Hi ha a la vida moments que ens marquen per sempre, experiències que ens transformen d’una manera que només els que les han viscut poden entendre. Molts pensarien que les figures que més ens impacten són els nostres pares, germans, algun mestre inspirador o fins i tot algun personatge cèlebre. Però en el meu cas, aquesta figura no en va ser cap. No. Qui realment ha deixat una empremta inesborrable a la meva ànima és Manuela.
Qui és la Manuela, es preguntaran? Aquells que la van conèixer saben bé de qui parlo, però per als que no van tenir el privilegi, permetin-me explicar-los la seva història. Manuela no és una persona, sinó una petita gosseta que, des de molt primerenca edat, va demostrar una valentia i una voluntat de viure que pocs humans posseeixen.
Només era una cadella quan el diagnòstic va arribar com un cop traïdor: displàsia galopant. Els veterinaris, amb el seu coneixement i experiència, em van aconsellar el que semblava inevitable: sacrificar-la per evitar patir-lo. Però jo, amb el cor esquinçat, em vaig negar. No podia, no volia, i no em rendiria. Vaig decidir que faria tot el que estigués a les mans per donar a Manuela l’oportunitat de viure.
La cerca de solucions ens va portar per un llarg i ardu camí. Primer, consultem més veterinaris a la zona, sense gaire èxit. Després, ens dirigim a l’hospital de Sant Cugat, on li van col·locar unes pròtesis —que, per cert, encara hi han de ser—. Quan això no va ser suficient, vam creuar fronteres fins arribar a Alemanya, a la recerca de l’últim en tractaments per a displàsies. I tot i així, la batalla continuava.
Enmig de tant tràfec, vam començar a portar-la a una resclosa a Orfes perquè nedés piscina en aquells temps, però no importava, qualsevol cosa era vàlida si li donava a Manuela una oportunitat, el temps va passar, i contra tot pronòstic, Manuela es va mantenir fort.
Aviat es va convertir en la companya inseparable de tots els que venien al riu. No hi havia client que no fos acompanyat per Manuela, com si ella mateixa els guiés pels senders que tant estimava. Era una cosa curiosa, veure com tots la seguien, i no al revés. Manuela s’havia convertit en l’ànima d’aquelles passejades, en la connexió entre el riu, el Mastorrencito, i tots els que venien a buscar un moment de pau.
Però, com en tota història, la vida tenia un gir inesperat reservat per a nosaltres. Un dia, mentre érem a la terrassa, un so espantós va trencar la tranquil·litat. Una frenada brutal, seguida d’un impactant “PUUUUUUMMMMMMMMMMM”. El cor se’m va aturar. Vam sortir corrents i, el que vam veure, ens va glaçar la sang. Manuela havia estat atropellada. El seu petit cos havia estat desplaçat més de 20 metres. Tots deien el mateix: “L’han rebentada”.
El dolor i la por em van envair, però no hi havia temps per a lamentacions. Li vaig demanar al meu veí que em portés a Banyoles, on Faust, el nostre veterinari de confiança, ens esperava. Faust era l’únic d’aquella època que se sabia el nom de tots els meus gossets, i sabia que, si algú podia ajudar Manuela, era ell.
Quan arribem, Faust va examinar Manuela amb serietat. Les seves paraules van ser un cop a l’ànima: “Difícil, amic… molt difícil… prepara’t per al pitjor”. Però dins meu, alguna cosa em deia que Manuela no es rendiria tan fàcilment. Havia superat tant, havia lluitat tan valentament, que no podia imaginar un final així per a ella.
I així, amb l’ànima a un fil, va començar una nova batalla per la vida de Manuela. Cada segon se sentia etern, cada minut una eternitat. Però la Manuela ja havia demostrat abans que els miracles són possibles.
