Va l “altre dia i em truca una senyora que vol venir aquest estiu amb la seva filla…
Molt amable al principi, que si ha vist unes fotos, que és la filla la que li ha dit que reservi… que si li puc explicar com funcionem, quins serveis hi ha, que si hi ha lloc… i que vol l” habitació més gran i amb terrassa 😎 🌿
Li demano dates. Miro.
Sí, hi ha lloc.
—I quin preu té?
— 140€ la nit, més esmorzars ☕ 🍞
— I els gossos quant paguen?
— 6€/gos/dia 🐶
—Ui, molt car!
— Bé… és el que cobrem 🤷♂️
— Aleshores si hi vaig 10 dies… quant em costa?
— Doncs… 140 x 10 = 1.400€, més esmorzars, més els gossos.
— Home… esmorzar caldrà esmorzar…
— Aleshores li surt per uns XXXX€ total.
— DONCS LA VERITAT! Em sembla caríssim pel que ofereixen.
— Senyora, no us discutiré. Aquests són els preus.
—I no pot ser més barat?
—Sí, és clar.
—Ja em semblava a mi!
— Agafant una habitació més barata… o venint menys dies.
— Home! Això no és més barat, això són menys diners.
— Bé… però costa menys, no?
—És que jo he vist…
—Sí?
—He vist llocs més barats!
—Doncs res, senyora, reservi en aquests llocs. Sense cap problema.
—Ja, però la meva filla…
—No ho sé, senyora… vostè mateixa.
— Ja… però és que em sembla caríssim pel que és…
— Tranquil·la, hi ha moltíssims altres llocs. Truqui a qualsevol.
—Ja… però la meva filla…
—Ho entenc.
—Jo per descomptat no pagaria això. I encara menys.
—Doncs res, senyora. Li desitjo sort i que trobi allò que busca.
—Ja…
— Bona tarda.

Diverses hores després… 📞
Sona el telèfon.
Ella una altra vegada.
— Bona tarda, sóc jo.
— Hola… JO.
— Miri, que he estat preguntant a altres llocs… i sí, són més barats.
— Què bé! Quina sort. I…?
—Doncs això, que volia que vostè ho sabés.
—Em sembla genial. Espero que ho gaudeixin.
—Ja… però hi ha un problema.
— Quina?
— Els gossos.
— Què passa amb els gossos?
— Només em deixen portar el petit, el caniche 🐩
— I quants en tenen?
— Jo el canitxe, la meva filla dos Golden i un pagès 🐶 🐶 🐶
—Ah!
— I no poden estar solts, ni a zones comunes, ni piscina.
— AHHHH!
— Així que no em quedarà més remei que reservar amb vosaltres…
—No, senyora, no us preocupeu. Busqueu! Llocs hi ha a puntades de peu. Rurals com xampinyons 🍄
—Ja, però no vull fer-me jo les coses…
— AHHHHHHHHHH!
— I vostè no en coneixerà cap altre?
— Mireu, us dono el telèfon de l’associació. Truca, els deixa les dades, i si algú té alguna cosa, us contactaran.
—Ahhh sí… Que amable és vostè!
— Apunt 📞
Dia següent.
— Hola, sóc jo.
— HOLA JO.
—Que no m’ha trucat ningú…
— Senyora, va trucar a les 9 de la nit.
— D’acord, d’acord… ja li diré alguna cosa.
—No, a mi no em digui res.
CHAO. 👋
Aquella mateixa tarda. 20:00. Sona el telèfon… 📱
— Hola, sóc JO.
— Hola JO.
—Que no, que no hi ha el que volem. Així que reservo amb tu.
—Doncs… serà que no. Ja està ocupat.
— COM??? PERÒ COM POT SER???
—Doncs han reservat aquest matí per la web 💻
—I ara què dic a la meva filla?
—Sincerament…
— Sí…
– Ni idea.
—És que ella volia venir aquí.
—Però aquí ja no hi ha lloc 😅
Deu minuts més de conversa: que si tal, que si pasqual, que si la filla s’enfadarà, que si no es pot fer un forat…
Li dic que ho sento, que tot està ple. Però si em deixa les dades, si algú anul·la, la truco.
I aquí queda la cosa.
L’endemà al matí… crida la filla.
— Hola. Mira, ma mare m’ha explicat…
I gairebé gairebé tot cert… excepte gairebé tots els detalls 🙄
Aleshores li explico la meva versió.
I em diu:
— AHHH LA MEVA MARE!
— Ja… és el que tenen les mares 😅
—Però la meva…
— AJ si t “expliqués jo de Marichón…
— Aleshores, no hi ha lloc?
— L” únic que em queda és una a la planta de dalt, sense ascensor. I amb tres gossos, millor una amb terrassa.
—Doncs sí… la veritat. Mato a la meva mare!
— Tranquil·la, si algú anul·la, t’aviso.
—Però em pots reservar aquesta per ara? I si se n “allibera l” altra, em canvies.
— Fet. Però que sàpigues això de les escales.
—Ella és àgil.
– OK.
— Mil gràcies… i perdó per la meva mare 🙏 s… Que si la filla s’enfada, que si no li puc fer un forat, que si patatín, que si patatán…
Reflexió: El que és car, el que és barat i el valor de les coses
Hi ha persones que no busquen un lloc on allotjar-se. Busquen una batalla de preus. No volen gaudir, volen regatejar. No valoren la neteja, l “atenció, la tranquil·litat, ni que algú els faci el llit o els prepari l” esmorzar amb cura. Volen tot això, sí… però de franc, o gairebé.
Diuen que és car, sense parar-se a pensar quant costa de mantenir un lloc cuidat, amb personal, amb normes, amb respecte pels animals i pels humans. Ho volen tot: l “habitació més gran, la terrassa, l” esmorzar perfecte, que acceptis els seus quatre gossos, que no bordin, que no molestin, que hi hagi microones, i que a sobre els caiguis bé.
I quan els dius el que val, ho comparen amb una cosa que no hi té res a veure. Com si reservar a Booking un apartament sense llençols, sense atenció, sense zona comuna, i amb normes absurdes fos el mateix. Com si el preu ho fos tot.
Però hi ha alguna cosa que moltes vegades obliden: el valor no és el que costa. És el que reps.
I el que no valores a temps, un altre ho reserva. I llavors ja només hi ha queixes, laments i trucades amb “sóc jo” de fons.
No és que no hi hagi lloc.
És que no hi ha lloc per a tot això que no volen pagar, però sí que volen exigir.
I no, no és car. És just.
El més car és haver de donar explicacions cada vegada que fas bé la teva feina.
______
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…