Algunes nits, el pensament em devora. Em costa dormir perquè la meva ment s’enreda en qüestions que, a primera vista, no tenen resposta. I si tot això fos un algorisme? I si cada decisió que prenem desencadena una sèrie d’esdeveniments predefinits, com si
De vegades, la vida sembla fluir amb una precisió gairebé mecànica: hi ha dies en què tot encaixa, en què l’univers sembla estar a favor nostre, on cada peça troba el seu lloc com si un engranatge perfecte mogués els fils. Després hi ha aquests altres dies en què tot s’ensorra sense sentit, com si el codi tingués errors, com si algú hagués inserit un bug a la nostra existència.
Em vaig inclinar sobre la barana de fusta de Mas Torrencito , casa meva rural a l’Empordà. Des d’allà, el paisatge s’estenia en suaus turons verds, abraçats per la brisa del Mediterrani. Estàvem a vint minuts de la Costa Brava, envoltats de natura pura, en un lloc on les persones i els gossos podien gaudir sense preocupacions. Un lloc lliure de prejudicis, un refugi per a ànimes que busquen tranquil·litat.
Mentre observava les estrelles, vaig llançar una pregunta a l’aire:
—Si Déu existeix, per què permet que el seu nom sigui utilitzat per a l’horror?
No esperava cap resposta. Però llavors, sense avís previ, la nit va canviar. Vaig sentir una presència al meu costat. No era una figura imponent ni una llum celestial. Era un murmuri al vent, un lleu so de potes sobre la fusta.
Vaig girar el cap i allà hi havia Manuela .
El seu pelatge daurat reflectia la llum de la lluna i els ulls, aquells ulls que ho entenien tot, em miraven amb la mateixa calma de sempre. No podia ser. Manuela havia viscut més de 16 anys a Mas Torrencito . S’havia convertit en el seu esperit, la guardiana, l’essència. Però feia temps que havia partit.
I, no obstant, allà hi era.
—Tu…? —vaig xiuxiuejar, sense poder acabar la frase.
La Manuela es va asseure amb la dignitat de qui coneix tots els secrets de l’univers. Després va vorejar el cap, com solia fer quan esperava que li parlés.
—Així que dubtes de mi? —semblava dir la seva mirada.
Em vaig passar la mà per la cara.
—No és que dubti de tu, Manuela… dubto de tot. Miro el món i veig tanta injustícia, tanta crueltat en nom de religions, de déus creats pels homes. La humanitat ha fet servir Déu per justificar guerres, assassinats, abusos. Com és possible que, si n’hi ha, permeti tot això?
La Manuela va tancar els ulls amb serenitat.
—Sempre em culpeu a mi del que fan els homes —semblava respondre.
—Vinga ja —li vaig dir, recolzant-me a la barana—. Si un Déu totpoderós existís, no deixaria que passessin aquestes coses.
Manuela es va aixecar i va caminar lentament fins a la vora de la terrassa. S’aturà, olorant l’aire, sentint la brisa nocturna. Després em va tornar a mirar.
—Creus que el món és un tauler on jo moc les peces al meu gust? Si fos així, quin sentit tindria la vida?
Em vaig quedar en silenci.
—Però l’algorisme és injust —vaig insistir—. Hi ha gent bona que pateix i gent horrible que surt amb la seva. Si realment hi ha un equilibri, no ho veig.
La Manuela es va acostar i va recolzar el cap a la cama.
—Perquè només veus la primera reacció de les coses. Creieu que els vostres actes acaben quan passa el seu efecte immediat, però no és així. Tot el que feu té conseqüències, encara que no les veieu. Un gest de bondat avui pot canviar alguna cosa d’aquí a anys, en un lloc on ni tan sols hi sereu per veure-ho.
La meva ment es va quedar en blanc.
—I aleshores? Què fem?
Manuela es va apartar i va girar sobre si mateixa abans de seure una altra vegada.
—Mira’t a tu mateix. No vas esperar un miracle, no et vas quedar en la queixa quan vas veure que moltes cases rurals no acceptaven gossos. No vas cridar contra la injustícia sense fer res. Vas actuar. Vas crear Mas Torrencito , un lloc on la gent i els seus gossos poguessin estar junts sense restriccions. Vas canviar el teu propi algorisme.
Vaig parpellejar.
—Però això no canvia el món.
Manuela va recolzar una pota sobre el meu genoll.
—I què és el món sinó un cúmul de petits canvis? A cada persona que arriba aquí i sent pau, a cada gos que corre lliure sense por de ser rebutjat, a cada instant en què algú s’asseu en aquesta terrassa i sent que ha trobat una llar lluny de casa… aquí és on realment existeixo.
Vaig mirar la casa. A dins, els hostes reien i sopaven al costat dels seus gossos, sense presses, sense por de ser jutjats. Alguns gossos dormien sobre catifes, altres corretejaven al pati. MasTorrencito no era només una casa rural; era un lloc on les regles del món exterior no tenien poder.
Manuela es va aixecar i va caminar cap al jardí, aturant-se al llindar de la llum i la foscor.
—Aleshores… Déu no és una entitat? És una acció?
Es va girar una darrera vegada.
—Sóc el que feu amb el que teniu.
La brisa va bufar suaument i, quan vaig tornar a mirar, ja no hi era.
No hi va haver llampecs ni fanfàrries celestials, només el so del vent entre els arbres i el mar rugint a la distància. Em vaig quedar a la terrassa, amb la brisa nocturna acariciant el meu rostre, observant el cel estavellat.
Potser Déu existia. Potser no.
Però si la vida era un algorisme, aleshores potser la clau no estava a preguntar-nos qui ho va programar, sinó a aprendre a escriure les nostres pròpies línies de codi.
I jo ja havia començat.
I Manuela, amb el seu esperit etern, seguiria cuidant Mastorrencito , com ho havia fet sempre.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
