Hi ha dies que comencen tranquils i acaben de manera que mai no podries haver imaginat. vIU DE MIRACLE… Et sents invencible, immune als capricis del destí, fins que la naturalesa decideix demostrar-te el contrari.
Mas Torrencito, aquest refugi al mig de la natura, sembla tenir un imant per als raigs. No sé per què, però els darrers anys m’he vist, literalment, un sospir de la mort més d’una vegada. Tres cops, per ser exactes. Visc de miracle.
La primera vegada que vaig sentir l’alè elèctric d’un llamp va ser un d’aquells dies de tempesta èpica. El cel es va tancar de sobte, i en qüestió de minuts va començar a caure un xàfec que t’xopava fins als ossos. Tothom es va refugiar dins la casa, la pluja queia amb tanta força que ni els para-sols ens podien protegir. Estàvem tots segurs sota sostre, quan un client se m’acosta, amb aquesta urgència que només porten les males notícies.
—Miguel, t’has deixat el cotxe descapotat.
—No em fotis!
Sense pensar-ho, em vaig llançar cap al cotxe. Amb dos segons n’hi va haver prou per quedar xop. Vaig arribar a tancar-lo, però ja era tard, l’interior estava tan mullat com jo. Vaig caminar de tornada a la casa, aquesta vegada amb calma. No tenia sentit córrer, ja estava calat fins als ossos. Des de la distància, la Mire em feia senyals frenètics, dient-me que em afanyés, però jo vaig seguir al meu ritme.
Aleshores va passar. El llamp va caure a Mas torrencito
Un estrèpit esquinçador va trencar l’aire, fent vibrar el terra sota els meus peus. Vaig fer un salt, com si el mateix infern hagués obert les portes. Vaig entrar a la casa, més per instint que per una altra cosa, i en creuar la porta vaig veure la Mireia, blanca com un paper.
—Què et passa? —li vaig preguntar, sense entendre’n l’expressió.
—T’acaba de caure un llamp, Miquel.
No m’ho vaig creure. Però quan vam revisar les càmeres, hi havia l’evidència. El llamp havia caigut a menys d’un mil·límetre d’on era. Una mica més a prop, i potser no estaria aquí explicant això.
La segona vegada va ser pitjor. Érem a la terrassa, gaudint d’una tarda tranquil·la. El cel, negre com una boca de llop, amenaçava de trencar en qualsevol moment. Els gossos estaven aterrits, excepte Manuela, la més valenta de tots, que estava al nostre costat. De sobte, un tro ensordidor va trencar la tranquil·litat, i vam veure com un llamp queia exactament al mateix lloc de sempre. Però aquesta vegada, alguna cosa va ser diferent. El llamp no es va aturar a terra; va pujar pels cables de llum i va avançar cap a la casa.
Ho vaig veure tot com a càmera lenta. Mas Torrencito
La descàrrega avançava, serpentejant pels cables, apropant-se perillosament a la casa. No ho vaig pensar dues vegades. Vaig saltar de la cadira i vaig córrer cap a l’interruptor general.
Amb una manotada el vaig apagar just un segon abans que la descàrrega arribés. Però no n’hi va haver prou. El llamp va entrar a la casa, i els cables es van convertir en conductes de mort. Va arribar al quadre elèctric i va explotar, sumint-nos en la foscor total.
L’olor de plàstic cremat va envair l’ambient, i un núvol de fum negre va sortir del quadre elèctric, com un presagi del que hauria pogut ser. Vam tenir sort, molta sort. Quan el fum es va dissipar, vam obrir el quadre, i estava completament socarrimat.
La casa va quedar a les fosques, il·luminada només pels llums d’emergència. Calmats, vam encendre espelmes i llanternes, i vaig aconseguir activar els generadors per recuperar una mica de normalitat. Però part de la casa seguia sense electricitat.
Encara sort que tenim el lampista. El llamp va caure a Mas torrencito
Aquella mateixa nit vaig trucar al lampista, Carlos. No era una cosa que fes sovint, només li trucava en casos d’extrema urgència, i aquest ho era. Ell tampoc no s’ho podia creure quan li vaig explicar què havia passat. L’endemà va arribar d’hora.
El que va trobar el va deixar bocabadat: el quadre general estava destruït, els cables que venien de l’exterior estaven completament cremats, i el transformador a uns 60 metres de la casa havia rebentat. Un parell de peces de ceràmica o vidre, que semblen bolets, estaven destrossades. Vam trucar a Endesa perquè vinguessin a reparar-ho.
I encara que sembli increïble, l’única cosa que vam patir va ser un gran ensurt. Els clients ho van prendre sorprenentment bé. No hi va haver queixes, no hi va haver pànic, només una bona anècdota per explicar, un relat més d’aquells que semblen trets d’una pel·lícula.
Però a Mas Torrencito, tot pot passar quan menys t’ho esperes. Especialment si hi ha raigs pel mig.
