Tot semblava haver quedat a l’oblit. La parella peculiar havia marxat fa setmanes, i la vida a Más Torrencito havia tornat a la seva normalitat habitual: els gossos jugant pel camp, el silenci interromput només pel cant dels ocells, i Manuela seguint-me fidelment a cada pas.
Però, com sol passar, la calma no dura mai massa. Un dia va sonar el telèfon. A l’altra banda, la veu inconfusible de l’home que havia reservat la casa.
– Hola, volia avisar-te que demà arribarà una avançada de seguretat per inspeccionar la casa i els voltants.
Em vaig quedar mut durant uns segons.
– Com diu?
– Sí, lequip de seguretat. Seran quatre persones. Faran torns de 12 hores.
Torns de 12 hores… Vaig pensar que això era més del que s’havia imaginat. Però bé, què faria? Mentre ells s’encarreguessin de la seva, no veia motius per preocupar-me… encara.
Arriben els “Armaris”
El dia va arribar. A les nou en punt, el silenci va ser trencat pel soroll de motors potents. Vaig mirar per la finestra i no podia creure el que veia: dues furgonetes Mercedes Vito i un tot terreny Mercedes G negres, amb vidres tintats i sense matrícula. Tot semblava tret d’una pel·lícula.
Dels vehicles van baixar diverses figures imponents. Homes alts, corpulents, vestits de negre, amb ulleres fosques i una actitud que només es pot descriure com a professionalment intimidant. Si haguessis vist la cara que se’ns va quedar a Manuela ia mi… Semblaven armaris encastats, però amb corbates.
Un es va acostar amb passos ferms.
– Bon dia. Som el comitè de seguretat.
Vaig haver d’esforçar-me per articular una resposta.
– Ah… sí, és clar. Benvinguts.
Els vaig mostrar la casa, com havia fet tantes vegades abans, però aquesta vegada la situació era completament diferent. Mentre els explicava on era cada cosa, un d’ells, sense dir res, es va tocar l’orella i va començar a parlar en un idioma que ni tan sols vaig reconèixer. Per un moment semblava una escena treta directament d’un thriller internacional.
La Inspecció del Perímetre
El líder del grup em va mirar seriosament.
– Ara que coneixem les instal·lacions, farem una volta pel perímetre.
Vaig assentir, però abans que pogués dir alguna cosa més, el walkie-talkie de l’home va començar a emetre un so greu. Es va tornar a tocar l’orella i va escoltar atentament. Després, em va fer un gest perquè el seguís.
– Què passa? – vaig preguntar, nerviós.
– Vénen els de Seguretat Nacional del CNI per demanar documentacions.
Els meus ulls es van obrir com a plats.
– ¿ El CNI? Aquí?
Abans que pogués processar el que estava passant, un cotxe negre, un Mercedes de luxe, va aparèixer al camí El xofer va baixar, va obrir la porta del darrere, i en va sortir un home alt, amb barba imponent, vestit amb un vestit que semblava valer més que el meu cotxe.
El líder dels “armaris” s’hi va acostar. Es van saludar amb una encaixada de mans ferma, van intercanviar unes paraules que no vaig poder escoltar, i després l’home de la barba va tornar al cotxe i va desaparèixer per on havia arribat.
El de seguretat va tornar cap a mi, tan tranquil com si no hagués passat res.
– Simple cortesia.
Cortesia. És clar. Jo no entenia res, ni carall, però estava clar que estava enmig d’una cosa molt més gran del que m’imaginava. Mentrestant, Manuela em mirava amb aquesta expressió que només els gossos tenen quan saben que alguna cosa rara està passant.
La Curiositat i les Caixes de Metall
Abans que em pogués recuperar, l’equip de seguretat va obrir les portes de les furgonetes i van començar a baixar maletons i caixes metàl·liques. Eren enormes, com d’acer reforçat, i amb panys electrònics.
Un es va girar cap a mi.
– On podem deixar aquestes caixes?
Després de pensar-ho, vaig respondre:
– Doncs… aquí a la cuina d’estiu. Aquí no es veuen i no molesten.
Els vaig mostrar la cuina d’estiu i el bar petit que l’acompanyava. El líder va mirar al seu voltant amb un aire gairebé amistós.
– Aquí… tu no vius gens malament, oi?
Vaig arronsar les espatlles.
– No em queixo.
Ell va somriure lleugerament.
– Es respira molta pau i tranquil·litat.
– Doncs sí, la veritat és que sí.
Van acomodar les caixes a la cuina d’estiu, però abans de sortir, alguna cosa va cridar la meva atenció. Les caixes tenien etiquetes amb codis i segells oficials. No sabia què contenien, però la meva curiositat em començava a devorar per dins.
La Temptació i la Lliscament de Manuela
Quan se’n van anar a fer una volta per la finca, em vaig quedar sol amb les caixes. I és clar, la meva ment va començar a divagar. Què tindran aquestes caixes?
En una arrencada d’imaginació, vaig trucar a Manuela.
– Manu, vine! Fa olor, olor…
La Golden es va acostar obedientment, va ensumar una de les caixes, i no va fer res. “Bé”, vaig pensar, “almenys no són explosius… o això espero.”
Però llavors va arribar D. Marcos, un altre dels meus gossos, i abans que pogués aturar-lo, va aixecar la pota i… va pixar una de les caixes!
– NOOOOO!
Gairebé em fa un infart. Vaig agafar el pal de fregar i vaig netejar tot ràpidament, resant perquè ningú se n’adonés. Vaig tancar la porta de la cuina d’estiu i me’n vaig anar a refugiar-me a la casa principal, mirant de calmar-me. La Manuela em seguia, com si sabés que el caos no havia fet més que començar.
Continuarà…
¿ Què contenen les misterioses caixes? Què significa tot aquest desplegament de seguretat? I per què el CNI està interessat en el que passa a Más Torrencito?
Demà en sabràs més. 😊
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
