I aquí estic, mirant-ho tot amb una barreja de tristesa i sorpresa, com si observés des de fora un món que alguna vegada devia ser diferent, un món on potser valia la pena viure amb esperança. No és això, companys… No és això.
Però ara… ara no n’estic tan segur. Aquest món que ens envolta, que veig cada dia, està impregnat de quelcom que em fa plorar per dins: una deshumanització profunda i desconcertant.
És la indiferència per la vida de l’altre, el menyspreu disfressat d’ordre, la facilitat amb què s’humilia, es desposseeix i s’aixafa altres persones només per sentir un poder efímer. I em pregunto… com hem arribat fins aquí? Com hem permès que això passi al nostre voltant mentre diem que busquem la pau?
Però, és clar, la pau, diuen ells. “Pau” és només la paraula, la disfressa, la màscara per amagar una mica més fosc. Perquè quan penso en allò que ells anomenen “pau”, veig amb claredat que es tracta d’una altra excusa, una altra eina per robar terres, per saquejar recursos, per apoderar-se del carbó, el petroli, el gas, els minerals… o simplement per assegurar-se una sortida al mar. Darrere de la pau, s’amaguen interessos, cobdícia, gana de poder.
M’espanta, sí, m’aterra viure en una societat que sembla cega davant dels abusos. Ens imposen impostos abusius, ens encareixen els aliments, ens sufoquen amb preus de combustible desorbitats, ens allunyen de la possibilitat d’un habitatge digne. Ens esclavitzen, sí, a les nostres feines també. On s’ha vist que un empresari hagi de pagar més per la seguretat social que no pas el que dóna a un empleat? I, tot i això, aquí estem… seguim callats.
I el que em fa més mal és que no sortim al carrer. Hem perdut l’esperit, o potser ens ho han robat, com ens roben tantes coses. Ens han “atontat”, ens han reduït a ombres que observen sense intervenir, que accepten sense qüestionar. Ens han adormit l’ànima, ens han fet creure que això és normal, que això és l’únic que ens queda.
I mentre penso en això, mentre la desesperança em cala, al meu cap sona “No és això, companys, no és això” de Lluís Llach, i el meu cor s’estremeix. Perquè no és això, no pot ser això el que volíem, allò que imaginàvem quan somiàvem amb una vida en comunitat, amb justícia, amb respecte.
No, no és això, i en dir-ho, sento la necessitat d’aixecar la veu. Perquè no vull continuar mirant de lluny, no vull continuar acceptant, callant, fingint que això és normal. No és això, companys, no és això…
COMPARTIR
