Manuela va arribar a Mas Torrencito en un moment qualsevol, però des d’aquell moment va canviar per sempre l’essència d’aquest lloc. Manuela omnipresent a Mas Torrencito
Ella no era una gossa comuna; tenia una intel·ligència als seus ulls que pocs humans arribaven a comprendre del tot. Des del primer dia, va saber guanyar-se el seu lloc, i no només com un animal més, sinó com l’ànima mateixa de la casa, com el batec que unia tots els que hi passaven.
Sempre a l’arribada dels clients… Manuela omnipresent a Mas Torrencito
Als ulls de qualsevol, la Manuela era la primera a notar-se, i no només perquè fos visible, sinó perquè sempre sabia com omplir un espai, com estar-hi. Si algú arribava amb l’ànim baix, amb la tristesa arrossegant els peus, la Manuela ho sabia abans que aquesta persona ho notés.
Amb una tendresa que només ella posseïa, s’acostava lentament, gairebé com si li demanés permís. I una vegada amb ells, posava el cap sobre els genolls, o simplement s’asseia al costat, en un gest de companyia absoluta.
Era com si digués: “No estàs sol, jo sóc aquí.” I en aquesta proximitat callada, aconseguia alguna cosa que cap humà podria: feia sentir menys el pes de les penes i més la calidesa de ser comprès.
La vida de Manuela a Mas Torrencito no es mesurava en anys, sinó en moments. Era aquella amiga silenciosa que sempre hi era quan la necessitaves, sense demanar res a canvi. Ella coneixia cadascun dels membres de la casa com ningú més.
Sabia amb qui podia jugar lliurement ia qui s’havia d’acostar amb suavitat. Reconeixia les nits de llàgrimes, els dies de joia, i sempre tenia una manera d’adaptar-se, de ser la gosseta perfecta per a cada ocasió. La Manuela era sàvia. La seva presència era un refugi, la mirada un consol i la seva companyia una pau.
Als passeigs al riu, Manuela es transformava. Allí, enmig de la natura, semblava que la terra mateixa la reconeixia com a seva. Ella guiava, i qualsevol que hi estigués es deixava portar, confiava. Amb un pas segur i alegre, s’avançava pels senders, prenent les corbes i els racons com si els conegués des de sempre, com si en una altra vida hagués estat un esperit del bosc. I en aquestes passejades, quan el vent bufava i les fulles queien al voltant, la Manuela girava el cap i mirava els qui la seguien, amb aquells ulls que semblaven voler dir alguna cosa profunda, una cosa que no cabia en paraules humanes.
Sempre alegre… Manuela omnipresent a Mas Torrencito
Els qui passejaven amb ella sentien que era una guia, algú que els portava a descobrir una mica més enllà dels paisatges, alguna cosa dins de si mateixos. La Manuela tenia el poder de fer que qualsevol se sentís a casa enmig de la natura, com si en fossin part, com si el riu, les pedres i els arbres els abracessin. Era impossible no notar el seu entusiasme en saltar a l’aigua, en mullar-se el pelatge i després espolsar-se, esquitxant tothom. Era la seva manera de riure, de dir: “Vinga, visquem aquest moment, junts.” Amb ella, cada passeig era una petita aventura, una ocasió de felicitat simple i pura, d’aquelles que s’atresoren a la memòria sense adonar-nos-en.
Però si hi havia alguna cosa que definia Manuela, era la seva capacitat per fer-se estimar. A Mas Torrencito, per molts altres gossos que hi hagués, per més simpàtics, graciosos o encantadors que fossin, ella sempre aconseguia ser la que deixava una petjada única. Hi havia alguna cosa en el seu caràcter, en la manera de mirar i d’acostar-se que la feia inoblidable. Podien passar dies, mesos, fins i tot anys, i els qui la coneixien no aconseguien oblidar-la. Els seus gestos, la seva manera de col·locar-se al lloc que volgués, la seva delicadesa per guanyar-se un racó al sofà o un mos de la taula, eren tan naturals que ningú no es podia resistir. La seva presència era inevitable, i la seva absència, ara, insubstituïble.
La companya ideal. Manuela omnipresent a Mas Torrencito
La Manuela era més que una gossa. Era una companya fidel, una amiga silenciosa, una filla per a aquells que l’estimaven. Era, a cada sentit de la paraula, part de la família. Amb la partida, Mas Torrencito se sent incomplet.
Se sent aquell buit, aquell buit que no es pot omplir, encara que ara juguin altres gossos al jardí, encara que corrin i bordin i portin alegria. Perquè a la presència de Manuela hi havia alguna cosa que no es pot reemplaçar.
Mastitwo, Maky, Masto i Mamas, així com els gossos dels amics, són meravellosos. Cadascú porta una cosa especial, un toc de vida, un buf d’alegria. Però l’absència de Manuela segueix aquí, flotant a cada racó, recordant-nos que, encara que hi hagi altres gossos, cap no és ella. Cap no té aquella mirada que semblava entendre-ho tot, aquell instint que sabia quan estar i quan marxar, aquesta manera d’omplir els silencis amb la seva sola presència.
Manuela omnipresent a Mas Torrencito
Manuela va deixar una empremta al cor de tots els que van creuar el seu camí. Perquè la seva essència viu a cada arbre de Mas Torrencito, a cada pedra del riu, a cada sender que va recórrer amb els qui l’estimaven. No, Manuela no se n’ha anat del tot. Ella segueix allà, al murmuri del riu, al ressò dels passos que ressonen al bosc, a cada racó d’una casa que la recorda com a part de la seva història, del seu esperit.
Els que la van conèixer saben que, encara que el temps passi, sempre hi haurà un lloc a la seva memòria reservat només per a ella. Un etern record d’una gossa que va ser més que això; que va ser amor, companyia i consol. Manuela viu a cada llàgrima que es plora en recordar-la, a cada somriure en pensar en els seus jocs, a cada mirada al riu que ella tant estimava. Ella és aquell buit que fa mal i que, paradoxalment, omple, perquè en la seva absència va deixar un amor tan gran que ni tan sols la mort pot esborrar.
Que tempteu un feliç començament de setmana… FELIÇ DILLUNS!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anecdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :