El rellotge marcava les 7.00 de la tarda, però ja semblava entrada la nit. Les ombres s’allargaven a la masia, mentre la brisa freda de febrer portava amb si un silenci pesat, interromput només pels lladrucs dels meus gossos. La Reunió Secreta que Va canviar Tot (2a part)
Des de la terrassa, els vaig veure arribar. Un darrere l’altre, els cotxes anaven ocupant la petita esplanada de grava, i els llums dels fars semblaven il·luminar no només el camí, sinó l’inici d’una cosa que encara no entenia del tot.
Quan va sortir del cotxe, l’aire va semblar més dens. Ell, caminant amb calma, emanava una presència que omplia tot al seu voltant. Els altres ho seguien, alguns amb maletes, altres amb motxilles, però tots amb mirades serioses. Vaig intentar mantenir les maneres mentre s’acostaven, però vaig sentir com el meu cor s’accelerava. No podia ser real. Allà hi era, a casa meva. A la meva masia.
Em debatia entre l’emoció d’explicar-ho al món i la certesa que no havia de dir res. Si havien triat Mas Torrencito era per alguna cosa: l’aïllament, la privadesa, el silenci. Qualsevol imprudència, qualsevol relliscada, podria arruïnar-ho tot. Em vaig empassar les ganes d’agafar el telèfon, vaig respirar profund i em vaig acostar per rebre’ls.
Joan Miquel va ser el primer a saludar-me, amb el somriure tranquil i el to sempre amable.
—Gràcies per rebre’ns. Tot ha sortit perfecte fins ara.
Després em va presentar a la resta del grup, i allà hi era ell, a poca distància a peu. Em va estendre la mà, i en fer-ho, els seus ulls es van clavar als meus. Va saber a l’instant que estava nerviós.
—Tranquil… no passa res. —La seva veu era calmada, però tenia un pes que no es podia ignorar.
Aquest gest, aquestes paraules, em van tranquil·litzar una mica. Em vaig esforçar per semblar serè mentre els mostrava la casa. El grup es movia amb cautela, observant cada detall: les habitacions, el menjador amb la taula llarga ja preparada, la terrassa amb el chill out il·luminat tènuement per les garlandes de llums. Tot semblava adequat, o almenys això semblava pels gestos d’assentiment de Joan Miquel i d’Ell.
Quan els vaig acabar d’ensenyar tot, es van distribuir per les seves habitacions, organitzant-se amb discreció. Em vaig quedar un moment al chill out, vaig encendre un cigar i em vaig deixar portar pel so del vent. Sentia que alguna cosa gran estava a punt de succeir, una cosa que anava molt més enllà de mi, d’aquesta masia o fins i tot. Però no podia desxifrar-ho encara.
Vaig pujar a la cuina per veure com anava el sopar. Meme estava al seu element, preparant cada plat amb la seva dedicació habitual. L’amanida estava a punt, la crema de carbassó bullia a foc lent, i el fricandó omplia l’aire amb aquesta aroma inconfusible de tradició catalana.
—Tot en ordre —va dir la Meme, mirant-me per sobre de l’espatlla—. Encara que tu sembles als núvols. Què passa?
—Res, Meme. Només… una nit especial.
Abans que li pogués explicar més, van tocar a la porta. Era Joan Miquel, com sempre amb aquell somriure que mai deixava entreveure gaire.
—Quina hora us va bé per sopar? —va preguntar.
Meme i jo vam intercanviar una mirada ràpida, i ella va respondre:
—A les nou estarà tot llest.
—Perfecte —va dir ell, satisfet—. Ens va genial a tothom.
El moment…El Reunió Secreta que Va canviar Tot
Quan se’n va anar, Meme va baixar al menjador per preparar la taula, mentre jo em vaig quedar a la cuina fent temps. Revisava correus al meu ordinador, intentant distreure’m, però no podia deixar de pensar en el que estava passant sota aquest sostre. Aleshores, un altre cop a la porta. Aquest cop no era Joan Miquel.
—Passa —vaig dir, sense aixecar la mirada del portàtil.