El Miracle de Manuela: Una Història de Resiliència
De vegades, la vida ens presenta miracles en les maneres més inesperades. Per mi, aquest miracle tenia nom, potes i una voluntat de ferro. El seu nom era Manuela, una petita gosseta que no només va desafiar les expectatives, sinó que es va convertir en l’exemple vivent del que significa lluitar contra totes les adversitats.
Després del terrible atropellament, quan Faust, el nostre veterinari de confiança, ens va dir que la situació era complicada, em vaig preparar pel pitjor. Però hi havia alguna cosa en mi que es negava a acceptar aquest destí per a la Manuela. Ja havia demostrat una vegada i una altra que no era una gossa qualsevol. I efectivament, contra tot pronòstic, la Manuela es va sobreposar una vegada més.
La vam portar a casa, encara sedada pels efectes de la intervenció. Els clients que la coneixien bé, la van envoltar amb afecte, mimant-la com si fos un nadó. I llavors, com si volgués demostrar que encara tenia molt per donar, la Manuela es va despertar de cop. La deixem a terra, amb compte, tement que qualsevol moviment pogués ser dolorós per a ella. Però la Manuela, en la seva forma tan única, ens va sorprendre a tots. Amb la seva habitual determinació, es va aixecar i, trontollant, va anar directament a buscar una pedra. ¡Increïble! Hi havia, com si no hagués passat res, amb el seu esperit indomable intacte.
La seva recuperació va ser sorprenent, però Manuela mai no va ser una gossa comuna. Durant un parell d’anys més, va passar per unes quantes operacions addicionals, a causa d’aquelles espigues maleïdes que s’enredaven en el seu pelatge espès. Cada estiu, la seva perruquera venia puntualment a retallar-li les cabelleres, assegurant-se que no tornés a patir per aquestes petites però molestes complicacions.
Però la vida de la Manuela estava destinada a ser una muntanya russa d’emocions. Una tarda qualsevol, mentre acompanyava els clients al riu, vaig rebre una trucada que em va deixar gelat. “Miguel, un tractor ha atropellat Manuela…” Ufff, la por va tornar a envair-me, recordant-me aquell dia fatídic del primer atropellament. Manuela, juntament amb D. Markos, tenia el perillós costum de llançar-se cap a les rodes de qualsevol vehicle, i aquesta vegada, havia pagat un preu alt.
Vaig sortir disparat cap als camps, amb el cor a la boca, tement el pitjor. Quan la vaig trobar, era allà, quieteta, sense moure’s, sense emetre ni un sol gemegat. La vaig recollir amb compte i la vaig portar ràpidament a Faust. Però aquesta vegada, fins i tot ell estava preocupat. “Jo no puc… no estic preparat per això”, em va dir amb sinceritat, la seva veu carregada de preocupació.
“No, Faust. L’operes tu, encara que hagis d’anar a un altre lloc, però ha de ser amb tu. La Manuela confia en tu,” li vaig dir, amb una determinació que gairebé igualava la de la meva petita gossa. Faust, sense poder creure el que sentia, va acceptar la meva petició. Ho va preparar tot i se la van emportar a la clínica Canis. Sabia que seria llarga i complicada l’operació; em va advertir que probablement Manuela no ho superaria, ja era gran i els seus ossos estaven greument danyats.
Però jo només podia repetir una vegada i una altra: “És Manuela… ella pot.”
I així va ser. L’operació va ser un èxit, encara que li van tallar el cap del fèmur, li van posar filferros i més. Quan la vam portar a casa, estava exhausta, completament adormida sota els efectes de l’anestèsia. L’abriguem amb una manteta, amb l’esperança que el seu descans li tornés una mica de força.
L’endemà al matí, l’increïble va passar. Manuela, encara recuperant-se d’una cirurgia tan invasiva, va començar a bordar, exigint que li obríssim la porta perquè volia sortir. “Però si no pots caminar, burra!”, li vaig dir amb afecte, incapaç de creure el que veia. Però Manuela, en la seva habitual tossuderia, va insistir. Li vaig obrir la porta, i amb un esforç titànic, va sortir, se’n va anar al seu raconet i… va fer les seves coses com si res! Estava sorprès. Vaig gravar tot en vídeo per a Fausto, que, en veure’l, tampoc no ho podia creure. En tres dies, Manuela ja estava acompanyant els clients al riu de nou, com si res no hagués passat.
