De tots els hotels rurals, cases d’hostes i hostalatges de tota la zona… calia acabar aquí!
No en qualsevol dels altres 200 que hi ha des de França fins aquí, NO, és clar que no . Havia de ser a casa meva , la més amagada, la que requereix un petit trencall, la que no està a peu de carretera amb llums de neó parpellejant “AQUÍ, ENTRE SENSE PREGUNTAR”. No. Van venir aquí.
I és que, amics, si hi ha alguna cosa que tinc clara en aquesta vida és que he de posseir un imant per als clients rarets. Un radar. Un encanteri. Alguna cosa. Perquè això no és normal.
Primer acte: els belgues espontanis
Ahir em diuen uns belgues. Sense reserva. Ni per Booking, ni per Airbnb, ni per un colom missatger. Res. Al boig.
—Hola, tens habitació per a aquesta nit?
—Sí, és clar.
—On esteu?
I jo, amb la meva amabilitat natural (que cada dia poso més a prova), els ho explico tot amb pèls i senyals. Fins i tot els envio un WhatsApp amb la ubicació i detalls, perquè cal ser previsors. Tot bé. Tot en ordre.
—Arribarem entre les 7 i les 8, gràcies.
—Perfecte.
Amb això al cap, decideixo que tinc una estona lliure i em menjaré amb el meu amic Andrés al Club Esportiu de Banyoles. Un menjar tranquil. Una xerrada amena. Relaxació. Un luxe a la meva vida d’hostaleria. Però ni dos mos havia donat al primer plat quan… PIM. WhatsApp.
—Som a la porta.
Jo miro el missatge. Miro el meu plat. Miro Andreu.
—Però si em van dir que venien a les 7 o 8…
Responc amb tota la paciència d’un monjo budista el millor dia:
—Jo estic menjant fora. Em van dir que arribaven més tard. Trigaré mínim una hora.
I aquí, el moment del segle:
—Aquest no és el meu problema. Vull ara l’habitació.
Música de Psicosi sonant al meu cap.
—Doncs no serà, senyora. Hi ha horaris.
—Vostè és molt desconsiderat.
—No, senyora. Sóc conseqüent, que no és el mateix.
—Doncs marxem.
—Genial. Que passin un bon dia.
Bloquejo el mòbil, li dono un glop al vi (perquè això ho merita) i segueixo menjant. Però és clar, el meu cap no para de donar-hi voltes. Andreu ho nota i em diu:
—Vinga, acaba i marxem.
Així que ni cafè, ni postres, ni sobretaula. Tot en orris.
Segon acte: el retorn dels belgues (plot twist!)
Torno a casa amb una barreja de resignació i cansament. A veure si els altres hostes que arriben a les 21.00 són més normals.
Però sorpresa! Un cotxe plantat a la porta.
Fre, baix, pregunto:
—Bona tarda, què volien?
—Hola, som nosaltres, els del telèfon.
—Els que se n’havien anat?
—Sí, però no vam trobar res més barat.
AHHHHHH.
Inspiro. Expiro. Mentalment recito un mantra de paciència.
—Ok. Sense cap problema. Passeu, aparqueu al pàrquing i baixeu a recepció.
Tercer acte: El dilema de l’habitació perfecta
Els mostro la primera habitació. Calentita, acollidora, de somni.
Però no. Això seria massa fàcil.
—No en té una altra? És que al meu marit no li agrada aquesta.
És clar. Perquè després d’anar-se’n, tornar i marejar la perdiu, era obvi que es posarien exquisits.
Pugem, els ensenyo una altra.
—Bé… sembla que sí…
Jo ja respiro alleujat, pensant que hem arribat al final del calvari.
Els explico els horaris. Que si necessiten alguna cosa, seré a la cuina planxant. Tot en ordre.
PERÒ… mitja hora després els veig al pati , debatent com si estiguessin en un congrés internacional de filosofia. Miro l’habitació… ni les maletes han pujat.
Apagament llums, tanco porta, sota una altra vegada.
—¿ Tot bé?
—És que estem indecisos.
—Bé, quan es decideixin, m’avisen.
Pujo. Continuo planxant. La meva xocolata, la meva sèrie repetida d’Energy. Tot correcte. Però, vint minuts després, una altra vegada a la porta.
—No tindrà cap altra habitació? És que aquesta, al meu marit…
Ah, que seguim amb això!
—Sí, és clar. Segueix-me.
Els ensenyo una altra i ja no aguanto més.
—A veure, aquesta sí, aquesta no, aquesta m’agrada i me la menjo jo?
Silenci sepulcral.
—Què?
—Res, una cançó antiga.
Continuen dubtant. Em diuen que ho pensaran.
—D’acord, però si no la volen, apaguin la llum i tanquin la porta.
Segueixo al meu, ja amb la manera zen activada. Però no.
Toquen una altra vegada.
—Ens vam quedar amb la primera que vam veure.
—Ah, genial.
—Però… no sabem on és.
SAPS QUÈ? És igual. No tinc res més a fer.
Sota amb ells, se les mostro de nou, i ja sembla que ara sí.
Però no. Perquè faltava la ronda de preguntes.
—Ens pots portar una cervesa?
—Com s’escalfa la pizza?
—L’esmorzar és molt aviat?
—Què ens recomanes per visitar?
Aquí ja la meva ànima es va surant cap al més enllà.
Per sort, hi havia altres francesos a la casa i s’hi van enganxar. Des de la finestra els veig xerrant animadament i fins i tot amb cara d’estar gaudint. O això crec. Demà ho veurem per esmorzar.
El que sí que sé és que la meva santa paciència avui ha pujat de nivell.
Mare meva, quina creu.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
