Sempre deia el mateix…
—Per què…? —sospirava el meu millor amic Agapito mentre mirava per la finestra, amb els ulls extraviats entre els tons ocres de les fulles caigudes—. Si ningú els llegeix…
Ho deia amb resignació, però mai no deixava d’escriure.
Cada matí, el mateix ritual: despertava abans que el sol, quan la ciutat encara dormia envoltada d’un silenci tebi. La seva casa, una petita i modesta construcció de parets desgastades i prestatgeries plenes de llibres foradats, era el seu món. Encenia la cafetera, deixant que l’aroma del cafè omplís l’aire amb la seva calor reconfortant. Després s’asseia al seu escriptori, sempre al mateix lloc, on la fusta fosca estava marcada pel temps, amb solcs profunds d’incomptables anys d’escriptura.
Prenia la ploma, una vella estilogràfica de tinta negra que va pertànyer al seu avi, i amb la delicadesa d’un alquimista traçava les primeres paraules d’un conte nou.
Escrivia sense parar. No tenia lectors, no tenia un públic que esperés les seves històries. I no obstant, les seves mans no van deixar de moure’s mai sobre el paper.
Els seus contes eren petits mons de fantasia, plens de criatures màgiques i personatges entranyables. Històries de follets que robaven estrelles per fer llums a les coves, de nenes valentes que construïen ponts amb les seves pròpies mans per creuar rius de dubtes, de gats que parlaven amb la lluna i pirates que buscaven tresors invisibles. Els seus relats eren com ell: senzills, humils però plens d’amor.
Mai no va demanar res a canvi. Mai no va intentar publicar-los. Per ell, n’hi havia prou amb l’acte d’escriure.
Algunes vegades, quan li insistíem que els havia de compartir amb el món, ell només somreia i encongia les espatlles.
—No escric per vendre. Escric perquè m’agrada pensar que, encara que mai arribin als nens, hi són, esperant ser comptats.
Aquesta resposta sempre em va inquietar. Era una acceptació resignada del seu destí o una fe indestructible en la màgia de les paraules?
Els anys van passar, i la pila de quaderns va créixer. Estaven per tot arreu: en prestatges polsegosos, apilats en racons oblidats, dins calaixos plens de papers solts. Cada fulla era un reflex de la seva ànima, un tros de la seva esperança.
Aleshores va arribar aquell matí.
Vaig anar a visitar-lo, com sempre feia, i el vaig trobar a la seva habitació. Però aquesta vegada, no vaig sentir l’esquinçament de la ploma sobre el paper.
El seu llit estava ordenat, el seu rostre serè, com si simplement estigués adormit. Les seves mans reposaven al pit, entrellaçades, amb la pau de qui ha complert la seva feina al món.
Sobre el seu escriptori, la darrera història inacabada. I amb ella, una nota escrita amb la seva inconfusible cal·ligrafia:
“Si mai els meus contes troben un lector, espero que els regalin un somriure. Si no, almenys el vent els portarà on havien d’arribar.”
Em vaig quedar aquí, amb la nota tremolant entre els meus dits. Vaig sentir un nus a la gola, una barreja de tristesa i admiració. Vaig mirar els quaderns, les muntanyes de relats que mai no van arribar als nens als quals ell havia volgut regalar-los un instant de màgia.
No ho vaig pensar gaire. Vaig prendre el primer i vaig començar a llegir.
I llavors va passar una cosa meravellosa.
A mesura que avançava en els seus relats, Agapito va tornar a la vida. Ho vaig sentir a cada paraula, a cada història que havia deixat enrere. El seu riure cansat, els seus gestos pausats, el seu amor pels contes… tot era allà, esperant-me a les pàgines.
No podia permetre que el seu llegat es perdés.
Vaig reunir els seus quaderns i vaig començar a compartir els seus contes. Primer amb amics, després amb coneguts. Algú els va portar a una escola, ia poc a poc, les històries d’Agapito van començar a viatjar.
I una nit, vaig sentir el que ell sempre havia somiat: una mare explicant-li un dels seus contes al seu fill.
I el nen va somriure.
I en aquell instant, la seva eternitat va quedar assegurada.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
