Ho recordo com si hagués passat ahir. És d’aquelles coses que no s’esborren, com aquesta olor que es queda impregnada a la memòria. Els falsos clients de Mas Torrencito
Per mi, aquesta aroma maleïda és la de l’anís. Tant se val si és un pastís, un licor o una miserable galeta. Ho oloro i, immediatament, zas!, em teletransporto a aquella borratxera èpica de quan tenia 15 anys. Una melopea llegendària a base de sol, ombres i anís que, des de llavors, vaig prometre mai més repetir. Només pensar-hi em fa arcades. No us passa res així?! No amb l’anís, és clar, però amb alguna cosa que us destrossa només recordar-ho. Doncs això que us explicaré és una cosa semblant, però sense l’anís. Encara que amb un parell de glops, la cosa hauria estat més suportable, us ho asseguro.
Visita inesperada. Els falsos clients de Mas Torrencito
Era un divendres qualsevol, un d’aquells matins tranquils a Mas Torrencito, on mai no passa res si no és perquè algú ve expressament. Aquí no cau de pas, i si vens, és perquè t’interessa o perquè t’has perdut de manera espectacular. Doncs bé, sona el telèfon. Una parella em diu que està “per la zona” i que vol veure la casa. Primera bandera vermella. Ningú està “per la zona”. Aquí ni els ocells no s’acosten per casualitat.
Els dono el codi i apareix la parella. Joan i Maria, es presenten. Ell, uns 40 anys i pinta de comercial de baratijas. Ella, cara d’haver fet olor una mica estrany, però encara sense saber que eren els meus gossos. Pels gestos que feien, ja m’imaginava que el rotllo gos no els anava gaire, però mira, si no t’agraden els gossos, què fas en una casa on hi ha més pèls que rajoles?
– Us agraden els gossos? – els pregunto, així, sense anestèsia.
– Bé, a mi no em disgusten, ia Maria… una mica menys.
Una mica menys. Ja em queien bé. Però vinga, els ensenyo el bar, un parell d’habitacions, les instal·lacions, mentre ells miraven tot com si estiguessin buscant alguna cosa. Una cosa dolenta? Alguna cosa il·legal? Jo, que sóc més desconfiat que un gat en una caixa tancada, envio un missatge ràpid al Josep, el meu veí i ajudant ocasional. “Avui queda’t a casa”. Alguna cosa no quadrava.
Aleshores Joan, amb aire d’inspector d’hisenda vingut a menys, comença a fer preguntes rares.
– Això és gran, necessitaràs ajuda, no?
– Sí, és clar. Una noia 8 hores, una altra 4, i manteniment el porta una empresa –li deixo anar, com qui parla del temps.
Però l’oncle, ni curt ni mandrós, treu un carnet. D’aquells que semblen de l’FBI però que en realitat són de “funcionari públic de tercera”. Aquí ja em comença a bullir la sang.
Primeres ordres.. Els falsos clients de Mas Torrencito
– Truqui a la noia, si us plau – em diu, posant-se seriós.
– És clar, és clar. MARIBEEEEEL! – crido des de la finestra, com si estigués invocant un esperit.
Ells es queden petrificats. Suposo que no esperaven que jo anés a cridar com si estigués trucant a les cabres. En això apareix la Maribel, la meva salvadora i màrtir involuntària del matí.
– Què passa, cap? – pregunta, traient el cap.
– Baixa, que aquests senyors et volen fer unes preguntes.
Mentre baixa, els gossos decideixen animar l?espectacle. Masto, amb un pedrolo tot bavat a la boca, el deixa caure a la cadira de Maria. Maky, mentrestant, decideix inspeccionar-los el darrere com si fossin part del seu nou projecte de recerca.
– Però… ¿ què fa aquest gos? – pregunta Maria, horroritzada.
– Doncs vol que li llencis la pedra. És així d?insistent. Si no ho fas, no et deixarà tranquil·la – responc, divertit.
Mast borda. Ella es nega. I Masto borda més. El company de Maria, mentrestant, es parteix de riure. Jo també, però intento dissimular-ho. Finalment, la Maribel arriba, i el Joan li demana el seu DNI. Ho anota, li fa una foto i comença a interrogar-la com si fos un capítol de “CSI: La Bisbal”.
– Quin és el vostre horari?
– De 8 a 1 – respon ella, amb la calma de qui ha vist coses pitjors.
– I l’altra noia?
– No ho sé. Suposo que estarà a casa seva. Voleu que us porti la nòmina? – afegeixo jo, com si li estigués oferint un carajillo.
– Sí, si us plau.
Pujo, busco el document i els el reenvio per correu. Tot molt professional. Però, és clar, no podien marxar sense més ni més. Joan es gira cap a mi, ja amb to de dolent barat de pel·lícula de sobretaula:
– El vostre DNI, si us plau.
– El meu DNI? Ah, sí, és clar… bé, està caducat.
Error. El que per a mi era un detall sense importància, per a ell va ser com trobar la peça clau del cas del segle.
Masto i Maky a la seva… Els falsos clients de Mas Torrencito
Mentrestant, Maria seguia barallant amb Masto, que no deixava de demanar-li la pedra i ensumar-lo. “Traieu-me a aquestes bestioles!” , cridava, desesperada. Però aquí va venir el miracle. Per primera vegada en anys, vaig fer petar els dits i els gossos em van fer cas. Es van asseure! Jo no sabia si riure o plorar de l’emoció.
Finalment, amb un “bon dia” mal dissimulat, se’n van anar. I jo, ni curt ni mandrós, vaig trucar a tots els meus col·legues per advertir-los que els vampirs eren a la zona.
Perquè veurem… de debò han de venir a un negoci petit, on saben que tot està en regla, a buscar què? No tenen res millor que fer? I a sobre mentir per entrar-hi? Mana nassos!
Això sí, mai més no van tornar. Però cada vegada que faig olor d’anís, me’n recordo d’aquesta història… i del pedrolo de Masto. I ric, perquè hi ha coses que només poden passar aquí, a Mas Torrencito.
Des de Mas Torrencito us desitgem un bon dia i que els vostres goss us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
