Va ser un dia de bojos, però bojos de debò. D’aquells que ni en somnis no podries imaginar. Tot va començar de forma normal: em vaig aixecar a les cinc del matí, com gairebé cada dia, vaig posar rentadores i assecadores, vaig comprovar que funcionessin bé les calderes i que no hagués saltat cap diferencial, vaig comprovar que els dipòsits d’aigua estiguessin correcte, vaig obrir als gossos perquè sortissin a fer les seves cosetes matiners, vaig revisar correus, vaig contestar alguns missatges i, per suposat, em vaig prendre diverses dosis de cafè. Vaig preparar un parell de bescuits per als hostes que esmorzarien. Tot bé, tot en ordre.
El matí va transcórrer tranquil·la, els clients van marxar a poc a poc, tret d’un que es quedava un parell de nits més. Així que vaig recollir els esmorzars, vaig posar les taules, i després me’n vaig anar a dutxar. Tot seguia un guió perfecte, sense ensurts.
Tenia cita amb el barber a les 12:00, així que em vaig encaminar cap allà. En sortir de casa, tot semblava normal. Però arribant a Bàscara, a la cuneta, veig una cosa que crida la meva atenció: una bossa de cuir, massa nova com per ser simple escombraries. Em vaig quedar amb la intriga. Què faig? Dono la volta? No ho sé, però no em puc treure del cap. Eren les 11:55, encara tenia temps de sobres.
Tornada al lloc on la vaig veure. Hi era, esperant-me. M’aturo al costat, miro a banda i banda de la carretera (perquè ja sabeu, en aquestes situacions sempre sents com si estiguessis fent alguna cosa dolenta) i baix del cotxe. La recullo i la fico al seient del copilot. Bé, ja està. Arrenco i em dirigeixo a la barberia d’Aitor.
En arribar a la cruïlla, zas! Em topo amb un desplegament de llums blaus que talla la carretera en tots dos sentits. JODER! Gairebé em fa un infart.
Què faig ara? El meu cap anava a mil per hora. Mirava la maleïda bossa i pensava: La tir? Segueixo com si res? Decideixo avançar, posar l’intermitent i girar. Potser em vaig lliurar… Però no. Just en aquell moment, un Mosso d’Esquadra m’atura.
S’acosta a la meva finestreta i em diu:
— Pel motor.
—¿ Quin motor? Si és elèctric.
— Bé, doncs atura-ho.
— Bon dia, digui’m agent.
— On vas?
—A la barberia del davant, amb l’Aitor.
— D’on vens?
— De casa meva.
— On vius?
— A Parets d’Empordà, tinc una casa rural, Mas Torrencito.
—Ostia! Tu ets el dels contes per internet?
— SÍÍ! Aquest mateix.
— Vinga, passa, passa… I que sàpigues que la meva dona és superfan teva, els llegeix cada dia.
— Quin guai! Doncs digues-li que demà escriuré sobre tu.
— De veritat?
— Segur, llegeix-ho demà!
El Mosso riu, em deixa passar, i aparco a la plaça. La bossa segueix a terra del copilot. Per dissimular una mica, agafo la meva jaqueta i la poso a sobre. Perquè és clar, com que mai no tanco el cotxe i deixo les claus dins, si el tanco canta massa.
arribo a la porta de la barberia com si res. M’aturo a acabar de fumar-me la cigarreta, em saluden, tot tranquil… Fins que de sobte, BUM! Comencen a sonar trets.
—Miguel! —crida l’Aitor—. Fes-te dins!
—Una llet! Jo miro!
Mentre l’Aitor seguia cridant des de dins, jo em vaig quedar a la porta de la barberia, amb el cor desbocat. cantonada, aixecant pols i deixant un soroll ensordidor darrere seu. Tot just uns segons després, dos cotxes més de policia, amb les sirenes a tot volum, van entrar al poble com una tempesta.
Els llums blaus il·luminaven tot al seu pas mentre els cotxes perseguien el primer, ziga-zaguejant entre els carrers estrets. Per un instant, el cotxe negre gairebé xoca contra una de les taules de la terrassa d’un bar, però va aconseguir esquivar-la a l’últim moment. Els policies no es quedaven enrere: els seus cotxes també derrapaven a cada revolt, aixecant petites explosions de grava i deixant un ressò ensordidor que rebotava entre les cases del poble.
Els veïns començaven a sortir a les finestres, traient el cap amb cares d’incredulitat. Tot el poble semblava paralitzat, menys jo, que seguia allà, dret, mirant com si fos dins d’una pel·lícula d’acció.
—Miguel, fica’t dins d’una vegada! —va tornar a cridar l’Aitor, però jo no podia apartar la vista del que estava passant. Quins diables està passant aquí?
