Si he après alguna cosa a Mas Torrencito és que aquí no hi ha dies normals. El que és extraordinari és rutina, i aquell matí no va ser l’excepció. El sobre sota el matalàs by MasTorrencito
Era un dilluns qualsevol, d’aquells en què el sol entra tímidament per les finestres i els ocells s’encarreguen del despertador. Jo havia decidit ajudar les noies a fer una de les tasques menys glamuroses, però necessàries: capgirar els matalassos . Aquí no es deixa que es “malcriuen”; cada tres mesos es giren com a truites en una paella, per evitar aquests feliços “vicis” que els deixen enfonsats.
Tot anava bé. Ja havíem passat per diverses habitacions sense més novetat, però llavors vam arribar a la suite. La joia de la corona de Mas Torrencito. Una habitació súper àmplia, amb saleta amb una tele de 60″, habtacion separada, amb un llit súper king-size que sembla un núvol, un altre tros de TV de 55″, … per mi la millor… I just aquí , quan vam aixecar aquell tros de matalàs, ho vam veure.
Era un sobre. Un sobre gran, marró, desgastat per les vores, però clarament gros. Em vaig quedar paralitzat, com si el sobre fos una bomba. La meva primera reacció va ser deixar anar el matalàs, que va caure amb un soroll sord. Les noies es van girar per mirar-me, però no van dir res. I jo aquí, amb cara de pòquer, tractant de processar el que tenia davant meu.
—¿ I això? —em va preguntar una.
— Ni idea… però ho descobrirem.
El vaig recollir amb molt de compte, com si a dins hi hagués un tresor o una maledicció. El vaig sostenir entre les meves mans, intentant endevinar-ne el contingut amb el tacte. “Papers? Fotos? Una carta d’amor? Diners?”, vaig pensar. No en tenia ni idea, però hi havia una cosa clara: això no era normal.
Vaig decidir no obrir-lo. El vaig portar a la cuina, el meu refugi, on les decisions importants sempre es prenen amb una tassa de cafè a la mà. El vaig deixar sobre la taula i em vaig quedar mirant-lo, com si el sobre anés a confessar el seu secret per si mateix. “Ho obro o no ho obro?” em preguntava, mentre la meva ment ja n’anava mil per hora.
Les primeres trucades
Com que aquell mateix matí se n’havien anat uns coneguts que ocupaven la suite, el més lògic era començar per ells. Vaig agafar el mòbil i vaig marcar el número.
— Eyyy, amic! Què tal la tornada?
— Bé, bé… molt de trànsit.
— Normal! És diumenge, bon temps… tots els pisapins pugeu a la Costa Brava! Jajajaja.
— Jajaja, ja ho veus!
—Una coseta… us heu deixat una mica sota el matalàs?
— Sota el matalàs!? Què dius?
— Sí, sí… alguna cosa, no ho sé… res?
—No, què hi va. Per què?
— Res, coses meves… Gràcies per venir, adeu!
Aquí ho tenia: primer descartat. Vaig sospirar alleujat, però també frustrat. Això no seria tan fàcil. Llavors vaig decidir anar-hi gran: vaig obrir el programa de reserves per veure quanta gent havia passat per aquella habitació des de l’última vegada que es va girar el matalàs. I va ser quan la cosa es va complicar.
El malson de l’Excel
L’última volta de matalàs no havia estat fa tres mesos, com pensava, sinó en fa cinc. Això significava que desenes de persones havien dormit a aquella habitació. Vaig obrir l’Excel i vaig començar a filtrar:
- Nacionalitats (perquè, siguem sincers, el perfil del sobre gros sol ser més específic).
- Gent que coneixia (aquests els vaig descartar automàticament, perquè, què deixarien sota el matalàs?).
- Durada de l’estada (els que es queden molts dies, vaig pensar, solen anar més amb compte amb les seves coses).
Després de molt garbellar, em vaig quedar amb una llista de 40 sospitosos. Espanyols, francesos, alemanys, i fins i tot un parell d’anglesos amb noms que semblaven trets d’una novel·la d’espies. I llavors, just quan estava a punt de fer la primera trucada, van aparèixer Mamas i Mastitwo.
La intervenció canina
Els meus dos fidels investigadores olfactives van entrar a la cuina com si fossin part de la CIA. Van començar a ensumar el sobre amb un interès que no els havia vist mai. Mamas fins i tot va deixar anar un parell de grunyits baixos, com si m’estigués advertint: “Aquí hi ha alguna cosa seriosa, humana”. Això va ser la gota que va fer vessar el got.
— D’acord, val… ho obro.
Amb mans tremoloses, vaig trencar el segell del sobre i vaig mirar a dins. MAADRE MIA. Bitllets. Munts de bitllets. De 500, de 200, de 50… Era com haver obert una caixa forta. Vaig treure els feixos i els vaig estendre sobre la taula. Les meves mans tremolaven mentre comptava: 280.000 euros.
Em vaig quedar glaçat. El meu cap anava a dos mil per hora. “Què faig amb això? Què significa? De qui serà? Estic en perill?” Vaig mirar per la finestra, gairebé esperant veure un cotxe negre aparcat amb algú observant-me. De cop i volta, la cuina de Mas Torrencito ja no semblava tan acollidora.
El pla mestre
El primer que vaig fer va ser guardar els diners a la caixa forta. Per si de cas. Després, vaig decidir continuar amb la meva investigació.
“Hola, sóc Miguel de Mas Torrencito. Espero que estigueu bé i que us sentéssiu a gust a la nostra caseta. Primer de tot, agrair-vos haver-nos triat per a la vostra estada. Volia comentar-vos que hem trobat un… sobre sota el matalàs. Et sona d’alguna cosa?”
T’imagines rebre un missatge així? Però és clar, no ho podia enviar encara. Abans necessitava pensar en un pla de contingència, perquè la situació s’estava posant tensa. Mentrestant vaig decidir prendre’m un moment per respirar.
Havíem arribat al moment crític: el sobre. Gran, feixuc, amb un aire de misteri que em feia sentir com el protagonista d’una pel·lícula d’intriga. Mentre jo mirava de resoldre l’enigma al cap, els minuts passaven i l’estrès pujava com l’escuma d’una copa de cava mal servida. Va ser llavors quan va sonar el telèfon. Mireia.
La Mireia és el meu cable a terra, la meva consciència en els moments de bogeria, la veu que sempre em fa respirar fondo i pensar amb claredat. Però, és clar, no tenia ni idea del caos en què estava ficat.
— Hola, cari. Què tal?
— Bé… bé… (pausa llarga). Aquí, ja saps, amb coses de casa.
— Coses de la casa? Quines coses? — El seu to va canviar lleugerament; em coneix massa bé.
— Doncs res, ajudant les noies amb els matalassos.
— Ai, que bé! Per fi et poses fil a l’agulla, eh? —va dir rient. — Tot en ordre?
— Sí, sí… bé, més o menys… (una altra pausa).
Silenci incòmode. Ella sabia que em passava alguna cosa. La Mireia té un radar especial per detectar els meus “moments rars”. I aquest era dels grossos.
—Miguel… què has fet? —va preguntar amb aquell to barreja de paciència i advertència.
— Res, res… que hem trobat… alguna cosa.
—Una cosa? Què alguna cosa? Què t’has trobat aquest cop? —Ara sonava més interessada.
—Un sobre. Sota el matalàs.
—Un sobre? Quin tipus de sobre? —Aquí ja la tenia completament intrigada.
—Un sobre gran. Amb… ja saps, “coses” dins.
Mireia es va quedar en silenci. Puc imaginar perfectament la cara a l’altra banda del telèfon, amb les celles aixecades i aquella barreja de curiositat i resignació que sempre té quan sap que m’he ficat en algun embolic.
— Miquel. Si us plau. Què hi ha dins del sobre?
— Diners. Molts diners.
— “Molt” quant?
— Doncs… més o menys… uns… 280.000 euros.
Pausa dramàtica. Podria jurar que fins i tot el rellotge de la cuina va deixar de fer tic-tac en aquell moment.
— QUÈ!? —va cridar finalment.
—Sí, això. Bitllets de 500, de 200, de 50… un feix darrere l’altre. És una bogeria, Miri.
— Però… de qui és?
—No ho sé. Estic intentant esbrinar-ho. Estic fent una llista de clients i garbellant, però això és un embolic.
—¿ I què penses fer?
— Doncs no ho sé. Primer de tot, guardar els diners a la caixa forta.
— D’acord, això és el primer. i si és algú perillós?
—Ja ho he pensat. Estic mirant per la finestra cada dos per tres, com si fossin matons amb ulleres de sol i un maletí.
La Mireia va deixar anar una riallada.
— Ai, Miquel! Com et passen aquestes coses? De veritat, el nostre a Mas Torrencito és com un reality xou.
Vaig riure nerviosament, però seguia donant voltes a l’assumpte. Aleshores ella va prendre un to més seriós:
— Cari, escolta. El més important és que ho facis tot amb cap. Si cal avisar algú, ho fem. Però calma, d’acord? Respira.
— D’acord, d’acord… sí, tens raó. Continuaré filtrant els clients.
— Bé. I no facis cap bogeria, eh? Ni tan sols pensis a quedar-te amb aquests diners.
—Però Miri! Com m’ho quedaré? No sóc així… bé, potser ho vaig pensar per un segon… però no. No és meu.
– Millor. Perquè si no, ja em veig viatjant amb tu a les Bahames fugint…
Vam riure tots dos, i el seu humor em va ajudar a relaxar-me una mica.
—On ets ara? —vaig preguntar.
—Estic a Olot, sortint d’un client. En una estona vaig cap a casa. Ja he menjat pa i el menjar per avui. Necessites alguna cosa?
— No, no… bé, sí, porta’m paciència i una mica de sentit comú.
—Això t’ho porto sempre, afecte. Ens veiem en una estona. Petons.
— Petons. I vés amb compte amb el cotxe.
