Escena 1: La reunió al jardí .
La tarda era perfecta. El sol brillava suaument sobre el nostre petit paradís, i l’aire estava impregnat de tranquil·litat. De quan Manuela em salvo la vida a MasTorrencito
Javier, el meu amic de Salamanca, estava assegut en una de les cadires del jardí, sostenint una copa de vi negre i observant els animals que ens acompanyaven.
La Manuela, com sempre, estava estirada als meus peus, tranquil·la però atenta, amb aquella mirada que sempre semblava dir més del que les paraules podrien expressar. En Maties, el meu altre gos, estava una mica més enllà, olorant l’aire. I els dos gats, la Martina i el Bandido, reposaven a certa distància. La Martina, delicada i reservada, mirava tot amb menyspreu des d’una branca baixa d’un arbre. Bandido, en canvi, ocupava una cadira sencera amb els seus més de vuit quilos de pura desvergonyiment i confiança.
—Saps què? —va dir Javier, assenyalant Bandido—. Aquest gat és més gran que alguns gossos que he vist.
—I no et pensis que es mou poc! Bandido pot enfilar-se, caçar i, quan vol, fastiguejar com el millor —vaig respondre rient.
Javier es va tirar enrere, aixecant la copa.
—A veure, explica’m, que ja veig que cadascun dels teus animals té una història. Però vull saber més de Manuela, la famosa gossa llesta.
Manuela va aixecar el cap en escoltar el seu nom, movent lleugerament la cua.
—Manuela és especial, Javier. Ho ha demostrat tantes vegades que de vegades penso que no és només un gos. És com si sabés més del que deixa veure.
Escena 2: El nen, la mare i la màgia de Manuela
Li vaig explicar a Javier la història de la família que va venir a casa nostra buscant una solució per a la por irracional del fill cap als gossos. El nen, un petit d’uns vuit anys, tenia un temor que semblava paralitzar-lo cada cop que veia un animal. Però com més tard descobriríem, el problema no era només del nen: la mare també tenia un pànic descomunal.
—El primer dia va ser un desastre, Javier. La mare no feia res més que tremolar, i això només empitjorava la situació del nen. Manuela ho va entendre tot des del principi.
—Què va fer? —va preguntar Javier, intrigat.
—Primer, res. Només es va asseure a certa distància, sense moure’s. Però la seva postura era relaxada, tranquil·la. De mica en mica, el nen va començar a mirar-la. Aleshores Manuela va fer un petit pas, i després un altre, sempre a poc a poc.
Javier va mirar Manuela, fascinat.
—I va funcionar?
—I tant que va funcionar. Al cap d’una hora, el nen ja l’acaronava. Però el més increïble va ser la mare. En veure el seu fill tranquil, va començar a relaxar-se també. Al final del cap de setmana, tots dos passejaven pel jardí com si mai no haguessin tingut por.
En aquell moment, la Martina, des del seu arbre, va deixar escapar un lleu miol, com si volgués recordar-nos que també hi era.
—És clar, Martina, tu també ets important —vaig dir, rient—. Però aquesta història és de Manuela.
Escena 3: El dia de l’arbre . De quan Manuela em salvo la vida a MasTorrencito
—I què és això que et va salvar la vida? —va preguntar el Javier, amb una cella aixecada.
—Ah, aquesta és la meva història preferida. Si no hagués estat per Manuela, avui no estaria aquí, o estaria en una cadira de rodes.
Li vaig explicar com, al començament de la nostra aventura en aquesta casa, el jardí era un caos. No hi havia camins, tot era fang i mala herba, i els arbres secs eren un perill. Un d’aquells arbres, un monstre de més de cinc metres d’alçada, era massa a prop de la casa.
—I tu, amb la teva poca experiència, vas decidir tallar-ho? —va dir el Javier, somrient.
—És clar, perquè sóc un valent… o un idiota. El cas és que el vaig tallar amb una serra mecànica que vaig aprendre a fer servir gràcies a YouTube. L’arbre va caure i vaig començar a trossejar-lo. Però quedava el tronc principal, una bestiola enorme que pesava més que Bandido després de dinar.
—Escolta, que t’escolto —vaig dir, mirant el gat gros que ara llepava mandrosament una de les potes.
Javier va riure.
—Aleshores, què va passar?
—Vaig intentar moure’l amb una palanca. En algun moment, el meu peu es va quedar atrapat i el tronc em va tirar a terra. Va passar per sobre de les cames i va quedar detingut a la meva rabadilla.
—Mare meva! Estaves sol?
—Sí. el meu Ex era a Girona, i no hi havia clients. Només hi havia Manuela, Matías, i els gats, que, per descomptat, no van fer res útil.
—I Manuela?
—Manuela es va acostar immediatament. Tot just podia parlar, però li vaig dir: “Va, busca ajuda, si us plau”. No sé com ho va entendre, però va sortir corrent.
Deu minuts després, va aparèixer amb el Pere, el meu veí.
—I com va saber Manuela on buscar ajuda? —va preguntar Javier, bocabadat.
—No en tinc ni idea. En Pere em va dir que ella va arribar a casa bordant com a boja, va entrar fins a la cuina i no va parar fins que la va seguir.
Escena 4: Els veïns i Bandido, el vigilant . De quan Manuela em salvo la vida a MasTorrencito
—I si la Manuela hagués anat a casa dels veïns antipàtics? —va preguntar el Javier, divertit.
—Ah, aquests. Si hagués anat allà, haurien tancat la porta. Per sort, la Manuela no és tonta. Sap perfectament a qui acudir.
Bandido va deixar escapar un ronc des de la seva cadira, com si volgués afegir alguna cosa.
—I després hi ha Bandido, el que sembla un guardaespatlles però que només es mou quan es tracta de menjar.
—Escolta! No critiquis el gat, que amb aquests vuit quilos segur que espanta qualsevol que intenti entrar a casa teva.
Tots dos riem.
Escena 5: Reflexió sota les estrelles . De quan Manuela em salvo la vida a MasTorrencito
La nit ja havia caigut, i el cel era ple d’estrelles. Javier i jo ens vam quedar en silenci per un moment, cadascun sumit en els seus pensaments. Manuela, com sempre, estava als meus peus, mentre Matías descansava a poca distància i els gats seguien amb la seva rutina de migdiada interminable.
—Saps, Javier, de tots els gossos que he tingut, i n’he tingut uns quants, Manuela és única.
—Això sembla. No és només un animal. És més com… una persona.
—Exacte. I no sé com explicar-ho, però sento que ha arribat a la meva vida amb un propòsit.
Javier va alçar la copa.
—Per Manuela, la gossa més llesta que he conegut.
—Per Manuela —vaig dir, xocant la meva copa amb la seva.
Manuela va aixecar el cap, movent la cua, com si sabés que tot això, al final, era la seva història.
COMPARTIR-LO a les teves xarxes AMB ELS TEUS AMICS, Please…..!!!!!!!
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :