Els turistes inesperats
Mentre intentàvem calmar Lourdes per la desaparició de Lolo i els murmuris entre els clients començaven a intensificar-se, va sonar el telèfon de recepció. Tots vam girar el cap cap a l’aparell, que semblava sonar amb una urgència poc habitual. A la Mas Torrencito, poques vegades rebem trucades tan tard.
—Qui serà ara? —vaig murmurar, mentre contestaria.
—Hola! Eh… com es diu? Ah, sí. Good evening ! —va dir una veu amb un accent anglès marcat i un to apressat.
—Ei… Hola! Good evening ! —vaig respondre, ajustant-me ràpidament a l’anglès mig rovellat que havia après a l’escola.
—Yes, yes… um… We are lost. Very lost. We’re in the middle of… fog… so much fog! And we need a place to stay… we saw your sign on the road but… can’t find you! —la veu sonava entre divertida i una mica desesperada.
En escoltar allò, la Mireia i alguns clients van començar a riure en veu baixa, encara que Lourdes seguia amb les celles arrufades, clarament preocupada per Lolo.
—No us preocupeu! —vaig dir, intentant sonar més segur del que em sentia—. Eh… I mean, don’t worry! We’ll guide you! .
Ràpidament els vaig donar indicacions, encara que no estava segur que les seguissin del tot, perquè en algun moment de la conversa un dels turistes va exclamar que “la boira era com un monstre de pel·lícula de terror”. Finalment, després de diversos intents, van entendre el camí, o almenys això semblava, i em vaig acomiadar amb un animat “See you soon!”.
L’arribada dels guiris . El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito
Van passar uns vint minuts, i just quan els clients es començaven a dispersar per a les seves habitacions, vam sentir un parell de tocs tímids a la porta. En obrir, em vaig trobar cara a cara amb dues figures que semblaven tretes d’un festival de música indie: un d’ells, ros amb una barba espessa i una bufanda teixida que semblava un collaret gegant, i l’altra, una noia pèl-roja amb un somriure gegant i una càmera penjada del coll, com si estigués a punt per fotografiar fins a l’últim racó de la casa.
—Hola! —van saludar tots dos, i després van començar a riure’s ia saludar els gossos, que es van acostar de seguida, fent olor les maletes.
—Hello! We are… eh… very… eh… sorry! Thank you so much for helping us! —va dir la noia, que després es va presentar com la Lucy, mentre el ros, que anomenaven Oliver, assentia i s’ajupia per acariciar Mastitwo.
Ràpidament, els mostrem una habitació i els oferim una mica de cafè calent. La parella es va instal·lar al saló al costat d’alguns clients que encara hi eren, i l’ambient va començar a relaxar-se. Amb una naturalitat encantadora, Lucy i Oliver van començar a explicar anècdotes del viatge pel nord d’Espanya, narrant com s’havien perdut al mig de la boira en una història que involucrava un mapa que, segons ells, semblava dibuixat per un nen de cinc anys.
Isa i Vicent, que encara eren al chill out, van riure a riallades amb la història dels guiris, i no van trigar a entaular conversa amb ells.
— Oh, it’s like a… com es diu? Una… masia embruixada? —va preguntar Oliver al seu espanyol rudimentari, causant que diversos clients llancessin una riallada.
—Així sembla! —vaig respondre, rient-me i, per un moment, oblidant la tensió del gat desaparegut i les ombres misterioses.
La calma després de la tempesta . El Misteri de les Olors i les Aparicions a Mas Torrencito (2a part)
Els nous hostes eren com un bufa d’aire fresc. Lucy va resultar ser una amant dels animals, i ràpidament es va integrar amb els gossos i els gats, convertint-se en amiga de quatre potes en qüestió de minuts. Oliver, per la seva banda, era un expert a explicar històries exagerades, i en qüestió de minuts tenia tots al saló rient mentre descrivia una suposada “batalla èpica” que havia lliurat contra un gat de carrer en un poble de Portugal.
Fins i tot Lourdes, encara preocupada per Lolo, no va poder evitar riure’s quan Oliver va començar a imitar els miols del “gat ferotge” que, segons ell, havia intentat “atacar-lo” al mig del carrer. I així, de mica en mica, l’ambient es va anar relaxant i la tensió a la casa va disminuir. Fins i tot els gossos, que havien estat inquiets fins fa un moment, es van arraulir al costat de Lucy, com si sabessin que estaven en bona companyia.
La parella es va quedar tan a gust que va decidir quedar-se al chill out, on es van instal·lar en un dels sofàs amb una manta i van començar a veure “Pasapalabra” amb els altres clients, comentant les paraules com si sabessin perfectament de què anava el programa . La boira fora, que abans havia semblat esfereïdora, ara se sentia com un acollidor mantell que ens aïllava de la resta del món.
La Mireia es va acostar a mi i em va somriure.
—Miguel, aquests guiris van arribar just a temps. No sé per què, però em fa la sensació que la seva bona energia ens feia falta aquesta nit.
Vaig assentir, mirant els clients i les seves mascotes, tots junts en una mena de pau estranya però agradable. Per un moment, vaig pensar que la nit havia decidit fer-nos un respir.
Un descobriment inesperat .
Just quan tots ens semblava relaxar-nos i l’ambient tornava a ser càlid, un so peculiar va trencar el silenci. Era un lladruc agut i suau que venia… de darrere del sofà!
Lourdes es va aixecar d’un salt, i abans que pogués dir res, Lolo, el seu petit yorkshire terrier, va aparèixer amb una expressió tan tranquil·la com la de sempre, com si hi hagués estat tot el temps, ocult en un amagatall secret. Amb aquesta actitud característica dels yorkshire, Lolo es va acostar a la seva propietària bellugant la cua i llançant-li una mirada que semblava dir: “De què s’han preocupat?”
—¡ Lolo! —va exclamar Lourdes, abraçant-lo i acariciant-lo mentre l’examinava per assegurar-se que estigués bé—. ¿ On t’havies ficat, murri?!
Els clients i nosaltres ens vam relaxar en veure que el petit Lolo havia aparegut sa i estalvi, i Oliver, sense poder evitar-ho, va començar a fer broma, suggerint que Lolo podria ser “el veritable guardià de la Mas Torrencito, amb un uniforme d’espia i tot ”. Fins i tot va posar al costat de Lolo per a una foto, mentre Lucy reia i capturava el moment amb la seva càmera.
Tornada a la normalitat?
I quan semblava que tot tornava a la normalitat, un detall em va deixar intrigat. En mirar darrere del sofà per veure l’amagatall de Lolo, vaig notar una cosa estranya a terra. Semblaven… empremtes? Sí, unes petites empremtes mullades, clarament de gosset, que anaven des de l’entrada fins al darrere del sofà. No obstant això, hi havia alguna cosa estranya, com si se’n superposessin d’altres de més grans.
Vaig intentar ignorar-ho, però el desconcert era impossible d’evitar. Com podia un gosset tan petit deixar empremtes amb aquesta forma i mida?
La Mireia també les va notar, i ens mirem sense saber gaire què pensar. Per un moment, gairebé em vaig atrevir a preguntar a la Lourdes si la Lolo s’havia comportat de manera estranya, però vaig decidir no espantar-la. Tot i això, mentre tornàvem al chill out, una pregunta es va instal·lar a la meva ment i no vaig poder evitar-ho:
Hi havia alguna cosa o algú més a la Mas Torrencito aquella nit?
CONTINUARÀ……..
Des de Mas Torrencito us desitgem un FELIÇ DIMECRES!!! i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
