El meu nom és Miguel, i Mas Torrencito, casa meva, és molt més que una masia al cor de l’Empordà. És un racó màgic on les ànimes troben calma, on el temps sembla aturar-se i on, durant 16 anys, una presència especial va omplir de llum cada racó. Aquesta presència era la Manuela, la meva companya fidel, la meva amiga, la meva mestra. Avui, sense, sento que el món ha canviat per sempre.
Manuela va arribar a la meva vida sent a penes una cadella, un remolí d’energia amb orelles desproporcionadament grans i un entusiasme desbordant. Recordo el primer dia que va trepitjar Mas Torrencito. humana. Des d’aquell instant, vaig entendre que ella no seria només una companya, sinó una peça essencial. de la meva vida i daquest lloc.
Amb el temps, la Manuela es va convertir en molt més que una mascota. Es va tornar el cor latent de Mas Torrencito. La seva presència impregnava cada racó, des del zaguà fins als jardins, des de la xemeneia fins als senders que envoltaven la masia. Cada matí, era la primera a aixecar-se. En obrir els ulls, sempre hi era, asseguda al peu del llit, amb aquella mirada que deia: “Vinga, el dia ens espera”. Era ella qui em recordava que hi havia un món per explorar, per gaudir-ne.
Quan caminàvem pels camps de l’Empordà, la Manuela era la meva guia. Tenia un do especial per assenyalar el que jo, en el meu tràfec quotidià, passava per alt: el murmuri del vent entre les oliveres, un núvol amb una forma curiosa, el so d’un rierol proper. Era com si ella entengués que allò important no era arribar a cap destí, sinó gaudir del trajecte.
La Manuela també era una amfitriona nata. Els hostes de Mas Torrencito l’adoraven. Alguns arribaven aquí buscant pau, altres s’escapaven de la rutina, però tots, sense excepció, s’enamoraven del seu caràcter. Hi havia alguna cosa que connectava amb cada persona d’una manera única. Els nens reien sense parar amb els seus jocs, els adults trobaven a la seva calma una mena de bàlsam per a l’ànima. Ella sabia quan acostar-se, quan oferir consol i quan simplement ser-hi.
El temps, però, no s’atura. Ho vaig saber quan Manuela va començar a caminar més lent, quan preferia els racons assolellats per descansar en lloc de perseguir papallones pel jardí. Els seus ulls seguien sent els mateixos, plens d’amor i saviesa, però el cos va començar a trair-la. Tot i així, mai no va deixar de ser-hi, fidel, fins al seu últim dia.
El dia que se’n va anar, alguna cosa a Mas Torrencito va canviar. El silenci era diferent. hauria perdut part de la seva essència. Durant setmanes, tot em recordava: el so del vent entre els arbres, el cruixir de les fulles sota els meus passos, fins i tot. les rialles dels hostes. Manuela estava en tot, però al mateix temps, ja no hi era.
En els seus 16 anys de vida, Manuela no només va omplir els meus dies de companyia i d’amor. Em va ensenyar a ser millor persona. Em va ensenyar la paciència quan jo estava frustrat, l’empatia quan jo estava abstret, i l’alegria en les coses petites quan estava atrapat en preocupacions inútils. Si no hi hagués existit Manuela, crec que seria un home diferent. Potser més tancat, més impacient, menys connectat amb la vida.
Ara, mentre camino pels senders que compartim tantes vegades, sento la seva presència a cada racó. Ella és a l’esperit de Mas Torrencito, en la manera com aquest lloc segueix acollint persones que busquen alguna cosa més que unes vacances. La Manuela els va ensenyar a viure el moment, a gaudir de la calma, a trobar l’amor en les coses petites. Encara que no estigui físicament, el llegat segueix viu.
I ara vull preguntar-te a tu, que llegeixes això:
Què signifiquen els teus peluts per a tu? Com han canviat la teva vida i qui ets?
En aquests moments pensa quotidians que ells transformen amb el seu amor incondicional. Com seria el teu món sense ells? Què t’han ensenyat que mai no hauries après sense la seva companyia?
Comparteix-ho, perquè les seves vides, com la de Manuela, mereixen ser recordades i celebrades. Perquè encara que se’n vagin, el seu amor mai no desapareix. Sempre hi són, en el ressò dels nostres records, en la calor dels moments compartits. I això, al final, és el que fa que continuïn vius. 🐾 💛
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
Mis peludos,son mi compañia eterna.El mejor momento del día es cuando me tumbo en rl sofá y enseguida vienen,cada uno en su rincon y me abrazan,me hacen sentir AMOR con mayusculas