Ja tenia uns 9 o 10 anys, però el seu esperit continuava sent una jove aventurera. La seva força de superació era increïble, cosa que no havia vist mai en cap ésser, humà o animal. Però la història de Manuela no s’acaba aquí. Hi va haver més visites a Faust, més reptes per enfrontar… però això, amics, serà part del relat de demà.
Manuela: La Immortal de Cor Valent
Hi ha éssers en aquest món que, contra tota lògica, desafien allò impossible. Manuela era un d’aquells éssers, un esperit indomable embolicat al cos d’una petita gosseta. Després de la seva complicada operació, que semblava la darrera batalla de la seva vida, Manuela va demostrar que encara tenia molt per viure i ensenyar.
Contra tot pronòstic, en menys d’una setmana, Manuela ja tornava a la seva rutina, com si la vida no li hagués llançat un dels seus desafiaments més durs. Tornava al riu, corretejava, buscava les pedres amb la mateixa energia de sempre. Era com si aquell atropellament mai no hagués passat, com si les ferides que en altres haurien requerit mesos de recuperació, només fossin una molèstia passatgera.
El més sorprenent va passar quan vam tornar a Faust perquè li retirés els punts de la cirurgia. En examinar-la, Faust es va quedar sense paraules: Manuela no tenia punts! Se’ls havia arrencat ella mateixa, i nosaltres ni ens n’havíem adonat. Aquella gossa no només tenia una voluntat de ferro, sinó que era tan astuta que havia gestionat la seva recuperació a la seva manera.
Els anys van passar, i encara que les visites a Faust es van convertir en una cosa rutinaria a causa de les maleïdes espigues i altres petites complicacions, res semblava aturar Manuela. Cada operació, cada petit obstacle, ho superava amb una força gairebé sobrehumana. Amb el temps, vaig començar a pensar que la Manuela era immortal.
Però la seva intel·ligència anava més enllà de la seva capacitat per guarir. Era tan llesta que havia après a obrir les portes a contrapèl, cosa que molts consideraven impossible. Posava la seva poteta en el marc, tirava enrere, i malgrat que la porta tenia un supermoll resistent, ella aconseguia obrir-la. Res no podia impedir que sortís a jugar o que fos la primera a rebre els clients. Sempre estava atenta, esperant l’arribada d’algú, i quan s’acostava un cotxe, la Manuela era la primera a alertar-me amb els lladrucs.
Manuela no només era una companya; havia esdevingut l’ànima vigilant de casa nostra. La seva capacitat per anticipar-se a les necessitats dels altres, per estar sempre present i atenta, era una cosa que mai no deixaré d’admirar.
Cada dia amb Manuela era un recordatori de la força de la vida, de la capacitat de superar allò que sembla impossible i de l’alegria que podem trobar en les coses més simples, com córrer darrere d’una pedra o rebre amb entusiasme els qui estimem.
La Manuela no només va viure, sinó que va viure plenament, com si cada dia fos una nova oportunitat per gaudir del que la vida li oferia. La seva història és un testimoniatge del que significa tenir un cor valent, un que no es rendeix davant cap adversitat.
I encara que semblava immortal, allò que realment la feia especial era la seva capacitat per viure amb una energia i una passió que pocs éssers tenen. Manuela va ser, i sempre serà, un miracle vivent, un exemple que la vida, amb tot allò que porta, mereix ser viscuda al màxim, cada dia, cada moment.
La Reina de Mas Torrencito: La Història de Manuela
I va arribar el moment en què la maduresa es va assentar sobre Manuela, aquella gosseta que va desafiar el temps i les adversitats amb una valentia insuperable. Perquè, encara que de vegades ho oblidem, els anys no passen debades, i els nostres estimats companys, aquells que un dia van arribar a les nostres vides com a petites boletes de pèl, eventualment es converteixen en venerables avis. La Manuela no va ser l’excepció.
