El dia que vaig morir no hi va haver trompetes celestials ni túnels de llum encegadora. Simplement vaig tancar els ulls al llit de Mas Torrencito i, en obrir-los, era a un altre lloc. Un passeig entre flors i núvols.. by MasTorrencito
Un prat immens, d’aquells que semblen pintats en els somnis, amb una brisa suau que feia olor de records.
—Ja era hora, Miquel —vaig sentir una veu familiar.
Em vaig girar i hi eren. Markos, amb el seu etern somriure gosset; Manuela, mirant-me amb aquesta barreja de tendresa i autoritat que sempre va tenir; Mastí, imponent però amb els ulls brillants d’emoció. Em vaig quedar sense paraules.
—Què passa, humà? —va fer broma Markos, bellugant la cua—. No ens esperaves?
—Jo… —vaig treure saliva—. No sé què s’esperava. Però no vaig imaginar que estarien aquí.
Manuela va decantar el cap amb curiositat.
—I on creies que estaríem? Si sempre vam ser família.
Vaig riure, encara que vaig sentir un nus a la gola. Família. Sí, ells sempre ho van ser. Em vaig inclinar per acariciar cadascú, sentint els seus cossos càlids com si mai no se n’haguessin anat. Un calfred va recórrer la meva esquena quan una nova pregunta va creuar la meva ment.
—I ara què? —vaig preguntar en veu baixa.
Mastí va alçar el cap i va assenyalar amb el musell cap avall. Em vaig acostar a la vora del prat i vaig veure, com si estigués veient una pel·lícula, Mas Torrencito a la Terra. Però no era només una imatge estàtica, sinó que la vida continuava allà.
Les portes de la casa seguien obertes per a nous hostes, els gossos que encara quedaven corrien feliços pel jardí, i les rialles dels visitants seguien omplint els espais. La vida no s’havia aturat, encara que jo ja no hi fos.
—Sembla que tot segueix endavant —vaig xiuxiuejar.
—Sempre segueix —va dir en Markos, asseient-se al meu costat—. Però això no vol dir que no ens recordin.
Vaig observar com algunes persones deixaven flors al meu racó favorit del jardí, altres encenien espelmes o simplement s’asseien a recordar. Em va arribar un murmuri de veus que explicaven històries sobre mi, sobre nosaltres. Sobre Mas Torrencito i tot allò que havíem construït junts.
De sobte, el so de riallades em va cridar latenció. Un grup d’amics havia arribat alguns dels més propers aquells que coneixien la meva essència i l’ànima d’aquest lloc. Van encendre la graella i van començar a preparar un àpat en el nostre honor. Ens vèiem reflectits als seus somriures, als brindis que feien recordant-nos, a les anècdotes que compartien amb alguns clients nous, narrant les nostres bogeries i moments inoblidables.
—Mira Paco —va dir la Manuela, assenyalant-ho amb el nas—. No ha canviat res, continua explicant la història de quan Mastín es va escapar i va acabar al casament del poble.
—I com ho oblidaria! —vaig riure recordant l’escena—. Aquella núvia no havia vist mai un gos tan gran irrompre en el seu gran dia.
Ens vam quedar observant, sentint la calidesa dels seus records, la connexió que encara ens mantenia units. La veritat és que la perspectiva del temps i l’espai fa pensar de manera diferent. La mort no és cap final, només un canvi d’escenari. I des d’aquí, en aquest prat sense temps, seguíem sent part de les vides, de les històries, del seu amor.
—Ens quedarem aquí per sempre? —vaig preguntar per fi.
—Només el temps que calgui —va dir Mastín—. Fins que estiguem a punt per a la propera aventura.
I així, ens vam quedar allà, mirant la vida a la Terra, sabent que encara que no estiguéssim físicament, sempre seríem part de Mas Torrencito i dels cors dels que ens van estimar.
Reflexió:
La mort sempre ha estat vista com un punt final, un tancament definitiu en la història de cada ésser. Però, i si no ho fos? I si en lloc d’un final abrupte, només fos una transició, un canvi de perspectiva? El relat ens convida a reflexionar sobre com l’amor, els records i l’essència dels qui hem estat romanen, fins i tot quan el nostre cos ja no hi és.
Des d’aquesta nova dimensió en què el protagonista observa la vida terrenal, comprenem que el temps segueix el curs, però l’impacte d’una vida ben viscuda perdura. Els amics recorden, els éssers estimats honren i les històries se segueixen explicant. A través de la memòria dels altres, seguim existint. El riure compartit, les anècdotes narrades en un àpat en honor als que van partir, són testimonis que la mort no ens esborra, sinó que ens transforma en records vius.
A més, el relat ens ofereix una mirada serena i reconfortant sobre el més enllà. No és un lloc de judici o separació, sinó un espai de retrobament on els llaços construïts en vida segueixen intactes. La idea de trobar-nos novament amb aquells que estimem ens dóna consol, igual que la certesa que les nostres accions i la nostra essència continuaran ressonant a la vida dels qui deixem enrere.
Finalment, la reflexió més profunda que ens deixa aquesta història és que la mort no és la fi de l´amor. Mentre hi hagi algú que ens recordi amb afecte, mentre les històries se segueixin explicant i els somriures siguin evocats en el nostre nom, continuarem existint. No en la manera com el coneixíem, però sí en la més important: en la petjada que vam deixar als cors dels que ens van estimar.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