Quan ho vaig fer, ho vaig veure. Ell. Dempeus en el marc de la porta, amb les mans a les butxaques i una expressió relaxada. Va somriure lleument abans de parlar.
—On puc agafar una cervesa?
—Si vols, te la pujo jo —li vaig oferir.
—Bé… t’importa si em sento aquí amb tu?
—És clar, asseu-te on vulguis —vaig respondre, intentant no semblar gaire nerviós.
Vaig baixar al rebost a buscar una cervesa, i en tornar, ja estava assegut davant de la taula, observant la cuina amb curiositat. Li vaig passar l’ampolla, i després d’un glop, em va mirar amb un somriure.
—Digues-me, què fa un paio com tu en un lloc com aquest?
No vaig poder evitar riure’m, encara que per dins sentia que el meu cor sortiria del pit.
—Doncs igual que a la cançó, no?
Vam riure tots dos, i l’ambient es va relaxar una mica. Però la seva mirada va canviar, tornant-se més seriosa, més inquisitiva.
—No, de debò. Has fet moltes voltes abans d’acabar aquí, oi?
La meva ment anava a mil. Sabia de mi. Se n’havia informat. No era una simple pregunta casual. Vaig empassar saliva abans de respondre.
—Bé, feia classes a Salamanca, em vaig embolicar amb una alumna, vam anar a Niça i després vam acabar aquí… resumint, és clar.
—Folar! Ho has simplificat força, no? —va dir amb un riure curt—. I ets content aquí?
—Molt. Si miro enrere, després de tots els llocs on he estat, crec que això és el millor que m’ha passat.
—Això és el més important, al final. —Es va quedar pensatiu un moment, prenent un altre glop de la seva cervesa.
Pregunta incomoda… pitjor necessària. El Reunió Secreta que Canvia Tot
Es va fer un silenci, i vaig decidir aprofitar per preguntar-li alguna cosa que duia a dins des que el vaig veure arribar.
—I tu? Com ho portes? Perquè, sincerament, no sembla gens fàcil.
Va sospirar, recolzant la cervesa a taula, i per un moment, la seva expressió es va enfosquir.
—No ho és. Hi ha hagut molts moments en què vaig pensar que no podríem seguir endavant. De vegades, no teníem les eines per fer-ho bé. I sí, sé que alguns diuen que em vaig fer enrere. Potser ho vaig fer, però n’hi havia massa en joc.
—Bé —vaig dir, intentant triar les meves paraules amb compte—, crec que tens tot el meu respecte només per haver-ho intentat. La majoria només parlen, però tu… tu ho vas fer.
—Gràcies. Però darrere meu hi ha molta gent treballant. Això no és només cosa meva.
—Creus que algun dia…? —vaig deixar la pregunta a l’aire, sense atrevir-me a acabar-la.
—Estem en això. No defallim. Sempre endavant.
Allibera’m. El Reunió Secreta que Va canviar Tot
En aquell moment, la porta es va obrir i va aparèixer Joan Miquel, amb una copa de vi a la mà.
—Què feu aquí, conspirant? —va preguntar, rient mentre s’acostava.
—Res, parlant de la vida. T’uneixes? —vaig respondre.
—És clar, però amb un vinet.
Vaig baixar al celler i vaig buscar una cosa especial, una cosa que sabia que els agradaria. Vaig pujar amb una ampolla d’Alibera’m del Montsant, i en mostrar-se-la, tots dos van semblar impressionats.
—I què tal és? —van preguntar.
—Proveu-ho i em dieu.
Vaig obrir l’ampolla, vaig servir tres copes, i Joan Miquel va alçar la seva.
—Salut.
Jo, sense pensar-ho, vaig afegir:
—I república.
Vam riure tots tres, però l’ambient seguia carregat d’una intensitat que no podia ignorar. Una cosa gran estava en marxa, cosa que encara no arribava a entendre. Mentre ells parlaven, una pregunta rondava la meva ment: Quin paper tindria aquesta nit a la història?
(Demà s’escriurà el capítol final.)
Des de Mas Torrencito us desitgem un FELIÇ FINDE!! i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
