Aquell dia va començar amb una calma enganyosa. El sol brillava, els ocells cantaven i l’ambient a la casa rural era tan tranquil que fins i tot em vaig permetre gaudir d’un cafè sense interrupcions. Tot, Tot i Tot.
És clar que aquesta pau estava destinada a durar poc. Ho vaig saber en el moment en què ELL va aparèixer a la recepció, acompanyat de la seva dona, un gos inquiet i una actitud que anunciava problemes.
—Bones, sóc Alfons, ella és la meva dona, Mariam, i aquest és Kiko —va dir, amb un to que semblava anunciar l’arribada del mateix Alfons X el Savi.
—Encantat… ohh, Kiko, què maco ets —vaig contestar, desplegant el meu somriure professional mentre pensava: “De debò, Miguel? Que ets fals.”
Alfons no va trigar a anar al gra.
—Tenim una reserva per a aquest finde.
—Perfecte. A nom de qui?
—Em sembla que Alfons.
La cerca a l’ordinador no va donar resultats. Ni al seu nom, ni al de Mariam. Aleshores va començar l’interrogatori.
—Qui va fer la reserva?
—La meva filla.
—I com es diu la teva filla?
—Mireia.
—Ahhh, és aquí.
“Que estrany, sempre posa el meu nom”, va comentar Alfonso, com si estigués apuntant una fallada en el meu sistema. Allò que em faltava: un client que no només ho sabia tot, sinó que també creia tenir el control absolut de l’univers.
Després del check-in, els vaig mostrar la casa, l’habitació, les àrees comunes i els horaris. Tot semblava estar sota control, almenys de moment. Alfonso ho va inspeccionar tot amb l’aire crític d’un inspector d’hotels de luxe, mentre la Mariam assentia tímidament. Finalment, ell va concloure:
—De moment, ens agrada.
De moment . Aquesta frase em va fer sospitar.
I es va trencar la calma…. El Client que Tot ho Sap… Tot, Tot i Tot
La pau va durar fins que Mastitwo, el meu gos, va aparèixer en escena i es va creuar amb Kiko. el pit com si fos un lleó, encara que la seva mida no donés per tant.
Va ser llavors quan vaig decidir abordar un tema delicat:
—Per casualitat, Kiko està castrat?
—No, per? —va preguntar l’Alfons, creuant els braços com si estigués disposat a iniciar un debat.
—És una de les normes de la casa. Els mascles més grans de dos anys han d’estar castrats si són poc sociables o dominants.
—Home! A tu t’agradaria que et tallessin els ous?
Vaig respirar profundament i vaig llançar la meva resposta estàndard, perfeccionada després d’anys de clients com aquest:
—Són els ous, no els teus.
La conversa va derivar en una discussió surrealista sobre el caràcter de Kiko. Segons Alfonso, era “molt sociable” perquè jugava amb altres gossos al pipicà. Però quan vaig preguntar com s’emportava gossos desconeguts que trobava pel carrer, Alfons es va quedar en silenci. Un silenci incòmode, trencat només per Mariam, que va murmurar:
—Jo sempre els ho dic…
La seva mirada m’ho deia tot: estava cansada de bregar amb aquell home i el seu gos.
Però no estava només… El Client que Tot ho Sap… Tot, Tot i Tot
Els altres hostes van començar a arribar, i amb ells, el veritable espectacle. El primer a aparèixer va ser un mastí del Pirineu acompanyat d?una potència tímida. Tot just van creuar la porta, Kiko va esclatar en lladrucs, esquivant la corretja amb tanta força que Alfonso gairebé va acabar a terra.
Quan va arribar una parella amb un rottweiler musculós, Kiko va superar tots els límits. Lligat a una taula a la terrassa, va començar a bordar, grunyir i jalar la corretja amb tanta força que va enderrocar la taula sencera. Begudes, gots i plats van caure a terra, mentre el rottweiler, impassible, li dedicava una mirada que semblava dir: “De veritat? Aquest és el teu problema?”
Entre disculpes i recollides, vaig aconseguir calmar la situació. Quan vaig tornar a la terrassa, Alfons ja estava bevent alguna cosa, amb les celles arrufades. Vaig decidir acostar-me per intentar mediar.
—¿ Tot bé?
—No. El meu gos no està tranquil, i jo tampoc —va respondre, com si la culpa fos meva.
—Bé, és normal. És la primera vegada que és fora de la seva zona de confort. Necessita temps per adaptar-s’hi.
—No sé jo… —va murmurar Alfons, cada cop més ombrívol.
Just llavors, mentre em girava per seguir amb les meves tasques, vaig sentir una punxada al darrere. Kiko m’havia mossegat. No va ser greu, però el dolor era prou intens per deixar anar un crit i una paraulota. Mariam va córrer cap a mi, horroritzada.
—T’ho he dit mil vegades, Alfons! Aquest gos no està bé. Ja t’ha passat l’altre dia amb el carter!
Alfonso, en la seva eterna negació de la realitat, només va arronsar les espatlles.
—No ha estat res. Està defensant el territori.
—El seu territori? —vaig replicar, contenint el meu enuig—. Alfons, estem en una casa rural. Això no és un camp de batalla.
Ell simplement es va aixecar i se’n va anar, murmurant alguna cosa inintel·ligible. Mariam, en canvi, es va quedar al meu costat, visiblement avergonyida.
—De veritat, Miquel, ho sento moltíssim. No sé què més fer amb ells…
Adéu… i tornada a la tranquil·litat. El Client que Tot ho Sap… Tot, Tot i Tot
Unes hores més tard, la Mariam va tornar a buscar-me. La seva expressió ho deia tot abans que parlés.
—Alfons diu que marxem. No està bé. Ja ha agafat les maletes i és al cotxe.
La notícia em va deixar sense paraules.
—Ell està enfadat? Després de tot el que ha passat? Cago en deu!
Ella va assentir, amb un somriure amarg.
—Així és ell. Però digues-me quant et dec.
—Res, Mariam. Prou tens tu amb suportar-los.
Es va quedar en silenci, com si processés les meves paraules. Després, amb una determinació inesperada, em va mirar directament als ulls.
—Tornaré. Amb les meves amigues. Sense Kiko. I sense Alfons. Aquest lloc m’ha encantat, però no he pogut gaudir-ne per culpa d’ells.
La vaig veure marxar, amb Kiko bordant des de la finestreta del darrere del cotxe i Alfonso conduint amb les celles arrufades. Va ser un alleugeriment veure’ls desaparèixer pel camí.
Dos mesos després, vaig rebre un missatge de la Mariam. M’explicava que havia convençut Alfonso de buscar ajuda professional per a Kiko. El millor va ser el to: irònic i lleuger. “Un etòleg de veritat, no com ell”, va escriure amb una picada d’ullet.
Poc després, va complir la promesa. Va arribar amb un grup d’amigues, carregades de rialles, bon humor i sense rastre de Kiko ni d’Alfonso. Aquella vegada, la vaig poder gaudir de debò. Asseguda al chillout amb una copa de vi, em va dir:
—Gràcies per tot, Miquel. Aquest lloc és perfecte. Només necessitava deixar enrere cert “equipatge”.
Al final, de vegades una mossegada —literal o figurada— és el que necessites per començar a canviar.
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :