Era un dia qualsevol a Mas Torrencito , aquell paradís perdut on els gossos eren amos i senyors, i els humans només hi eren per servir-los i gaudir de la seva companyia. Una “trastor” a Mastorrencito…
Eren les cinc del matí i, sorprenentment, tot estava tranquil. Una pau rara, gairebé miraculosa, que em va permetre gaudir del meu cafè mentre els gossos es despertaven. Aquell dia només esperàvem tres clients, i arribarien tard, cap a les 19:00. Res presagiava el caos que havia de venir.
Estava organitzant algunes coses quan va sonar el telèfon. Era el meu veí. I aquí va començar tot.
—Escolta, hi ha una senyora aquí fora. Està molt nerviosa. Diu que no sap entrar-hi.
—Com que no sap entrar-hi? —vaig preguntar, arrufant les celles.
– Això m’ha dit. És al cotxe i no vol sortir. Què faig?
—Dóna-li el codi, home. Jo baixo en un moment a buscar-la.
—D’acord, però està com a histèrica. Ja t’aviso.
Amb un sospir, em vaig preparar per al que semblava ser una d?aquelles històries que després acaben en anècdota per als amics (o això esperava). Vaig baixar a recepció, vaig esperar uns minuts… i res. No hi arribava ningú. Alguna cosa començava a olorar rar (i no eren els gossos). Vaig decidir sortir al pàrquing a investigar.
Masto , Maky , Mastitwo i Mamas ja estaven armant enrenou, bordant com bojos cap a un cotxe. Em vaig acostar i els vaig demanar que es calmessin. Quan vaig mirar dins del vehicle, ho vaig entendre tot: era ella, amb la cara desencaixada i aferrada al volant com si fos l’únic que la mantenia amb vida.
Comença el culebró. Una “trastor” a Mastorrencito…
—Està bé? —vaig preguntar, inclinant-me cap a la finestreta.
Ella va baixar el vidre tot just uns centímetres, com si tingués por que els gossos anessin a ficar-se dins del cotxe.
—Què és això? Com permeten que aquests gossos ataquin els clients? 😡
—Perdoni? Atacar? No en veig res.
—Sí! No veu com em miren? Em volen devorar!
—L’únic que veig són uns gossos emocionats per rebre una visitant. Ha provat de baixar del cotxe sense cridar-los?
Ella va obrir els ulls com a plats.
—Està boig! Tanqueu-los immediatament!
—Això no passarà. Aquí els gossos són lliures. 🐾
—Doncs jo no baixo!
—Doncs no baixi, senyora. Què voleu que us digui?
La senyora no es movia. Hi era, immòbil com una estàtua, mentre els gossos, ara asseguts, la miraven amb curiositat. Al final, va semblar que va reunir valor. Va obrir la porta lentament, com si esperés que una canilla de llops saltés sobre ella. Però els gossos només la van enfosquir amb interès, movent les cues.
—Ho veu? És una actitud normal. Vostè és a casa seva. 😊
—Això no és normal… —va replicar, encara tremolant.
Vaig decidir ignorar el comentari i canviar de tema.
—Una pregunta, senyora… Quan va fer la reserva, no va veure que posem clarament que això és un allotjament per a amants dels gossos?
—Sí, però jo no vaig fer cap reserva.
🎆 BOMBAÇ 🎆 Una “trastor” a Mastorrencito…
—Com que no teniu reserva? —vaig preguntar, incrèdul.
—Això mateix. No tinc reserva. Només passava per aquí i em va entrar curiositat.
Vaig respirar profund. Això seria llarg.
—I de les històries que va llegir, no li va quedar clar que aquí hi ha gossos per tot arreu?
—Bé, sí, però no vaig pensar que fos tan exagerat.
—Com es pensava que seria?
—No ho sé… Que estarien més… callats.
Els gossos, com si entenguessin el comentari, van deixar anar un lladruc a l’uníson, gairebé com una riallada.
—Veu el que li dic?! Em volen atacar una altra vegada!
—Senyora, l’únic que volen és conèixer-te. Què és el que voleu exactament?
—Vull veure la casa, prendre alguna cosa i decidir si em quedo o no.
Vaig deixar anar una riallada incrèdula.
—Però si no teniu reserva…
—No crec que estiguin plens. Això està perdut al mig del no-res. Segur que tenen habitacions lliures.
En això tenia raó, però no ho admetria tan fàcilment.
—Queden habitacions, sí, però això no és un bar ni un centre comercial. Aquí es reserva amb antelació.
Ella va somriure amb suficiència, ignorant el meu comentari.
—Ensenya’m la casa, i ja li diré si em quedo o no.
Va començar el recorregut. Els gossos ens seguien com una escorta, i ella no deixava de mirar-los de reüll, com si en qualsevol moment anessin a saltar-hi.
—Això és la sala comuna. Aquí els hostes esmorzen amb els gossos.
—Amb els gossos aquí a dins? Quin fàstic! 🤢
—Aquí no hi ha zones restringides per a ells. Aquesta és la seva llar.
Ella va fer una ganyota, gairebé teatral, com si estigués olorant alguna cosa desagradable (encara que tot estava impecable).
—I si vull esmorzar tranquil·la?
—Li recomano un altre allotjament, senyora. Aquí això és impossible.
Seguim cap a una de les habitacions. Era senzilla, acollidora i feia olor de lavanda. Però, és clar, ella va trobar alguna cosa per criticar.
—Vaig pensar que seria més luxós.
—Quina part d’“allotjament rural per a amants dels gossos” li va sonar a luxe?
Abans que pogués respondre, un dels gossos va saltar sobre el llit i es va acomodar. Ella va deixar anar un crit digne de pel·lícula de terror.
—Això és inacceptable! Un gos al llit! 😱
—Aquí els gossos són els reis. Si això no us agrada, crec que no heu vingut al lloc correcte.
Ella va estrènyer els llavis, furiosa, però no va dir res. Fins que va deixar anar una altra joia:
—Bé, crec que em quedaré. Encara que em sembla car pel que ofereixen.
🎇 Allà vaig explotar.
—Perdoni, però vostè no té reserva, ha vingut sense avisar, ha criticat cada cosa que ha vist i encara vol negociar el preu. Això no és un mercadet.
Ella va aixecar la barbeta, altiva.
—Els clients sempre tenen raó.
Els gossos van reaccionar. Com si haguessin assajat, tots es van acostar i es van asseure al seu voltant, mirant-la fixament. La cara va passar de l’arrogància al terror en segons.
—Què fan? Treu-me’ls de sobre!
—No fan res. Només estan esperant.
Va intentar retrocedir, però va ensopegar amb el marc de la porta. La seva respiració era agitada, i jo amb prou feines podia contenir el riure.
—Sap què? Crec que no em quedaré.
🎉 FINALLY 🎉 . Una “trastor” a Mastorrencito…
—Bona decisió.
Ella va sortir gairebé corrent cap al seu cotxe, però abans de marxar, no es va poder resistir a llançar una amenaça:
—Escriure una ressenya negativa. La gent ha de saber quina mena de lloc és aquest.
—Si us plau, faci-ho. I no oblideu esmentar que això és només per amants dels gossos . 🐕
Va pujar al cotxe, va arrencar amb un grinyol de rodes i va desaparèixer deixant un núvol de pols. Els gossos, emocionats, van començar a bordar com si estiguessin celebrant la seva partida.
—Ben fet, nois. Una menys.
Hores més tard , van arribar els veritables clients. Venien amb tres gossos, somriures enormes i una actitud perfecta. Quan van entrar, tot va ser alegria.
—Això és un paradís. 🥰
—Gràcies. És només per als que entenen que aquí els gossos són el més important.
Aquella nit, vam brindar tots junts, humans i gossos, celebrant que Mas Torrencito seguia sent una llar per als veritables amants dels gossos. I no per a psicòpates amb al·lèrgia a les cues movent-se. 🐾
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
