No fa tant d’això, encara que encara m’estremeixo en recordar-ho. Tot va començar com un dia qualsevol, un dels que prometen tranquil·litat. Manuela i jo sortim de MasTorrencito rumb al llacut, el nostre racó favorit. El dia que vaig morir by MasTorrencito
Ella, amb els seus 16 anys, seguia tenint aquesta vitalitat que només els Golden Retriever semblen mantenir, mentre jo… bé, diguem que el meu motor ja estava una mica rovellat.
—Un altre passeig, eh? —li vaig dir mentre intentava lligar-me les botes, ja amb la primera suor de la jornada.
Manuela em mirava des de la porta, amb la corretja a la boca i aquesta expressió de paciència barrejada amb “Per què trigues tant?”. Si pogués parlar, estic segur que hauria dit:
—Anem ja o planeges fer-te vell assegut?
Arranquem el passeig pel corriol que sortia del poble. L’aire feia olor de terra humida i romaní; un perfum que sempre em feia sentir a casa. El sol començava a pujar, escalfant suaument el camí. Manuela, com sempre, anava un pas endavant, olorant cada pedra, cada branca, com si tothom depengués de la seva meticulosa inspecció.
—Manuela! És necessari analitzar cada matoll?
Ella es va girar un moment, em va mirar, i va seguir a la seva.
El trajecte era el de sempre, però aquell dia hi havia alguna cosa estranya. Tot estava massa silenciós. Els ocells, que solien acompanyar-nos amb el seu alegre enrenou, semblaven haver-se pres el dia lliure. Fins i tot el vent, que solia jugar entre els arbres, era absent. Jo sentia un lleu pes al pit, però ho vaig atribuir a la calor o al cafè que havia pres amb massa pressa.
—Uf… crec que estic fora de forma —vaig murmurar, aturant-me un moment per recuperar l’alè.
Manuela, com si entengués, es va asseure al meu costat, però no sense llançar aquesta mirada que deia:
—En forma? Si mai la vas tenir!
Seguim caminant, tot i que el meu pas era cada cop més lent. El llacut ja no havia d’estar gaire lluny, però aquest pes al pit va començar a intensificar-se. Vaig intentar ignorar-ho, concentrant-me en el so de les meves botes sobre el terra, però de sobte, una estrebada més forta em va obligar a aturar-me.
—Manuela… espera… crec que alguna cosa no està bé.
Ella es va girar, decantant el cap, les seves orelles caient cap a un costat com si intentés resoldre una endevinalla complicada. Es va acostar a mi i em va ensumar els pantalons.
—Home, no m’espantis. Si et desplomes aquí, què faig jo?
Vaig intentar riure’m del seu “comentari”, però no va sortir més que un feble panteix. Vaig decidir asseure’m sota un arbre proper, amb l’esperança que el malestar passés. La Manuela es va estirar al meu costat, encara que no deixava d’observar-me. La seva respiració pausada i tranquil·la era un contrast amb la meva, que semblava la d’una manxa mal calibrada.
I llavors va passar. Vaig sentir una estrebada, no només al pit, sinó a tot el cos. Com si algú hagués apagat un interruptor. Com si quan estàs posant un cable de llum se t’ajunten tots dos i CHOOOFFFF… salten els ploms… En un obrir i tancar d’ulls, hi era jo, flotant fora de mi mateix, veient el meu propi cos tirat sota l’arbre.
—Va! Però si m’he mort! —vaig exclamar, encara que no sé si va ser en veu alta o només a la meva ment.
La Manuela va aixecar el cap i se’m va quedar mirant. I no, no mirava el meu cos, sinó directament a mi, el “jo” flotant.
—Veus què passa per no escoltar-me? Sempre et dic que no t’esforcis tant, però no, tu sempre amb els teus passejos èpics.
—Manuela! Em pots escoltar?
—És clar que t’escolto, sempre t’escolto. Una altra cosa és que em facis cas.
No ho podia creure. La meva gossa no només entenia cada paraula. sinó que ara parlàvem!
—¿ I ara què faig? Estic mort!
—Doncs home, et diria que et relaxis, però tampoc ens podem quedar aquí. Què pensarà la gent si troben un home mort al mig del sender?
—Què suggereixes? —li vaig preguntar, desesperat.
Manuela es va aixecar, sacsejant-se una mica, i va assenyalar amb el cap cap al camí.
—Al llacut. Cal arribar-hi. Estic segura que una bona capbussada ho arregla tot. Sempre ho fa.
—Capuzó? Estàs boja? Estic flotant!
—I tens una idea millor? Vaja, mou-te. O flota, el que sigui que facis ara.
Resignat, la vaig seguir fins al llacut. El paisatge semblava diferent des de la meva perspectiva nova. Els colors eren més vius, els sons més nítids. Però la meva ment estava massa ocupada pensant com tornar al meu cos per gaudir-lo.
Quan vam arribar, la Manuela va córrer fins a la riba i va bordar, mirant l’aigua cristal·lina.
—Vinga, fica’t. Això no és un spa, però per a tu n’hi haurà prou.
—I si no funciona?
—Llavors almenys hauràs fet alguna cosa divertida per una vegada a la teva vida. Vaja, salta!
Sense més opcions, vaig tancar els ulls (o el que fos que tenia ara) i em vaig llançar a l’aigua. Vaig sentir una sacsejada, com si l’univers sencer em donés una bufetada, i de sobte, estava de tornada al meu cos, tirat a la riba i xopat fins als ossos. La Manuela em mirava, espolsant-se l’aigua com si no hagués passat res.
—Ostres… sóc aquí!
—I on estaràs? Allà? Ni morint-te ets normal.
—No et passis, Manuelita…
De sobte, de lluny, vaig veure que s’acostava un tractor. Seria algun dels meus veïns. Manuela va sortir disparada, corrent com si fos una cadella. No sé com ho va fer, però va arribar fins al conductor, el va bordar i, no sé si va ser sort o miracle, va aconseguir que m’ajudés!
El següent que recordo és despertar al CAP de Bàscara, envoltat de cables i màquines. I allà estava ella, la meva Manuela, donant-me llengüetes a la mà.
—Benvingut al món dels vius, Miquel —em va dir la doctora.
—Ostis! Que malament ho he passat! Què ha passat?
—T’ha fet un infart. Aquesta rossa de quatre potes t’ha salvat la vida. No només et va portar Fonsu, sinó que no es va separar de tu ni un segon. L’hem deixat entrar perquè, si no, mossegava.
Vaig mirar Manuela, amb llàgrimes als ulls, i li vaig acariciar el cap.
—És que la Manuela és molta Manu… oi, la meva nena?
I així va ser com la meva fidel companya em va salvar la vida. Si alguna cosa vaig aprendre aquell dia, és que no hi ha res millor en aquesta vida que tenir algú que t’estimi… ja sigui amb paraules, o amb lladrucs.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
