Aquell cap de setmana va arribar amb un pessigolleig a l’estómac. Era divendres i, com sempre, havia enviat els missatges als clients que hi venien. Però aquesta vegada, em va inquietar alguna cosa: a la casa es reunirien quatre PPP, aquests gossos potencialment perillosos de què tant parlen.
Sabia que tot podia sortir bé… però també que, si alguna cosa anava malament, podia ser complicat. Un dels amos tampoc no estava tranquil. Se’l notava en la manera com mirava el seu gos, en com mantenia la corretja a la mà, sense deixar-la anar del tot. No confiava en el gos? O temia el que pogués passar amb els altres? Ningú ho sabia.
Però després de pensar-ho bé, vam prendre la decisió més lògica: deixar-los jugar i, si alguna cosa es torçava, es lligaven i sant tremolor .
I llavors va començar la veritable història…
El primer contacte
Els gossos es van mirar. Hi havia tensió a l’aire. Manuela , la golden de la casa, va moure la cua amb entusiasme i es va acostar al grup de nouvinguts.
—Hola! Benvinguts a Mas Torrencito. Aquí tothom juga! —va saludar amb la seva dolçor habitual.
Un dels PPP, un imponent american staffordshire , la va mirar de dalt a baix, decantant el cap.
—Jugar? No ho sé… Sempre diuen que jo sóc perillós.
Mastín , el gegant de 80 quilos que governava la casa amb la seva sola presència, es va acostar amb el seu caminar pausat i la seva profunda veu va ressonar com un tro tranquil:
—Aquí no importa què diguin els humans. Aquí importa com ens comportem.
Els PPP es van mirar entre ells. Era possible? Podien simplement jugar sense que ningú els jutgés?
Un d’ells, un rottweiler , es va sacsejar la pols i va somriure:
—Doncs si jugar és la norma, que comenci la festa!
I així, en qüestió de minuts, els gossos que molts temien corretejaven pel jardí, compartint carreres, salts i rebolcades com si es coneguessin de tota la vida.
El chihuahua entra en acció
Però és clar, faltava el veritable protagonista del drama.
Des de la terrassa, un chihuahua diminut , amb més ego que mida, observava l’escena amb cara d’indignació.
—Això és inacceptable! —va lladre, amb la seva veu aguda travessant l’aire—. Ens envaeixen! Ens volen dominar! Nosaltres, els petits, no ho podem permetre!
La Manuela, que s’estava rebolcant a l’herba, va aixecar el cap.
—Però què dius, petitó? Si estem jugant.
El chihuahua, amb el pit inflat, va baixar d’un salt de la cadira i es va plantar davant del grup de gegants.
—Jo sóc el líder aquí! I exigeixo respecte!
Els PPP s’ho van mirar. Després van mirar Mastín. Després es van mirar entre ells.
Mastín, amb una paciència infinita, li va donar una lleu empenta amb el musell.
—Veu a dormir, petitó.
Però el chihuahua no es rendia. Va córrer al voltant dels grans, bordant amb totes les seves forces.
—Us ho adverteixo, no em feu enfadar!
Els PPP, al principi desconcertats, el van començar a trobar graciós. Un d’ells es va estirar a terra, mirant-lo fixament.
—D’acord, d’acord, no t’enfadis, gran guerrer . Què proposes?
El chihuahua es va quedar en blanc. Ningú solia prendre-s’ho de debò.
—Ei… bé… Que m’obeïu! —va dir, intentant que la seva veu sonés més greu.
Els grans van esclatar en riallades perrunes. Manuela va moure la cua amb dolçor.
—Ets un cas, petitó.
Però és clar, cada vegada que un dels PPP s’acostava massa, el chihuahua corria com un llamp fins a la falda del seu amo, tremolant.
—Protegiu-me, humans! Són massa grans!
I així va passar el dia: els grans jugant amb total harmonia i el chihuahua bordant tothom per després amagar-se quan li responien.
La lliçó final . El finde dels ppp i el chiguagua
Al final del cap de setmana, els gossos estaven esgotats, estirats al sol, respirant tranquils després de tantes curses.
Mastín, amb el seu port majestuós, va mirar els PPP i va assentir amb aprovació.
—Heu demostrat que el perill no és a la raça, sinó al cor de cadascú.
Manuela es va acomodar amb ell, sospirant amb satisfacció.
—Sí, i també que la mida no importa… encara que a alguns els costi acceptar-ho.
Tots van mirar el chihuahua, que fingia estar adormit, ignorant les mirades.
—Jo sempre vaig saber que tot estaria sota control —va murmurar, amagant-se encara més a la falda del seu amo.
Nosaltres, els humans, ens mirem i somriem. Ens havíem preocupat de res. Al final, els gossos sabien què feien. El perill no hi era. Estava a les nostres pròpies idees equivocades.
I així, entre jocs, lladrucs i l’inesgotable teatre del chihuahua, vam aprendre una cosa important: la convivència és possible, sempre que deixem de banda els prejudicis i escoltem el que els gossos ens ensenyen cada dia.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
