Hi ha dies que comencen com qualsevol altre. Despertes, et vesteixes, prens les claus, surts. No hi ha música al cotxe. Només el brunzit baix del motor i la calor d’un estiu que encara no és oficial, però ja crema. “Vuit, el gos de les 08:00”
El cel ni tan sols està del tot clar encara. Tot fa olor de camp sec.
Havia d’arribar a la Bàscara abans de les vuit. Les noies venien al bus i ja sabia que arribarien adormides, de mal humor, i amb gana. M’agradava aquell petit ritual. Anar-les a buscar. Riure’ns. Parlar de qualsevol cosa sense importància.
Eren les 07:44.
Aleshores, el món es va partir.
Un bony va creuar la carretera. Petit, brut, amb el cos maldestre. Venia dels camps de l’esquerra. Anava directament a l’altra banda, sense mirar, sense entendre.
Frené. O ho vaig intentar.
THUMP!
No va ser un soroll fort. Va ser com aixafar una fruita madura. El cotxe es va sacsejar i es va quedar quiet.
Em vaig quedar assegut, amb les mans fermes al volant, sense aire als pulmons. No sabia si obrir la porta o recular el temps.
Vaig baixar.
Allà hi era.
Un cadell. Les potes tortes. Un fil de sang sortint pel musell. Però visc. Tremolant. Mirant-me.
No bordava. Només respirava a trossos, com si cada alè fos prestat.
—No… no, si us plau… —vaig xiuxiuejar sense saber a qui.
El vaig embolicar amb la manta vella del maleter. El cos es deixava agafar, com si ja hagués decidit rendir-se.
Vaig treure el mòbil.
—Judith, sóc jo.
—Què passa?
—He atropellat un gosset. No ho vaig veure. Va sortir del no-res. Està molt malament.
—On ets?
—Camí a la Bàscara.
—Porta’l ja. Estic a la clínica.
El trajecte va ser com surar. El cotxe anava sol. El cadell a la meva falda amb prou feines es movia. De vegades un gemec, altres res. En un moment vaig pensar que havia mort. Vaig parar. Vaig acariciar la seva orella. Va moure una mica la cua.
—Aguanta, petit… Si us plau…
Judith ho va rebre amb mans fermes. El va portar dins com qui carrega dinamita: sabent que qualsevol moviment ho pot trencar més.
—¿ Té nom? —em va preguntar sense mirar enrere.
—No…
—Ho anomenarem Vuit.
Els dies següents van ser de clínica i d’espera. No tenia obligació d’anar-hi, però m’asseia a la sala blanca, buida, amb olor de desinfectant i penso que em deixava entrar cinc minuts.
—No heu menjat.
—Doleu?
—No ho sabem. Està sedat la majoria del temps.
De vegades obria els ulls quan li parlava.
—Hola, Vuit. Sóc jo. Encara sóc aquí. No et rendeixis, petit. Hi ha moltes coses boniques encara. Galetes. Platges. Ombres d’oliveres.
Ho deia amb veu tranquil·la, però per dins estava trencat. No dormia bé. Em despertava imaginant-me el cop. El cos volant. Els ulls…..
Un matí, molt aviat, va arribar el missatge.
“Vine quan puguis. Està molt feble.”
Vaig anar corrent. La Judith m’esperava a la porta.
No em va dir res.
Només va moure el cap. Molt a poc a poc.
—Ho intentem —va murmurar, sense deixar-me veure els ulls—. Però no… no va voler continuar.
Vaig entrar.
Vuit estava sobre una taula, embolicat amb la mateixa manta. Ja no tremolava. Semblava adormit. Per un segon, gairebé vaig somriure. Després, em vaig desarmar.
Em vaig asseure a terra, al costat de la llitera.
—Ho sento. De debò. Perdó per no haver anat més lent. Perdó per no haver-te salvat.
Van passar minuts. O potser una hora. Fora, el rellotge marcava les 08:02. El bus ja hauria arribat a Bàscara. Les noies estarien esperant. Però jo hi era. Amb Vuit.
Conclusió:
Hi ha gent que diu: “només era un gos”.
No entenen.
No era un gos. Era aquell gos. Era la Duna. Era una vida que es va creuar al teu camí sense demanar permís. Que et va mirar una vegada i et va trencar per dins.
El pitjor malson per a qui estima els animals no és perdre’n un de propi.
És no poder salvar-ne un que mai no va tenir ningú.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per a caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble.. entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a MasTorrencito… Clickea aqui…
