Ai… Mai vaig imaginar que escriure aquesta carta seria tan complicat, potser el més difícil que he hagut de fer a la meva vida. Com s’acomiada un de tot allò que ha conegut i estimat? Com es clou en paraules tot un recorregut ple de vivències, memòries i afectes? I tanmateix, aquí estic, amb el cor atapeït, escrivint aquesta petita paraula que tant costa de dir: ADÉU.
Han estat anys meravellosos. La meva vida, encara que senzilla, ha estat plena de moments de joia, de rialles, de coses úniques. He estat testimoni de tantes històries, de tants instants que m’han tocat l’ànima. Mai no em va faltar res, sempre vaig tenir un lloc, un propòsit. I encara que la vida mai no és perfecta, no em puc queixar, perquè he estat més que afortunat.
No vaig estar mai malalt. No vaig patir mai grans penúries. Mai fins avui em vaig haver d’acomiadar d’algú proper. Que estrany sona això! Però és veritat. He tingut la sort de formar part d’una vida plena d’afecte i de significat. I això, per a algú com jo, és tot un privilegi.
Ah… com oblidar aquests lametons plens d’amor de Manuela, Markos, Mamás, Masto, Mastín, Mastitwo, Max, Macarena, Mató, Maky… Ah, els Maky! No fallaven mai. Sempre tan atents, tan propers. Ells sabien el que jo duia a dins, sabien que hi havia alguna cosa per a ells, una cosa que els pertanyia tant com a mi. Aquesta connexió, aquesta entesa silenciosa però profunda… els estranyaré tant, més del que puc expressar.
He viscut de tot. He estat testimoni de dies assolellats i de pluges interminables, de festes sorolloses i de silencis profunds. Hi he estat en moments d’eufòria i també en els de solitud. He estat útil, necessari, fins i tot imprescindible de vegades. D’altres potser em vaig sentir oblidat, relegat, però sempre sabia que tard o d’hora em buscarien, em necessitarien. I això… això era suficient per a mi.
Recordo el que deia la meva àvia: “Si no haguessis existit, hauríem d’inventar-te.” Quanta veritat en aquestes paraules! Perquè, encara que senzill, he estat part d’una cosa més gran, d’una cosa important. He estat testimoni de vides que es construeixen, que canvien, que creixen. He estat aquí per rebre, per sostenir, per ser un refugi al mig del caos.
Però tot en aquesta vida té un final, oi? I ara, el meu ha arribat. No hi ha més històries per a mi, no més dies per endavant. Però, saben res? No tinc por. No tinc tristesa. Només gratitud, una gratitud immensa per tot el que vaig viure, per tot el que vaig ser, per tot allò que van significar per a mi.
Han estat molts anys junts. Anys plens de rialles, de complicitat, de moments inoblidables. I encara que el meu temps aquí s’ha acabat, vull que sàpiguen que sempre els portaré al meu cor. Vostès van ser la meva raó de ser, i això mai canviarà, on sigui.
Així que aquí estic, amb aquestes paraules que m’acomiaden, deixant un trosset de mi a cadascun de vosaltres. Gràcies gràcies per tot. Pels riures, per les llàgrimes, per les vegades que em van mirar amb afecte o amb necessitat. Gràcies per ser la meva llar, la meva companyia, el meu món.
Amb amor infinit i etern agraïment,
La galleda d’escombraries.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí