Sortir de viatge amb un cotxe elèctric a Espanya és una experiència… diferent. No diré “dolenta” perquè adoro el meu cotxe elèctric. Però tampoc no puc dir que és meravellosa. És més aviat una barreja entre ciència ficció i una pel·lícula de terror de baix pressupost. I us explico per què.
El Començament: Un Viatge amb Propòsit
Aquesta setmana vaig anar a Salamanca a visitar els meus pares. Dos autèntics cracs: el meu pare, 92 anys, jovial, actiu, impressionant, i la meva mare, amb 89, amb el seu humor àcid i una vitalitat que ja en voldrien molts. Van criar set fills, que es diu aviat. A veure quina dona moderna s’anima avui a parir i criar set criatures sense un exèrcit de mainaderes, psicòlegs i grups de WhatsApp. Però bé, aquesta és una altra història…
Vaig sortir confiat amb el meu KIA EV3, un cotxe que és una meravella. Còmode, silenciós, eficient. L’anada, perfecta. Vaig fer servir els carregadors de Tesla i tot va ser com la seda: ràpid, fàcil i sense sorpreses desagradables. La bateria carregava sense problemes i el meu viatge avançava sense estrès.
Però és clar, vaig voler posar a prova la infraestructura de càrrega pública a Espanya per a la tornada. ERROR.
La Volta: Benvinguts al Caos
Començo el retorn confiat, amb la bateria planificada i els carregadors marcats a la ruta. Però aviat el destí decideix donar-me una lliçó sobre la infraestructura de càrrega a Espanya.
Primer intent: El carregador fantasma
Arribo al primer carregador. No funciona.
—Perdó, aquest carregador és operatiu? —pregunto a la benzinera.
—Eh… No.
—I des de quan?
—Doncs… no sabria dir-li. Des de sempre, crec.
—I per què ho anuncien a la seva web?
—Perquè ho tenim.
—Però no funciona.
—Ja, però és aquí.
—…
Segueixo el meu camí amb la bateria baixant i la meva paciència evaporant-se.
Segon intent: El laberint de les aplicacions
Vaig al següent carregador. Aquest sí que funciona. O això sembla. M’hi acosto, connecto el cotxe i… res. Reintent. Res.
Miro el cartell: Descarregueu-vos l’app X, registreu-vos, afegiu saldo i espereu la validació en 24 hores.
COM?
El sol enganxa a la pantalla del meu mòbil, no es veu res. Em poso a l’ombra, intento registrar-me. Em demana número de targeta, adreça, codi de verificació, nom de la meva primera mascota, talla de sabates i test d’ADN. Quan finalment ho aconsegueixo, em diu que la càrrega mínima és de 20 euros. I jo només en necessito 5.
Respiro fondo i busco un altre punt de càrrega.
Tercer intent: El carregador sense cobertura
Per fi, un altre carregador. Aquest té bona pinta. Connecto i… error de connexió amb la xarxa. Un carregador sense internet! Com si em donen un caixer automàtic sense bitllets o un sortidor de benzina sense mànega.
M’apropo al dependent de l’estació de servei.
—Hola, saps si el carregador funciona?
—Sí, sí, hi ha clients que carreguen.
-Bé, jo no puc.
—Ah, és que de vegades si no tens l’app actualitzada no llença.
—Però si la vaig baixar fa deu minuts.
—Doncs això, intenteu-ho demà.
Demà diu… SI ESTIC DE VIATGE!
Anècdota a Salamanca: Un Respir Entre el Caos
A Salamanca, vaig decidir carregar els supercarregadors de Tesla en un centre comercial. Quan vaig arribar, vaig veure que estaven ampliant la zona de càrrega. Estava buit, vaig aparcar i… res, no funcionaven.
S’acosta un operari i em diu:
—Estan en manteniment i ampliació, els hem desconnectat.
Jo, resignat, ja estava a punt de buscar un altre lloc quan l’operari em diu:
—Espera un minut… Els activem 15 minuts mentre fem el bocata i així pots carregar. Et sembla?
