Ayyy, qui ho diria? Un altre moment històric per a la memòria… Mare meva. Quatre papes, una pandèmia, una Glòria, una DANA, viure en dos segles diferents… Increïble.
He viscut en una Espanya grisa, una Espanya vermella, una Espanya moderna, una Espanya digital i una Espanya que sempre canvia. I per més coses que passen, sempre hi haurà alguna cosa que et sorprèn: la societat, l’ésser humà, capaç del millor i del pitjor. Ho vivim constantment en situacions extremes.
Ahir va ser un d’aquells dies històrics… Per a gairebé tothom, però no per a nosaltres . No ens assabentem de res. Perquè aquí, a Mastorrencito, tot va funcionar perfectament: ni apagada elèctrica, ni tall d’aigua, ni error d’internet.
Tot al contrari que a la resta d’Espanya. Però bé, algun dia ens havia de tocar ser nosaltres els que no patissim… jajajaja. Això sí, vam perdre quatre clients que no hi van poder arribar, i això es va traduir en pèrdua econòmica. Però d’altra banda, estàvem al 100%: llum, bateries, wifi (gràcies a Starlink)…
Jo ja havia parlat amb els veïns, per si de cas l’apagada durava un parell de dies, per preparar allargaments i que almenys tinguessin llum i poguessin fer vida normal. Encara sort que no va fer falta. Però la intenció hi era. I és que, en aquestes situacions, és igual si t’emportes bé o malament: cal estar per al que es necessiti. Almenys, jo ho veig així.
M’imagino el caos a les grans ciutats: ascensors aturats, gent que necessita respiradors, famílies sense poder comunicar-se… Tot i que molts ni tan sols parlen en setmanes, ahir es van preocupar de si estaven bé.
I la gent atrapada a la ciutat, sense poder tornar a casa seva, preocupats per les seves mascotes. Demanant a amics i veïns que les traguessin a passejar… Per ells això era el més important. I és respectable, al 100%. O no?
Aquestes situacions demostren com de febles podem ser. Un simple tall de llum pot fer caure una ciutat, un país… No estem preparats per a una cosa així. No.
També surt el pitjor: buidar supermercats, com a la pandèmia. Si hi ha aigua, la vull tota. No comparteixo. Sempre és el mateix.
Reflexió: Mascotes a Temps de Crisi
Quan tot s’apaga -la llum, l’aigua, la comunicació- queda a la vista allò essencial. No són els objectes, no són els títols ni els comptes bancaris. Són els llaços. I entre ells, els llaços invisibles que ens uneixen als que no tenen veu: les nostres mascotes.
Enmig del caos d’una gran apagada, mentre la societat entrava en pànic, molts només hi pensaven. Als gossos, als gats, als companys de vida. Sense importar la distància o la incertesa, va sorgir la necessitat més bàsica: protegir-los, assegurar-se que no els faltés res, que no sentissin por ni soledat.
En un món que presumeix d’avenços tecnològics i de xarxes infinites, va ser el llaç més simple —el de l’afecte pur, desinteressat— el que va prendre el protagonisme. Mentre altres buidaven supermercats per acumular egoistament, n’hi havia que demanaven a un veí que tragués a passejar el seu gos atrapat a casa, els que s’organitzaven per portar menjar als animals que en depenien.
Això diu molt de nosaltres. En situacions extremes, el nostre veritable caràcter es revela: la compassió, l’empatia, el sentit de responsabilitat envers éssers més vulnerables que no entenen el perquè dels llums apagats o del silenci abrupte.
Les mascotes no entenen les crisis humanes, però depenen de la nostra humanitat per sobreviure-les. I si enmig del desastre algú pensa primer en el benestar d’un ésser que no es pot defensar, aleshores encara hi ha esperança.
Tenir-ne cura en un moment de caos no és només un acte d’amor: és un acte de dignitat. És un recordatori de qui som… o de qui hauríem de ser.
COMPARTIR
