Al cor de l´Empordà, un petit empresari d´hostaleria encén els llums del seu establiment amb la mateixa rutina de sempre. El seu negoci, un restaurant familiar modest, sobreviu amb esforç i dedicació. No és una gran firma d?advocats ni una multinacional amb pressupostos milionaris, sinó un projecte construït amb suor, sacrificis i amor per la gastronomia. I, tot i això, cada dia que passa, sent que està més ofegat, més atrapat en un sistema que no li permet tirar endavant.
Recentment s’ha parlat molt sobre la reducció de jornada i la conciliació laboral. En teoria, una idea excel·lent: menys hores de treball i una millor qualitat de vida per als empleats. Tot i això, quan es trasllada a la realitat d’un petit empresari que amb prou feines arriba a final de mes, els comptes comencen a trontollar.
Aquest empresari té dues treballadores essencials per al seu negoci: una empleada a cuina i una cambrera, totes dues amb jornada completa. El seu salari no és desorbitat, però és just i digne. Tot i això, a més d’aquest sou, ell ha d’afrontar un cost addicional de 700 euros en cotitzacions per cadascuna. És a dir, per cada salari net de 1.200 o 1.300 euros, el cost real per a l’empresa és de gairebé 2.000 euros. I a això cal sumar-hi els préstecs, els ICOs que va sol·licitar per sobreviure a la pandèmia, les inversions en millores per al local, els impostos que mai deixen de pujar.
I si tot això ja és complicat, què passa quan una de les seves treballadores agafa una baixa? En una gran empresa, una baixa només és un contratemps. En un petit negoci d´un poble on la mà d´obra eficient escasseja, una baixa és un microinfart assegurat. No hi ha marge per substituir ningú sense generar una despesa inassumible, ni treballadors a la porta esperant per entrar. De vegades, l’empresari ha de cobrir ell mateix el lloc, treballant hores interminables sense descans, sacrificant la seva vida personal i la seva salut per no perdre la poca cosa que té.
“És això lògic?” es pregunta mentre revisa els comptes a final de mes, amb l’angoixa de saber que si un mes les coses no van bé, no hi haurà manera de cobrir despeses. No és que no valori el treball de les empleades, al contrari. Sap que s’ho mereixen, i probablement més. Però la càrrega fiscal i social és tan alta que contractar més personal és pràcticament impensable. I si aquesta proporció fos diferent? I si en lloc de pagar 700 euros a la Seguretat Social, en pogués pagar 300 i la resta es destinés al sou de les seves empleades? Amb un cost menor per a l’empresari i un salari més gran per a elles, no hi hauria més contractacions? No es reduiria la feina submergida?
El petit empresari sent que està atrapat en un sistema que ho asfixia. Mentrestant, grans corporacions troben maneres d’optimitzar-ne la càrrega fiscal, diversifiquen els seus recursos i operen amb marges que per a ell són inabastables. A final de mes, quan arriba el moment de pagar nòmines, impostos i Seguretat Social, la preocupació el consumeix. “Si jo amb dues empleades estic així, com ho fa qui en té cinc o més?”
La reducció de jornada és un dret i un avenç social, sí, però la pregunta continua a l’aire: qui sosté el pes d’aquestes mesures? Un petit empresari no té l?estructura d?una gran firma ni el marge d?una multinacional. La pressió fiscal i laboral no es mesura amb la mateixa vara, encara que les obligacions siguin semblants.
Així, el propietari del petit restaurant segueix endavant, amb la incertesa com a companya de viatge. Vol oferir bones condicions, vol créixer, però el sistema li posa traves. Mentrestant, es pregunta si algú, als alts despatxos on es prenen decisions, alguna vegada s’ha posat al seu lloc. Perquè ell no és un gran empresari, ni un especulador. És un treballador més, lluitant per no perdre-ho tot.
De debò val la pena…?
Quants companys han passat de tenir el propi negoci a formar part d’una plantilla?
Quants emprenedors de restaurants, cases rurals, petits negocis, lampistes… han deixat enrere la seva empresa, on no només es guanyaven la vida, sinó que també contractaven aprenents, per convertir-se en empleats i deslliurar-se de l’angoixa mensual d’arribar a final de mes ?
Quants…?
Jo en conec diversos.
Jo en el meu cas, si aquest sistema no fos inviable, possiblement en comptes d’una persona en tindria tres. Si el sistema per poder tenir empleats no fos tan asfixiant, de debò que tot podria canviar. Si al possible treballador no el piqués per tenir diversos contractes, és més, si se l’apressés i gratifiqués per treballar en comptes que cada any en la seva declaració de la renda, per tenir dos pagadors, literalment el castiguessin, llavors es preguntaria el mateix que tots: “Per això, realment val la pena?”.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