I mentre els cotxes es perdien en un dels carrers més estrets del poble, un silenci estrany ho va cobrir tot per un instant. Però jo sabia que això no s’havia acabat. Tot al contrari: estava a punt de posar-se pitjor.
Vaig mirar cap al meu cotxe. La bossa seguia allà, amagada sota la jaqueta. I en aquell moment, vaig entendre que potser… tot això tenia alguna cosa a veure amb mi.
Els cotxes seguien derrapant pels carrers del poble, creant un caos que semblava tret d’una pel·lícula. El cotxe negre intentava perdre els dos cotxes dels Mossos d’Esquadra, que el perseguien a tota pastilla. S’escoltaven frenades, crits i sirenes que trencaven la tranquil·litat habitual del poble.
Jo, mentrestant, em mantenia a la porta de la barberia. Aitor seguia cridant:
—Miguel, fica’t a dins!
Però ja em coneixeu. Com em perdria això? Ni boig.
El cotxe negre va agafar un revolt massa tancat i va perdre el control. En un obrir i tancar d’ulls, es va bolcar enmig d’un carreró estret, quedant de cap per avall. Els Mossos no van trigar ni un segon a envoltar-lo. Van baixar dels seus cotxes amb armes a la mà, cridant ordres als ocupants del vehicle bolcat.
— Mans a la vista! Sortiu del cotxe lentament!
El conductor i l’acompanyant, desorientats i coberts de talls petits, no van tenir més remei que obeir. Un a un, van ser arrossegats fora del cotxe i emmanillats a l’acte. Era una escena digna d’un thriller, i jo, des de la barberia, ho observava tot com si estigués a primera fila d’un espectacle.
Quan la tensió va començar a calmar-se, Aitor va sortir de la barberia i em va mirar, rient:
— Ara què, Miquel? T’afaites o vols seguir d’espectador?
—Anem al que venia, que ja he tingut força acció per avui —vaig respondre.
Em vaig asseure a la cadira mentre Aitor feia la seva màgia. Com si no hagués passat res, em vaig relaxar i vaig deixar que m’arreglés la barba. la persecució, els trets i el misteri de què hauria passat.
Em vaig reunir amb uns amics a la terrassa del bar i vam agafar unes cerveses. Per descomptat, la conversa va girar al voltant del mateix. Què portaven al cotxe? Per què els perseguien? Què havien fet? Les respostes eren un misteri, i jo tampoc aportaria res. La investigació era cosa dels Mossos, no meva.
Però mentre els altres especulaven, el meu cap era a un altre lloc. La bossa de cuir. Quins dimonis hi hauria a dins? Des que la vaig veure a la cuneta, no havia deixat de preguntar-m’ho.
Quan vaig tornar a casa, el silenci era absolut. Tots els hostes se n’havien anat, tret d’un, que estava tancat a la seva habitació. Era el moment perfecte. Vaig baixar la bossa del cotxe i vaig entrar al saló, més nerviós que mai. Masto, Maky, Mamas i Mastitwo, els meus gossos, em miraven amb curiositat, com si ells també volguessin saber què hi havia a dins.
La vaig col·locar sobre la taula, i per un moment, vaig dubtar. ¿ I si és una bomba? O drogues? O moltíssims diners? El cor em bategava a mil.
Amb mans tremoloses, vaig obrir la cremallera de la bossa, esperant el pitjor.
I llavors ho vaig veure.
— OSTIAAAAAAASSSSSSS!
En obrir la bossa, el meu cap va començar a fer voltes. El primer que vaig veure van ser dues bosses de plàstic transparent, plenes del que clarament semblava cocaïna. Al costat, dues pistoles d’aspecte intimidant. Però el que realment em va deixar sense alè van ser els bitllets: munts i munts de bitllets. Els vaig treure amb compte, i en col·locar-los sobre la taula, em vaig adonar que hi havia, com a mínim, 100.000 euros. Cent mil euros! I per si això no n’hi hagués prou, al fons de la bossa hi havia alguna cosa que semblava una magrana.
Em vaig quedar glaçat. La meva ment no parava de repetir-me: Què dimonis és això? Era com si de cop i volta m’hagués convertit en el protagonista d’una sèrie de narcos. Si algú m’hagués fet una foto en aquell moment, entre les drogues, els diners i les armes, m’hauria semblat qualsevol capo del càrtel. Però allò no era cap broma.
Els gossos, Masto, Maky, Mamas i Mastitwo, seguien observant amb curiositat. Com si ells també estiguessin preguntant-se què faria amb tot allò. Estava nerviós, molt nerviós. Això no es pot haver perdut sense més ni més, vaig pensar. Algú el cercarà. I quan ho facin… què faig jo?