La calma abans de la tempesta . El sobre sota el matalàs by MasTorrencito
Vaig penjar el telèfon i em vaig quedar assegut a la cuina, mirant el sobre tancat a la meva ment encara que ja estava ben guardat a la caixa forta Mireia tenia raó: calia mantenir la calma. Qui es deixa 280.000 euros sota un matalàs? Com no ho han trobat a faltar? I què faig jo ara amb tot això?
Va ser llavors quan Mamas i Mastitwo van tornar a la cuina, mirant-me amb aquells ulls que semblen llegir l?ànima. Em vaig asseure a terra amb elles, acariciant-les mentre la meva ment repassava una vegada i una altra la llista de clients. Havia de resoldre aquest misteri, però sense perdre el seny en el procés.
Vaig cribar i cribar i amb els que em van quedar els vaig enviar el següent missatge: “Hem trobat un sobre a l’habitació, no sabem si és teu o és important, si creus que és teu, si us plau, fes-m’ho saber….”
El sobre, amb els seus 280.000 euros, seguia sent una presència constant a la meva ment. L’havia guardat a la caixa forta, però sentia que em mirava des de lluny, com un imant que atreia la meva atenció.
Vaig decidir relaxar-me una mica i fer alguna cosa que sempre em calma: vaig sortir al pati amb els gossos. Va ser llavors quan em va venir una idea que em va canviar el xip del tot.
El dilema moral
Vaig tornar a la casa i em vaig asseure davant de l’ordinador. Havia garbellat els clients, revisat les reserves, descartat desenes de possibles propietaris. Havia intentat ser Sherlock Holmes, però la veritat és que no tenia ni idea de qui podia haver deixat aquests diners
Vaig pensar en tot el que aquests diners podrien significar. Era molt de diners, prou per resoldre més d’un problema a la meva vida, però llavors vaig mirar al voltant de Mas Torrencito. Aquesta casa, plena de vida, plena d’històries, de lladrucs i de rialles, no era només un negoci. Era una llar per als meus gossos, per als que havien passat per aquí, i per als clients que buscaven un lloc on sentir-se en pau. Els diners no podien ser per a mi. Si el destí havia posat aquest sobre a les meves mans, havia de fer alguna cosa bona amb ell.
I aquí va ser quan ho vaig tenir clar: els gossos.
La decisió
Aquell mateix dia, a la tarda, quan la Mireia va arribar a casa, ho vaig explicar tot amb pèls i senyals. Com vam trobar el sobre, allò que contenia, les trucades que vaig fer i l’estranya veu que vaig sentir. La seva reacció va ser una barreja de sorpresa, incredulitat i, per descomptat, preocupació.
— Aleshores… què fem? —em va preguntar finalment, després de quedar-se pensativa una estona.
— Ho fem servir. Però no pas per a nosaltres. Per ells. Si en una setmana no sabem res… ho gastem.
Li vaig explicar la meva idea: destinar aquests diners a les associacions i els refugis de gossos. A aquests llocs que lluiten cada dia per cuidar els que no tenen veu, els abandonats, els maltractats. La Mireia va somriure.
—Sabia que diries alguna cosa així —va respondre. —Per això t’estimo, Miquel. Perquè encara que sempre et fiques en embolics, el teu cor és al lloc correcte.
Vam decidir fer-ho bé. El primer va ser consultar un advocat per assegurar-nos que tot estava en ordre. Ningú va reclamar els diners després de setmanes d’espera, així que va quedar clar que estava a les nostres mans. , i organitzem un esdeveniment a Mas Torrencito.
El gran dia
El dia de l’esdeveniment, el pati de Mas Torrencito era ple de vida. Persones de diferents associacions van arribar amb els seus gossos, alguns rescatats, d’altres esperant una família. Havíem decidit dividir els diners en diverses donacions, assegurant-nos que arribés als llocs on més es necessitava: menjar, tractaments mèdics, instal·lacions millors…
Mamas i Mastitwo estaven emocionats, corretejant entre els convidats, com si entenguessin que aquell dia era especial. La Mireia i jo vam donar unes paraules al final de l’esdeveniment, explicant com tot havia començat amb un matalàs i un sobre misteriós. La gent reia, però també s’emocionava.
— Aquests diners no són nostres. És d’ells —vaig dir, assenyalant els gossos que jugaven a la gespa. — I creiem que no hi ha millor lloc on pugui ser-hi.
El final perfecte
Aquella nit, després que tots se n’haguessin anat i el silenci tornés a regnar a Mas Torrencito, em vaig asseure al sofà amb la Mireia i els gossos. Vaig mirar al meu voltant, a casa meva, i vaig sentir una pau que feia temps no sentia.
Havia començat com un dia d’intriga, amb un sobre ple de bitllets amagat sota un matalàs. Però havia acabat com una cosa molt més gran: un recordatori que la vida sempre ens dóna l’oportunitat de fer el bé, fins i tot en situacions més inesperades.
I així, a Mas Torrencito, el lloc on sempre passen coses extraordinàries, va quedar escrita una nova història. Una història que no només ens va canviar a nosaltres, sinó també a molts gossos que ara tenien una segona oportunitat.
Perquè aquí, a Mas Torrencito, els gossos sempre seran els protagonistes. 🐾 ❤️
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
Una historia molt bonica