La guerra no entén innocència. No distingeix entre culpables i víctimes. S’abat sobre les vides com una tempesta sense compassió, arrasant-ho tot al seu pas. Tito, el company del meu pare
En aquells anys foscos, entre el 1937 i el 1939, a terres de Lleida, el meu pare va aprendre massa aviat el que significava perdre. Però entre tanta desesperança, va tenir un amic fidel, un company de quatre potes que va convertir aquells dies d’horror en una mica més suportable: Tito.
No se sap bé d’on va aparèixer Tito, si se’l va trobar en algun racó del poble, si algú li va donar o si simplement va decidir seguir el meu pare com si sempre haguessin estat destinats a trobar-se. La veritat és que, enmig del caos, dels bombardejos, de la por i de la fam, Tito es va convertir en el seu refugi. Era un gos simpàtic, d’aquells que, només movent la cua, aconsegueixen treure un somriure fins i tot en les pitjors circumstàncies.
El meu pare era tot just un nen, i en una època on jugar es tornava un luxe perillós, Tito es va convertir en el seu millor amic. Anaven junts a tot arreu, compartien el poc aliment que trobaven i fins i tot dormien abraçats, com si la calor de l’un pogués protegir l’altre del malson que els envoltava. Mentre els adults discutien en xiuxiueigs sobre la guerra, sobre el que vindria, sobre com sobreviure un dia més, el meu pare es refugiava a l’abraçada silenciosa del seu gos.
Però la guerra mai no dóna treva.
El dia que el poble havia de ser bombardejat, la família del meu pare no va tenir més opció que fugir. Van deixar tot enrere, casa seva, els seus records, la poca seguretat que encara creien tenir. Van pujar a una barca i van començar a creuar el riu Segre, una travessia incerta en què l’única cosa que importava era allunyar-se, sobreviure.
La nit va caure sobre ells com un mantell de desesperança. Només se sentia la remor de l’aigua i, de lluny, el so de les explosions, de les flames devorant el que fins aquell matí havia estat casa seva. El meu pare, amb el cor encongit, pressionava contra el pit Tito, protegint-lo de la brisa gelada que els mossegava la pell.
Quan per fi van assolir l’altra riba, es van trobar en un bosc dens, fosc. No sabien on eren, només que havien de seguir endavant. La pluja va començar a caure, lenta al principi, després amb fúria, amarant-los fins als ossos. Es movien sense rumb, fent voltes en cercles, perduts en un laberint d’arbres i ombres.
Va ser llavors quan un xiulet va trencar la nit.
Una figura va emergir entre els arbres i els va fer senyals perquè el seguissin. No tenien cap opció. Seguir un desconegut era millor que romandre-hi, sense refugi, esperant que el fred i la por els consumissin.
El meu pare, al mig del grup, seguia prement Tito contra el seu pit. El gos, normalment inquiet, estava immòbil, sentint potser la gravetat de la situació.
El camí va acabar en una clariana on cremava una gran foguera. Al seu voltant, una trentena de persones s’escalfaven sota mantes improvisades, arrecerats entre arbres i plàstics esquinçats. No hi havia alegria a les cares, només esgotament.
Els adults van començar a parlar en veu baixa. Els van permetre quedar-se aquella nit, però al clarejar havien de marxar. No hi havia prou menjar, ni espai. Només quedaven per a ells un tros de pa dur com una pedra i una mica de carn seca. Pel meu pare i els seus, després de dos dies sense menjar, allò era un festí.
Mentre les flames ballaven a la foscor, el meu pare va sentir que el seu petit món es reduïa a aquell instant. A la sensació de calor a les mans entumides, al so de la pluja colpejant les fulles, a la respiració tranquil·la de Tito, arraulit al seu costat, amb el musell recolzat a la cama.
Sabia que l’endemà haurien de marxar de nou. Que la por, la gana i la incertesa continuarien perseguint-los. Però, aquella nit, no estava sol.
Aquella nit, tenia el Tito.
I mentre el seu gos estigués amb ell, la guerra no podria arrabassar-li del tot l’esperança.
L’última clarejar de Tito
L’alba va arribar amb el murmuri del vent entre els arbres i el cruixir de les brases agonitzants de la foguera. No hi va haver temps per a comiats ni per paraules d’alè. Sabien que havien de seguir endavant. Els havien dit que al nord era segur, encara que en temps de guerra la seguretat només era una il·lusió.
Així que es van posar en marxa, sense rumb fix, amb l’esperança com a única brúixola. Caminaven sense descans, amb el fred mossegant-los els ossos i la gana aferrant-se als seus estómacs com una ombra persistent. Durant dos dies van avançar sense saber exactament cap on, seguint senders que semblaven interminables, creuant camps deserts i llogarets fantasma, on només quedaven les empremtes de la por.
Finalment, van arribar als afores d´un poble gran. Des de la distància, es podia veure la silueta d’edificacions que encara romanien dempeus, i el fum que s’alçava al cel indicava que hi havia vida. Però la vida en temps de guerra és fràgil, incerta. No sabien qui dominava el poble si els d’un bàndol o els de l’altre. Però tant era. Aquí no hi havia vencedors ni vençuts. No hi havia colors. Només hi havia persones buscant un refugi, un lloc on sentir-se protegits, encara que fos per un instant.
Als afores del poble, van trobar un campament improvisat. Botigues de roba arrelada, fogueres disperses, nens abraçats a les seves mares, homes de rostres endurits per la desesperació. Es van acomodar al costat d’un grup de refugiats al voltant d’una de les fogueres, en silenci, com si el foc fos un testimoni mut de la fatiga.
Va ser llavors quan el meu pare va notar una cosa estranya.
Un home, embolicat amb parracs i amb el rostre adobat per la intempèrie, va mirar Tito amb uns ulls buits, calculadors. No era una mirada de tendresa ni d’admiració. Era una mirada de gana.
El meu pare va sentir un calfred recórrer-li l’esquena. Instintivament, va envoltar Tito amb els braços, protegint-ho. El gos, aliè al perill, simplement va moure la cua i va recolzar el seu musell a la cama del meu pare. Però ell sabia que en temps d’escassetat, en temps on la moral es recargola davant la necessitat, qualsevol cosa podia succeir.
Aquella nit, el meu pare va dormir amb un ull obert, abraçant Tito amb força, com si amb la seva calor pogués espantar el destí que temia. Però el cansament va ser més fort, i el somni el va vèncer.
Quan es va despertar al clarejar, va sentir el buit abans d’obrir els ulls.
Tito no hi era.
S’hi va incorporar de cop, el seu cor bategant amb desesperació. Va mirar al seu voltant, esperant veure el gos corrent entre les botigues, però no n’hi havia rastre.
Va buscar entre la gent, va preguntar als que estaven desperts. Ningú no sabia res. Ningú ho havia vist.
Fins que la seva mirada es va posar a la foguera.
Sobre les flames, un tros de carn espurnejava lentament.
L’aire es va tornar dens, irrespirable.
El meu pare va sentir que el món es trencava en mil trossos.
No va preguntar. No va cridar. No va plorar. Només es va quedar aquí, mirant el foc, sentint com alguna cosa dins seu s’ensorrava per sempre.
Aquell matí, va aprendre una lliçó que cap nen no hauria d’aprendre. A la guerra, la bondat es converteix en debilitat. A la guerra, fins i tot el més pur pot ser arrabassat sense pietat.
Aquell matí, la guerra va treure el seu millor amic.
I ell mai va tornar a ser el mateix.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