Al·lucinant. Mira que Elon Musk està com una cabra i no és sant de la meva devoció, però les seves estacions de càrrega, si més no les que he provat, sempre m’han funcionat. Arribar i carregar. No sé… haurien de prendre exemple.
La Nit del Cementiri
La segona nit, buscant desesperadament un carregador, el meu GPS em va portar per carreteres cada cop més estretes fins que, de sobte, em vaig trobar davant d’un cementiri en un poblet. Em vaig quedar mirant incrèdul. De debò m’havia portat fins aquí per carregar el cotxe?
Em vaig baixar i vaig mirar al meu voltant. Silenci absolut, ni una ànima (bé, vivent). I vaig pensar: “Sort que no plou, perquè si no, deixo aquí el cotxe i me’n vaig caminant”. Total, més de 20 minuts perduts en una ruta absurda per acabar envoltat de tombes i sense cap endoll a la vista.
Vaig tornar al cotxe, vaig esbufegar i vaig decidir continuar conduint amb l’esperança que el següent punt de càrrega estigués en un lloc menys… inquietant.
Càrrega al mig del no-res en un bar de camioners a 12 km de l’autovia
La segona nit, camí a Calatayud, cap a les 8 o 9 de la nit, el cotxe m’indica que és aconsellable carregar-ne un 25%. Com a bon noi obedient, li dic que sí i li demano que em porti al carregador més proper.
El GPS em fica per uns camins que… per què. Acabo en un bar amb pàrquing per a camions, però allà no hi ha ningú. Això sí, veig llum al bar. Intento carregar al primer punt… fallada. Em moc al del costat… fallada. Al final, aconsegueixo que comenci a carregar.
Decideixo anar al bar mentrestant. Ostis… quina por. El del bar, assegut en una cadira, escuradents en boca, em mirava amb cara de pocs amics.
—Bona nit.
—Què… ho has pogut endollar?
—Sí.
—Doncs ets dels pocs…
—Per bé que si arribo fins aquí, em desvio 12 minuts de l’autovia i no funciona…
—JAJAJJAJA això li passa a gairebé tots…
—I per què ho ha posat?
—Perquè no pago res… i veniu…
—Amén…
Un País sense Endolls
Després de més d’una hora, aconsegueixo carregar en un Ionity al mig del no-res. I quan dic res , és res. Ni cases, ni benzineres, ni oficines. Només un parell de carregadors en un descampat amb la il·luminació justa perquè no sembli un escenari de The Walking Dead .
Aquí sóc jo, de matinada, sol, amb la bateria al 10%, preguntant-me: “I si ve un dolent? I si s’apaga la llum? I si…?”. Mentre el cotxe carrega, m’imagino totes les formes en què podria acabar la història: robat, segrestat o simplement quedant-me fins que una guineu m’adopti.
Solucions, on són?
A veure, no és tan difícil. A Portugal, un país quatre vegades més petit que Espanya, els carregadors són més nombrosos i TOTS funcionen amb targeta. Sí, una simple targeta, com quan pagues el pa. Aquí és una odissea d’aplicacions, registres i burocràcia absurda.
Si realment volem que els cotxes elèctrics siguin el futur, cal fer alguna cosa:
- Obligar totes les benzineres d’autopistes i autovies a tenir carregadors operatius.
- Eliminar la jungla d’aplicacions i permetre pagaments directes amb targeta a tots els punts.
- Instal·lar els carregadors en llocs segurs, il·luminats i transitats.
- Imposar sancions als hotels i comerços que anuncien carregadors que no funcionen.
- Assegurar el manteniment dels punts de càrrega perquè no es converteixin en ferralla electrònica.
- Actualitzar els senyals de trànsit a autopistes i carreteres indicant no només si hi ha carregadors, sinó si estan en funcionament.
Jo, encantat amb el meu cotxe elèctric. He fet més de 3500 km en 15 dies i continuo convençut que és el futur. Però, si voleu fer un viatge llarg en dates complicades… llogueu una benzina o prepareu-vos per a l’estrès.
De moment, Espanya, NO estem preparats. I aquesta és la veritat.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
