Hi ha una cosa que moltes vegades no es diu, però que els que convivim amb gossos sentim diàriament: l’estrès, la tensió constant pel simple fet de passejar o sortir a prendre alguna cosa amb el nostre company de quatre grapes. I no, no parlo del gos. Parlo de lentorn. De la gent. Dels que miren, jutgen, critiquen o directament se senten amb dret a dir-te com t’hauries de comportar només perquè vas acompanyat d’un animal.
I el més curiós de tot és que això no passa a qualsevol lloc. No. Jo ho visc en un lloc que, en teoria, és un espai pensat per als amants dels gossos. Un lloc on ells poden estar solts, jugar, córrer, xipollejar, fer el que millor saben fer: ser gossos. Però fins aquí arriben els peros. Perquè tot i així, tot i deixar clar que aquest és un espai lliure per a ells, et trobes amb persones —sense gos, és clar— que es molesten, que se sorprenen, que t’increpen perquè el teu gos “té massa llibertat”.
Massa llibertat? Des de quan la llibertat és un problema quan no molesta ningú?
Et creues amb aquesta senyora que arrufa les celles si el gos passa a prop de la seva manta, encara que ni l’olora. O aquest pare que llança indirectes perquè el seu fill “té por dels gossos”, com si fos culpa teva o del teu gos. I compte, no tots els nens tenen por, però és curiós com moltes vegades és l’adult el que fica aquesta por, el que fa un drama cada cop que un gos passa trotant a prop. A molts bars, el gos està tranquil·lament estirat al costat de la taula, mentre un nen corre, crida, llança coberts i els pares ni s’immuten. Però és clar, el problema és el gos, no el soroll, no l’enrenou, no la manca de respecte.
He viscut situacions absurdes: una vegada algú es va asseure a propòsit a prop només per després demanar que lligara el meu gos “perquè l’incomodava”. Una altra vegada una parella se’n va anar indignada del bar perquè “no els havien avisat que hi havia gossos”, com si fos un espectacle traumàtic. Fins i tot hi ha els que xiuxiuegen, els que fan gestos, els que deixen anar comentaris en veu alta com “això ja sembla un zoològic” o “els gossos haurien d’estar prohibits en aquests llocs”.
I el pitjor és que un s’ho pren personal, perquè al final acabes caminant per aquí amb les celles arrufades, amb mil ulls, intentant que el teu gos no molesti, que no bordi, que no s’acosti a ningú, que no saludi altres gossos… com si estiguessis passejant amb una bomba a punt d’explotar. No gaudeixes. Ni tu ni el gos.
Sí, hi ha persones que es desentenen del tot, que no controlen, que deixen el gos fer el que vol. Però aquests són els menys. La majoria estem pendents, portem bosses, respectem espais, eduquem, corregim. Fem lesforç. Però potser ens tracten a tots igual: com si estiguéssim fent alguna cosa malament simplement per compartir la vida amb un gos.
I és aquí quan un es cansa. Perquè no es tracta només de tenir un gos. Es tracta d’aguantar mirades, comentaris, actituds hostils o passiu-agressives… tot per triar compartir el teu temps amb un animal que, per cert, moltes vegades té més educació i respecte que molts humans.
Jo ho tinc clar: prefereixo mil vegades un gos corrent lliure pel camp, feliç, amb fang fins a les orelles, que un lligat i trist, només per complir amb les expectatives dels que no entenen ni respecten. I també prefereixo mil vegades compartir una terrassa amb diversos gossos tranquils, que amb persones intolerants que creuen que el món els pertany només a ells.
Així que sí, això va per als que critiquen, per als que es molesten, per als que creuen que un gos és un problema: potser els que s’han de revisar no són ells… som nosaltres, com a societat, que hem perdut l’empatia, la convivència i el respecte mutu. Perquè si un gos feliç et molesta, potser el problema no és al gos.
Reflexió
De vegades fa la sensació que a certa gent no li molesten els gossos… els molesta la pau. Hi ha qui surt al carrer amb el radar posat, buscant el més mínim pretext per discutir, per assenyalar, per imposar la seva opinió. Si no és el gos, serà el nen, la música, el volum de la teva veu o el color de les sabates.
Però quan un gos simplement juga, camina o es tomba tranquil i això ja és motiu de queixes, no parlem de convivència. Estem parlant d´intolerància. D’aquesta agressivitat passiva —o de vegades no tan passiva— dels que viuen buscant el conflicte perquè no saben relacionar-se altrament.
I mentrestant, nosaltres, els que només volem viure en pau amb els nostres gossos, hem d’aguantar mirades, retrets i fins i tot insults. Com si gaudir a l’aire lliure amb un animal feliç fos una provocació.
La veritable convivència es basa en respecte. I respectar també significa tolerar que altres visquin de manera diferent de la teva, sense que això sigui una amenaça. Perquè quan un gos feliç molesta més que una persona amargada buscant baralla, el problema no és al gos.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
