La nit anterior havia estat una d’aquelles que posen a prova la paciència i la resistència de tothom.
La pluja queia amb una intensitat que només es pot descriure com el diluvi universal versió 2.0. Les gotes colpejaven amb fúria les teules de MasTorrencito, filtrant-se aquí i allà, formant petites cascades improvisades a la casa.
Per descomptat, la Mamas, amb el seu radar gos per detectar caos meteorològic, va decidir que era el moment perfecte per a una crisi existencial. No va parar de plorar, de gemegar, de fer voltes sobre si mateixa com si la fi del món estigués a la cantonada. Entre els trons i les seves queixes, dormir va ser una utopia.
Quan finalment va clarejar, amb els ulls com dues panses arrugades per la falta de son, vaig baixar a la cuina amb l’esperança d’un cafè reparador… però em vaig trobar amb la sorpresa del dia: GOTERES. Cubs per aquí, draps per allà, motxo a la mà, i un concert improvisat de “gotes sobre superfícies metàl·liques” en do menor. Perquè no semblés que havia instal·lat una orquestra de percussió al saló, vaig haver de col·locar tovalloles sobre els cubs per esmorteir el so. Perquè sí, quan tot està en silenci, el ploc-ploc de les gotes és capaç de tornar-te boig.
I al bell mig d’aquest panorama de guerra aquàtica, van arribar ells.
Una parella d’alemanys, d’aquells viatgers que només mirant-los saps que han recorregut mig món i encara segueixen buscant alguna cosa que no saben què és. Ella, d’ulls clars i somriure fàcil, ell, alt, amb aire tranquil però una expressió que deia que analitzava cada detall al seu voltant.
Van entrar, van mirar la casa, però en lloc de sorprendre’s per la bellesa de la masia, es van quedar clavats al lloc. No pestanyaven, no parlaven. Només miraven fixament…
A D. Markos.
“Oh my God… oh my God…” repetia la dona amb la veu tremolosa.
Es miraven entre ells, després tornaven a mirar a D. Markos, es portaven les mans a la boca com si acabessin de veure un miracle o un fantasma.
Jo, que amb els meus anys a Mas Torrencito ja havia vist de tot, observava l’escena amb interès. Alguna cosa estava passant aquí, cosa que anava més enllà del normal.
L’home va treure el mòbil amb mans tremoloses, va buscar entre les fotos, i quan va trobar el que volia, ens va mostrar la pantalla.
Aquí hi havia la raó de la seva sorpresa.
Un gos idèntic al Sr. Markos. Però idèntic.
Mateix color, mateixa postura, mateix port elegant, i el més increïble… la mateixa coixesa.
A la foto, aquell gos alemany tenia exactament la mateixa petita inclinació a la pota que D. Markos. Com si fossin clons. Com si fossin la mateixa ànima en dos cossos diferents.
La dona no va poder més. Es va emportar les mans a la cara i va trencar a plorar.
“És impossible…” va xiuxiuejar.
Però el que és impossible de vegades troba el seu lloc a Mas Torrencito.
Van respirar fondo, van intentar calmar-se, però seguien sense creure-s’ho. Van pujar a l’habitació que els havíem assignat, i llavors va passar una cosa encara més estranya.
D. Markos, que era un gos amb una personalitat de “faig el que vull i quan vull”, els va seguir.
No així casual, com quan un gos té curiositat per un hoste. No. Va pujar amb ells, va entrar a l’habitació i es va estirar als peus com si fos seva.
I aquí es va quedar.
No es va moure ni un centímetre. Ni quan van portar les maletes, ni quan es van acomodar, ni quan la dona, amb llàgrimes als ulls, l’acariciava amb tendresa.
Dos dies sencers.
D. Markos no se’n va separar en cap moment.
Els acompanyava a esmorzar, caminava al seu costat al jardí, s’estirava sota la seva taula quan menjaven, els seguia si sortien a fer una passejada… I a les nits, en lloc de quedar-se al seu racó habitual, dormia a la seva habitació.
Mai no havia fet això amb cap hoste. Mai.
La dona no parava de mirar-ho amb una barreja d’amor i de tristesa. L’acaronava com si no volgués perdre’l una altra vegada.
El dia de la seva partida va ser un moment que ningú no esperava.
Ella es va ajupir, va abraçar D. Markos i li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella. Ell, lluny d’apartar-se com solia fer amb les abraçades llargues, es va quedar quiet, amb els ulls entretancats. Com si entengués cada paraula. Com si ell també s’estigués acomiadant d’algú molt important.
Se’n van anar, però la connexió no va acabar aquí.
Cada Nadal, cada Any Nou, cada aniversari de la masia, ens envien un WhatsApp per felicitar-nos.
Només van poder tornar una vegada més. I quan ho van fer, va passar exactament el mateix.
D. Markos va tornar a ser la seva ombra. No se’n va separar. Com si no hagués passat el temps. Com si en realitat, el temps no existís per als veritables vincles.
Però el temps sí que passa.
I quan D. Markos ens va deixar, vaig saber que els havia d’avisar.
Els vaig enviar un missatge per dir-ho.
La resposta va arribar a l’instant:
“És una notícia molt dura. És com si haguéssim d’enterrar el nostre gos per segona vegada.”
De vegades, MasTorrencito no és només una casa rural. De vegades, és un lloc on el destí decideix tancar històries que van quedar obertes.
I D. Markos… allà on estigui, segur que encara segueix caminant al seu costat. 💛 🐶 ✨
Reflexió:
La vida ens regala trobades que semblen casuals, però que en realitat amaguen una cosa molt més profunda. Quines probabilitats hi havia que aquella parella trobés a Mas Torrencito el reflex exacte del seu gos perdut? Quina misteriosa connexió va fer que D. Markos se sentís tan lligat a ells? Hi ha històries que desafien la lògica, que ens obliguen a acceptar que l’amor, fins i tot el que compartim amb els nostres gossos, transcendeix el temps i l’espai. Potser, en algun racó de l’univers, els llaços que creguem mai no es trenquen del tot, només troben noves maneres de manifestar-se. Mas Torrencito no és només un refugi per a viatgers, és un punt de trobada per a ànimes que, d’una manera o altra, estaven destinades a creuar-se. Perquè l’amor veritable, fins i tot el gos, no entén de comiats definitius.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