De vegades, quan baixava a les cinc del matí, encara “la veia” tombada al seu sofà favorit. Però, és clar, això era només un dir, perquè si hi havia clients, la Manuela no era a la nostra habitació, sinó a qualsevol altra. Bé podria haver-se guanyat el títol de “Manuela, la Reina de les Llits”, perquè les va provar totes, com si cadascuna fos el seu tron personal.
Va tenir la fortuna —i jo també— d’estar envoltada d’amics boníssims que la van tractar com allò que realment era: una reina. No exagero quan dic que Manuela va ser, probablement, la gossa més fotografiada de Mas Torrencito. Si no fos per l’era digital, hauria gastat incomptables rodets de fotos. Cada visitant en tenia una imatge, un record gravat d’aquella petita reina de cors.
Però, com tot allò que és bonic, el seu temps també va arribar. Encara que mai no pensem que aquell dia realment arribaria. Un any enrere ja temíem que no suportaria l’estiu, amb la calor i les potetes cansades. Però, com sempre, Manuela ens va sorprendre, donant-li “tres passades i dues capotes” a l’estiu i enviant-lo a la banya. I així, va arribar la tardor i després l’hivern.
Durant aquest darrer hivern, pujar escales es va convertir en un desafiament per a ella. Així que vam fer el necessari: vam tancar una habitació amb terrassa perquè pogués entrar i sortir al seu gust. Tot l’hivern, amb les portes obertes, perquè si alguna cosa tenia la Manuela, era la seva tossuderia. Sortia per l’habitació 9, al costat de la cuina, però no hi entrava mai. Com la reina que era, exigia entrar per la porta principal. I allà estava, a les escales, fent el seu característic “GUAUUU GUAUUUU”, esperant que baixés per ajudar-la a pujar. Però la molt llesta, un cop a dalt, no es quedava quieta; se n’anava de tornada a l’habitació 9, com si fos un joc que només ella entenia.
I així va passar l’hivern, i la primavera va arribar, portant l’inevitable pas del temps. Al maig, ja no va poder més. Però fins i tot en els seus últims dies, Manuela seguia passejant amb els seus amics, dormint a la cuineta oa qualsevol sofà que trobés lliure, o fins i tot amb algun client afortunat. I, encara que costi creure-ho, de vegades, depenent de qui arribés, encara feia petits salts d’alegria, i jo li deia: “Manu, para, que se’t sortirà el maluc!”, entre rialles i llàgrimes.
Manuela es va anar apagant a poc a poc, però mai no va deixar de tenir aquestes ganes de viure que l’havien definit des del principi. Fins a l’últim dia, quan vaig decidir portar-la a Judith, la seva veterinària els darrers anys. Amb Judith, solíem fer broma sobre quan seria el moment de Manuela, però la veritat és que Manuela va superar tots els seus germans: Max, Markos, Mastin, Martina… Ella va ser l’última supervivent dels nostres començaments.
Fins al darrer any, no hi havia ni un sol client a Mas Torrencito que no l’hagués conegut. I, amb el seu instint infal·lible, Manuela es va convertir en la detectora oficial de “capullos i estúpids”. No hi havia cap aparell més precís que ella; si no s’acostava a algú, era un senyal clar: dolent. I estic segur que tots els clients que em llegeixen ara estaran dacord. Perquè tots ells van ser amics. La Manuela no va estar mai sola, ni ho estarà.
Si hi ha un Déu, gos o humà, estic segur que Manuela estarà a la seva dreta, demanant-li que li llenci una pedra. Perquè la seva història no s’acaba aquí, no en aquest escrit, i per descomptat, no en la meva ment. Manuela sempre, sempre, estarà amb mi i amb Mas Torrencito.
Ciao, bella princesa.
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
