altre lloc… no tindrien por, sempre que hi fos l’amor. Perquè la llar no és un lloc. És qui t?espera. Qui et cuida sense demanar res. Qui coneix les teves manies i t’estima més per elles.
Mastorret no és només un refugi. És un tros de llibertat envoltat d’afecte. És el més semblant que hi ha a un paradís per als que ja han patit força. I si el futur el reconstruís en un altre racó de l’univers… no importaria quan ni on. Mentre estiguin els que estimen com Miguel i Mireia, mentre hi hagi panxa plena, moixaines sinceres i camp on córrer… serà llar.
I això —això de veritat— no es perd mai, ni que passin cent anys.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
