Febrer ha començat bé… o almenys no ens podem queixar. Què serà, serà?
Ha plogut, que falta ens feia, però com que no plogui més, aquest estiu estarem pitjor que un llangardaix en una paella. De moment, bé. Però com que això segueixi així, ja em veig a l’agost ficant-me a la nevera amb els gossos.
I parlant de coses que no es poden evitar, aquest finde ha estat estrany… però en el bon sentit. Tota la gent ha estat maca, simpàtica, amb bon rotllo, sense cares llargues ni queixes absurdes. Com en els vells temps! Perquè darrerament sempre apareixia algun raret amb la cara d’haver mossegat una llimona caducada. Però aquesta vegada no. Aquest finde ha estat guai!
Si no fos perquè el meu maluc m’està matant viu .
No sé què he fet, però el dolor em té fregit. Al principi vaig pensar que era una ximpleria, que es passaria en un parell de dies… però després d’una setmana caminant com un ànec coix, vaig decidir rendir-me i anar divendres al CAP . I aquí hi havia la doctora, mirant-me amb cara de “t’ho vaig dir” sense ni tan sols haver-me dit res abans.
—A veure, digues-me, què et passa?
Li vaig explicar la meva tragèdia grega i ella, sense immutar-se, em va receptar el combo guanyador: Enantyum, Nolotil, Lyrica i descans . Sí, descans . La part més complicada de la recepta. Perquè una cosa és prendre’s la pastilla i una altra de molt diferent quedar-se quiet quan tens un jardí que sembla la selva de l’Amazones i quatre gossos que creuen que la casa és el parc d’atraccions.
I el pitjor no va ser això. El pitjor va venir quan la doctora em va mirar amb serietat i va deixar anar la frase que temia:
—Mira, això ja no dóna més de si. T’has d’operar d’aquestes dues hèrnies, sí o sí.
I aquí va ser quan em van donar ganes de demanar-li a la doctora que en lloc de receptar-me pastilles, em receptés una màquina del temps per tornar als anys en què podia fer de tot sense acabar plegat com un xurro.
Així que és clar, amb aquest diagnòstic al cap i els antiinflamatoris a la butxaca, vaig tornar a casa disposat a “descansar”.
Però els meus gossos tenien altres plans.
Només arribar, Masto va decidir que el millor per a la meva recuperació era cavar un forat al jardí. No sé què intentava cercar, però coneixent-ho, segur que esperava trobar petroli.
Maky , per altra banda, va optar per la tàctica d’“aquí no ha passat res” i es va tombar just on jo acabava de netejar. Com si fos una estàtua. Si hi hagués una categoria olímpica de fer-se el boig, Maky s’enduia l’or.
Mastitwo , que és el més aventurer, va decidir que un test no estava bé al seu lloc i se la va portar a passejar per tota la terrassa, com si fos un trofeu.
I Mamas … ai, Mamas … simplement em va mirar, amb aquesta cara de “t’ho vaig dir” que, en combinació amb la de la doctora, ja m’estava començant a emprenyar.
Tot i així, vaig intentar fer alguna cosa al jardí, perquè és clar, què en pot sortir malament? Doncs tot .
Als deu minuts ja estava més doblegat que un acordió, amb Masto cavant rases , Maky estirat a l’única part neta del jardí , Mastitwo robant testos i Mamas supervisant el caos .
I jo, aquí, agafant-me el maluc com un vell, amb el mòbil a l’altra mà buscant a Google: “Com acceptar que ja no tens 20 anys sense morir en l’intent” .
Al final, vaig tirar la tovallola i em vaig asseure a la terrassa amb una cervesa a la mà. Masto se’m va acostar, em va mirar amb aquella expressió que deia “t’ho vaig advertir, humà”, va sospirar i es va tombar als meus peus.
I en aquell moment, amb el mal de maluc, la recepta mèdica a taula i els meus gossos fent el que els donava la gana, em vaig fer la gran pregunta:
Serà un bon mes de febrer?
Bé… si sobrevisc a l’operació i els meus intents de fer-me el jove, potser . 😆
Reflexió: El temps passa, però queda l’essència
De vegades, ens costa d’acceptar que els anys passen i que el cos ens va posant límits que abans ni imaginàvem. Volem seguir fent el mateix que fèiem fa vint anys, amb la mateixa energia i sense conseqüències… però la realitat ens dóna una estrebada al maluc i ens recorda que no és així.
Però, més enllà de les molèsties, els dolors o fins i tot les operacions inevitables, hi ha una cosa que no canvia: l’actitud. Podem lamentar-nos o podem riure’ns de la situació, acceptant amb humor que el cos es queixa, però el cap continua somiant amb aventures.
Els gossos, amb la seva despreocupació i la seva capacitat per gaudir cada moment, ens ensenyen una gran lliçó: viu el present sense pensar en allò que ja no pots fer, sinó en allò que encara en pots gaudir.
Sí, toca cuidar-se, abaixar el ritme i acceptar que no som immortals. Però mentre ens puguem riure de les nostres limitacions i seguir endavant amb bon humor, estarem guanyant la partida al mateix temps.
Perquè al final, el que importa no és l’edat al DNI, sinó l’actitud amb què segueixes enfrontant la vida. 💪 😆 🐾
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
