Ja fa moltes llunes, tantes que la memòria juga amb els detalls, va aparèixer una parella una mica peculiar. Visita inesperada, bitllets i metralletes a Más Torrencito
Era un dia assolellat, tranquil, com gairebé tots a Más Torrencito. L’aire feia olor de camp fresc, i els lladrucs dels gossos es barrejaven amb el murmuri del vent que acariciava les branques de les oliveres properes.
Aleshores, Más Torrencito no tenia portes ni tanques. Era un espai obert, un refugi on el temps semblava aturar-se. Tothom que venia trobava una mica de pau, un racó per respirar. I mai no havia passat res que trenqués aquesta calma… fins aquell dia.
Van aparèixer sense avís, creuant el camí de grava amb pas ferm però relaxat. Des del primer moment, alguna cosa em va cridar l’atenció. Potser la seva roba massa pulcra per a un passeig pel camp, o la manera com s’aturaven a mirar, com si cada detall tingués un significat ocult.
– Bon dia…
– Bones – vaig respondre, intentant desxifrar les seves intencions.
– Miri, estàvem per la zona i havíem sentit a parlar d’aquest lloc. Ens va donar curiositat.
– Ahhh, doncs molt bé. Seguiu-me, que els ensenyo.
Les seves paraules eren senzilles, però hi havia alguna cosa en el to. Cosa que no sabia identificar. Vam començar el recorregut, i encara que la conversa era normal, les seves mirades ho eren tot menys casuals.
Un Recorregut Inusual
Els vaig portar per la casa, mostrant cada racó com ho solia fer amb qualsevol visitant. Els salons, el bar, el menjador… Llocs que desprenien calidesa, plens de petits detalls que parlaven d’històries passades. Ells ho observaven tot amb compte, aturant-se a cada cantonada, a cada quadre, com si busquessin alguna cosa més enllà del que jo podia oferir.
– Que bonic!
– Quin encant té aquest lloc!
– Es poden portar gossos?
La pregunta em va fer somriure. En aquell moment, hi havia almenys sis o vuit gossos passejant per la casa, alguns dormisquejant al sol i altres olorant noves aromes. Vaig respondre amb un petit riure:
– És clar que sí. Aquí els gossos són part de la família.
Ells van assentir amb entusiasme. Va ser un gest petit però significatiu. Es van mirar entre ells amb una complicitat evident, com si la meva resposta hagués confirmat una cosa que ja esperaven.
Vam seguir caminant, i cada pas semblava augmentar la fascinació. No només pel lloc, sinó també per l’atmosfera. La llum entrant per les finestres, el cruixit de la fusta sota els nostres peus, el murmuri de la brisa… Tot semblava embriagar-los. Però darrere de la seva aparent admiració, alguna cosa en la seva manera d’observar em feia pensar que no hi eren només per curiositat.
La Proposta . Visita inesperada, bitllets i metralletes a Más Torrencito
Quan vam acabar el recorregut, els vaig oferir una mica de beure, com era costum.
– Els ve de gust prendre alguna cosa?
La dona va somriure primer.
– Sí, unes cerveses estaria genial.
Vaig anar per les cerveses i vam seure a la terrassa. Era un d’aquells dies perfectes en què el sol acarona més que crema, i la brisa porta l’olor de l’herba acabada de tallar. La Manuela, el meu Golden Retriever, es va acomodar al meu costat, com sempre ho feia, mentre els altres gossos es repartien entre el pati i els salons.
Van prendre un glop de les cerveses, i llavors l’home va trencar el silenci amb una pregunta directa:
– Escolta, i estan oberts diàriament?
– Doncs sí, solem estar-ho, encara que depèn de la temporada – vaig respondre.
Es van tornar a mirar, intercanviant aquelles mirades que només comparteixen els que no necessiten paraules per entendre’s. Després va venir la següent pregunta:
– I quines dates tanqueu?
La pregunta em va desconcertar una mica. No pel seu contingut, sinó per la manera com ho van preguntar, com si estiguessin avaluant alguna cosa.
– Tanquem molt poc, potser alguna data puntual. Però sempre ho avisem amb temps.
Van assentir lentament, com si estiguessin prenent nota mental de tot allò que els deia. Aleshores, després d’un breu silenci, van deixar anar la proposta.
– Ens agradaria llogar tota la casa aquest hivern. Un parell de dies o potser una setmana. Volem venir amb uns amics a celebrar un aniversari.
Un aniversari. Vaig pensar: “Quin aniversari…” Però no era una cosa tan estranya. Mentre complissin les normes i paguessin, tot estaria bé.
La Cuina i el Primer Xoc
Quan tot semblava anar sobre rodes, va arribar la pregunta que em va fer arrufar les celles:
– Podríem fer servir la cuina?
Aquí no. Aquesta era una de les poques regles infrangibles. La cuina era un territori exclusiu de l’equip.
– No, ho sento. Això no ho permetem a ningú.
Ell no va semblar sorprès. De fet, la seva reacció va ser gairebé immediata, com si ja tingués preparada una resposta.
– No et preocupis. Portarem un cuiner i un ajudant. Ells s?encarregarien de tot. A més, ho deixarien impecable, com a nou. T’ho prometo.
Ho va dir amb tanta seguretat que, després de pensar-ho un moment, vaig decidir cedir.
– Bé, si és així i compleixen amb tot, no hi hauria cap problema.
– Perfecte! – va dir ell, amb un somriure que, per alguna raó, em va deixar més intranquil que alleujat.
El Moment de la Veritat . Visita inesperada, bitllets i metralletes a Más Torrencito
– I per a quines dates seria? vaig preguntar.
Després d’una breu consulta amb la mirada, van respondre:
– Octubre, del 13 al 16.
Vaig revisar mentalment el meu calendari. Era just després del pont. Dimarts, dimecres i dijous. Una combinació perfecta. Tot semblava encaixar.
– Genial. Cap problema.
I va ser llavors quan va passar l’inesperat. Sense avís previ, l’home va ficar la mà a la butxaca i va treure un feix de bitllets. Però no qualsevol feix. Eren bitllets de 500 i 200 euros, apilats amb una naturalitat que em va deixar bocabadat.
– Bé, quant seria?
Vaig intentar mantenir les maneres.
– Doncs… no ho sé. Deixa’m 500 euros a compte i així ho tanquem. Però necessito saber quantes persones serien, quants gossos… ja saps, això de sempre.
Ell va assentir i va començar a comptar els bitllets, amb una calma gairebé teatral.
– Oh, seran dues parelles i un gosset. Ah, i el servei. I, és clar, els de seguretat.
La Revelació que Canvia Tot
Em vaig quedar paralitzat.
– Com…? Eh? – vaig deixar anar, sense poder amagar la meva sorpresa.
– Sí, els de seguretat. Ja saps, un parell de persones per assegurar que tot estigui tranquil. No et preocupis.
Vaig intentar pair-ho. Seguretat. Servei. Cuiner. Tot per a un aniversari. Deu persones, potser onze. Alguna cosa no encaixava. Però, mentre paguessin…
Continuarà…
Demà t’explico el que passa quan els misteriosos visitants tornen per organitzar el seu “aniversari”. 😊
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
