Imaginar un cel immens, amb núvols esponjosos com a cotó de sucre. Jo, Miguel, amo de MasTorrencito, camí d’una banda a l’altra amb els braços plegats. Déu, majestuós però amb una túnica plena de taques de cafè, m’observa amb curiositat.)
Miguel:
Déu, tenim un problema seriós.
Déu:
Un altre cop? Què va passar ara? S’han extingit les abraçades? El cafè va deixar d’existir-hi?
Miguel:
No, pitjor… No hi ha gossos!
Déu:
Ah, sí, això. No els vaig posar mai en el disseny final. Vaig pensar-hi, però després em vaig distreure amb els pingüins i les girafes… Per què els necessites?
Miguel:
Déu, la humanitat està trista. Manca una cosa que ens faci sentir acompanyats, que ens vulgui sense condicions, que ens rebi amb una festa fins i tot quan només sortim cinc minuts a la botiga.
Déu:
Allà, allà… I per això no hi ha els gats?
Miguel:
Gats? Déu, amb tot respecte, els gats ens toleren, no ens estimen. Ens veuen com a servents de menjar. Són divins, però no et donen la pota, no t’esperen a la porta amb la llengua de fora, no es llencen panxa enlaire demanant amor incondicionalment.
Déu:
Mmm… I els peixos?
Miguel:
Déu! Quan va ser la darrera vegada que vas veure un peix emocionat perquè vas arribar a casa?
Déu:
Bé, bé, tens un punt. Però crear una nova criatura no és res. Ha de tenir un propòsit…
Miguel:
Déu, escolteu-me! Un gos faria més per un cor trencat que cent discursos motivacionals. Seria el guardià dels infants, la companyia del solitari, el protector de la casa. Faria que fins i tot l’ésser més fred es fongués amb un parell d’ullets tendres.
Déu:
Hmm… interessant. I què em dius de les responsabilitats? La gent ja s’oblida de regar les plantes…
Miguel:
Ah, sí, alguns sí. Però els qui estimin els gossos, els cuidaran com la seva pròpia vida. Els trauran a passejar, els alimentaran, es despertaran a la matinada si cal.
Déu:
I què faran els gossos per ells?
Miguel:
Els donaran amor fins a l’últim dels seus dies. Sense rancúnies, sense demanar res a canvi, només amor. Esperaran amb ànsies els seus humans, fins i tot si l’humà de vegades no els mereix.
Déu:
Això sona… bonic, però també trist.
Miguel:
Sí, ho és. Perquè la vida d’un gos serà més curta que la d’un humà, i quan se’n vagin ens deixaran amb el cor fet miques. Però ens hauran ensenyat tant pel camí… Ens hauran ensenyat el que és estimar de debò.
Déu:
(Es queda pensatiu.) Està bé. Els faré. Però digues-me, com vols que siguin?
Miguel:
Que vinguin en totes les mides i colors. Que hi hagi uns petitets que càpiguen a les bosses i altres enormes que facin abraçades d’ós. Que alguns siguin dormilegues i altres hiperactius. Que siguin tan intel·ligents que puguin ajudar els humans a salvar vides, però també tan ximples que persegueixin la seva cua.
Déu:
Això sona com a molta feina…
Miguel:
Déu, tu vas crear l’univers en set dies. Què et costa fer un parell de llomets?
Déu:
(Suspira i somriu.) Està bé, Miguel. Hi haurà gossos.
Miguel:
Sí! Gràcies, Déu! No te’n penediràs!
Déu:
Espero que no. Encara que pressento que en uns segles algú crearà una raça anomenada “chihuahua” i aquí em demanaran explicacions…
Miguel:
Ehh… sí, d’això en parlarem després.
(Déu espeteja els dits i, de sobte, a la Terra comencen a aparèixer gossos per tot arreu. Lladrucs omplen l’aire. En un refugi, un humà i un gosset es troben per primera vegada… i en aquell instant, tots dos saben que seran amics per sempre.)
En un món que sovint se sent caòtic, incert i ple de desafiaments, els gossos ens recorden que l´amor més pur i incondicional encara existeix.
No demanen res més que la nostra companyia, ia canvi, ens ofereixen la seva lleialtat, la seva alegria i la seva presència indestructible.
L’existència dels gossos és un regal que moltes vegades donem per fet. Són testimonis silenciosos de les nostres alegries i les nostres penes, guardians dels nostres secrets i companys de les nostres batalles. Un gos mai no ens jutja pels nostres errors, mai no ens abandona en els nostres pitjors moments i sempre ens rep amb la mateixa felicitat desbordant, sense importar quantes vegades ens hagi vist partir i tornar.
Són sanadors de cors trencats, terapeutes sense títol i amics sense condicions. No distingeixen entre rics i pobres, entre joves i ancians, entre forts i fràgils. Per a un gos, el seu humà és el món sencer, i cada dia amb ell és una festa.
Els gossos han estat aliats de l’home des de temps immemorials. Ens han acompanyat a la caça, a la guerra, als camps de cultiu, als hospitals, als carrers ia les nostres llars. Han guiat els que no poden veure, han salvat vides en desastres, han trobat persones perdudes i han estat l’últim consol dels que se senten sols a la vida.
Però el més sorprenent és la seva capacitat per estimar. Tot i que han estat maltractats, abandonats o ferits, molts continuen confiant en l’ésser humà. Ens ensenyen sobre el perdó, sobre la lleialtat i sobre la felicitat en les petites coses: un passeig, una carícia, una tarda de sol.
Quan un gos se’n va, deixa un buit que mai no es pot omplir del tot. Però també deixa un llegat: el record del seu amor incondicional, de la seva companyia i de tots els moments feliços que va compartir amb nosaltres.
Potser els gossos són la prova més gran que l’amor veritable no necessita paraules. Són la millor versió del que podria ser l’ésser humà: lleials, compassius, desinteressats. Potser per això la seva vida és més curta que la nostra… perquè en uns quants anys ens ensenyen allò que a nosaltres ens costa tota una vida aprendre.
Si alguna vegada dubtem que encara queda bondat al món, només n’hi ha prou de mirar un gos. Vet aquí la resposta. Vet aquí l’amor en la seva forma més pura. 🐶 ❤️
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
