Ens van vendre una mentida. Ens van fer creure que la vida era meravellosa, que tot seria un camí ple de coses bones, que si pim, que si pota, que si tot va bé…
I UNA MERDA.
No és així. O vivim en una bombolla, aliens a la societat, a les notícies, a les xarxes, a tot el soroll del món… o obrim els ulls i ens copeja la realitat com un cop de puny a la cara.
Perquè només cal despertar-se perquè el caos comenci. Obres un noticiero i la misèria i la injustícia et fan un nus a l’estómac. T’expliquen sobre pobresa, sobre guerres, sobre líders que juguen amb vides com si fossin fitxes en un tauler. Que si Trump vol convertir Gaza en un paradís per a rics sense els seus habitants, que si Elon Musk segueix al seu univers paral·lel de riquesa infinita, que si la corrupció a Espanya se’ns ha anat de les mans…
I quan aconsegueixes processar tot això, tornes a la teva. Al teu petit món, que en comparació sembla mínim… però que també té la càrrega. Perquè no ens enganyem: de set dies a la setmana, un és bo, quatre són dolents i dos regulars.
Ens van dir que la vida era una altra cosa. Ens van enganyar.
On és això de “serem feliços per sempre”? Ja ni tan sols demano això de menjar perdius, però, de veritat estem bojos o què?
Ahir vaig anar a l’Spar, aquí a Bàscara. Quedava una sola barra de pa. La vaig agafar, vaig afegir quatre cosetes més i vaig pagar sense fixar-me en el total. Res estrany, fins que, ja assegut a la terrassa amb uns amics, parlant de com està de malament la vida, dic:
—Però si he comprat quatre xuclades i m’han bufat…
—Què dius, oncle?
—Que sí, t’ho juro.
—Vinga ja…
Trec el tiquet al mòbil, el miro i em quedo flipat . 2,70 euros per una barra de pa.
—Mira.
— Ostia… de què està feta?
—Doncs suposo que de pólvores màgiques. 500 pessetes per una barra de pa! No m’estranya que ningú l’agafés…
Rialles nervioses. Perquè és per riure’s per no plorar.
I així tot.
Em menjaré amb un amic. Bar de benzinera, menú del dia. Res especial. Però a l’hora de pagar… 40 eurazos. Entre tots dos, sí… però 40 eurazos. I sense vi, sense copes, només el menú amb un entrecot amb suplement, postres i cafè.
Estem bojos o què? Si és que no es pot sortir de casa. Si és que fa por.
I no només és el menjar. És tot.
Els lloguers són impossibles. Un pis de 50 metres, amb sort, 900 euros al mes. I això si el trobes, perquè la meitat ja els tenen els fons voltor, esprement-nos fins a l’últim cèntim.
Els cotxes, intocables. Abans et podies comprar un cotxe decent per 12.000 euros. Ara no baixes de 20.000. I si penses en un de segona mà, prepara’t, perquè et demanen més que per un de nou.
El menjar, un luxe. L´oli a 10 euros el litre. La carn a preu de joieria. La fruita, a base de pagar i pagar… i encara te la menges amb por perquè tot porta químics.
I mentrestant, els sous segueixen igual. A algú li han pujat el sou un 50% com han pujat els preus? No, oi? Però això sí, ens diuen que “no ens queixem”, que “tot està controlat”.
Ens van enganyar. Ens van fer creure que la vida seria una altra cosa.
I el pitjor de tot… és que molts encara ho continuen creient.
O potser no?
Perquè ara, mirant enrere i parlant amb coneixement de causa… Jo quan vaig arribar aquí, necessitava facturar 7.000 euros al mes per anar tirant. Sense floritures, sense luxes, però llençant.
Avui en necessito 16.000.
Per anar apagant focs. Per anar tapant forats. Per continuar corrent en aquesta roda que no s’atura.
I el pitjor de tot això és que no fem res.
Seguim, mentre tinguem per a una canya. Mentre puguem sortir, mentre anem capejant el temporal. En tenim prou amb això.
I l’altre dia, parlant amb un amic sobre això, arribem a una conclusió…
Potser estem vivint en un experiment.
Un experiment de “fins quan podem aguantar”.
Perquè això no és normal. Perquè si no és un experiment, aleshores… és un malson.
És com aquesta pel·lícula en què el protagonista viu en un decorat, en un món on tot el que li passa és part d’un guió. on ell és el protagonista i … òsties això..
Sí! La pel·lícula a què em refereixo és “El Show de Truman” (The Truman Show, 1998) , protagonitzada per Jim Carrey . En ella viu en un gegantí decorat sense saber-ho, envoltat d’actors i amb la seva vida controlada per un guió. Tot el que li passa està planejat, cada persona amb qui interactua segueix instruccions i el món en què creu viure no és res més que un experiment televisat.
Al final, Truman comença a adonar-se que alguna cosa no quadra, que la seva realitat és massa perfecta i, alhora, omple d’absurds que no tenen sentit… exactament com la sensació que descric.
És una metàfora brutal sobre la manipulació, l’acceptació de la realitat imposada i fins on podem aguantar sense qüestionar allò que ens envolta. Vols que ho esmenteu explícitament al text per donar-li més força?
Perquè, si no, com s’explica?
Com s’explica que tot pugi, que tot costi el doble, que cada mes sigui més difícil sobreviure i que ningú no faci res?
Com s’explica que aguantem, que seguim endavant com si res, com si fos normal?
O potser… potser l’enganyat sóc jo.
I TU… que opines??????
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