Mentre m’enfonsava en els meus pensaments, vaig sentir un cotxe apropant-se. El meu cor va fer un tomb. Em vaig aixecar ràpidament i vaig mirar per la finestra. Però en veure qui era, vaig respirar alleujat. Només podia ser algú conegut, perquè per entrar calia el codi. I, efectivament, era Moisès, l’antic propietari del bar de la plaça de Bàscara. Va baixar del cotxe amb la seva típica calma, però en entrar a la terrassa i veure el que hi havia sobre la taula, els seus ulls es van obrir com a plats.
—Osties! Què és això? —va dir, assenyalant la taula amb incredulitat.
—Doncs ha de tenir a veure amb això d’aquest matí… Imagino.
Es va acostar lentament, mirant tot amb detall. Les pistoles, els bitllets, les bosses amb cocaïna, fins i tot la suposada magrana.
—I què faràs?
—Ni idea —vaig respondre, passant-me la mà per la cara, intentant calmar-me. —Tu, què faries?
Moisès es va creuar de braços, pensatiu.
— Hmm… Vols que et sigui sincer?
—És clar.
—Mira, en la teva situació econòmica… —va fer una pausa, com mesurant les seves paraules— …t’ho dic més clar: jo em quedava amb la pasta.
La resposta em va deixar en silenci. Tenia sentit. A casa rural les coses no sempre anaven bé. I aquests diners… aquests diners podrien canviar moltes coses. Però, al mateix temps, sabia que allò no era una simple troballa. Algú el cercaria. Potser no avui, potser no demà, però tard o d’hora algú vindria a reclamar-ho.
—Ja… però… —vaig intentar respondre, encara que les paraules no sortien clares.
—Miguel, això no desapareixerà sol. La pasta pot salvar-te, però tota la resta et portarà problemes si ho deixes aquí. Has de decidir. I ràpid.
Vaig respirar profund. Vaig mirar els bitllets. Vaig mirar les pistoles. Vaig mirar Moisès, que esperava la meva resposta amb calma. I després vaig mirar els gossos, que seguien amb aquella mirada curiosa, com si ells també esperessin la meva decisió.
Finalment, vaig prendre aire i vaig dir:
— D’acord. Això és el que farem.
Li vaig explicar el meu pla. Vaig guardar els bitllets en una caixa forta que tenia al soterrani, ben amagada. Era l’únic que podia aprofitar. La resta —les armes, la cocaïna i la magrana— el fiquem en un sac i el portem al cotxe de Moisès. Ens vam dirigir a un lloc apartat, lluny de la casa i del poble, i ho vam amagar bé, enterrant-lo sota uns arbustos en un camí que gairebé ningú no usava.
— I si vénen a buscar-ho? —va preguntar Moisès mentre tornàvem al cotxe.
—Que ho busquin —vaig dir, mirant de sonar segur, encara que per dins estava tremolant.
Aquella nit amb prou feines vaig poder dormir. Tenia un munt de preguntes al cap. Qui va deixar aquesta bossa a la cuneta? Per què? Com manejaria tot això si algú venia a buscar-lo? Però sobretot, hi havia una pregunta que em rondava sense parar: ¿Havia fet bé de quedar-me els diners?
Van passar els dies, i encara que la vida a la casa rural va tornar a la normalitat, no podia evitar mirar per sobre de l’espatlla. Cada cotxe que passava, cada client nou que arribava, em feia pensar que algú era a prop. Que algú sabia.
I llavors, un matí, em vaig despertar amb un missatge al mòbil. Era un nombre desconegut. El missatge deia:
“Sabem que tens el que és nostre. Parla abans que sigui tard.”
El cor em va fer un tomb. La tranquil·litat havia acabat. Això… acabava de començar.
Em vaig quedar mirant la pantalla del mòbil durant una estona, com si així pogués fer que el missatge desaparegués o, encara millor, que tot allò no hagués passat mai. Però no. Era real. Algú sabia. I aquest algú no estava fent broma.
Vaig respirar profund, intentant calmar-me, però el nus a l’estómac no desapareixia. Què havia de fer? Respondre? Ignorar-ho? Trucar a la policia? Totes les opcions em semblaven igual de perilloses. Vaig optar per no contestar, almenys de moment. Necessitava temps per pensar.
El matí va seguir com qualsevol altre. Vaig preparar esmorzars per a l’únic hoste que quedava a la casa rural, un alemany que estava de vacances amb el seu gos. sortia per la finestra, tement que fos algú buscant-me. Cada ombra semblava més allargada del normal, cada soroll més amenaçador.
En això que va aparèixer Moisès, com si tingués un radar per saber quan passava alguna cosa.
—Què passa ara? —va preguntar en veure’m tan seriós.
No li vaig dir res, només li vaig mostrar el missatge al mòbil. El va llegir en silenci, i després va aixecar la vista cap a mi.
— Bé… et vaig dir que algú el cercaria. Això no es perd perquè sí.
—I ara què fem? —vaig preguntar, com si ell tingués totes les respostes.
Moisès va arronsar les espatlles.
— Has de jugar les cartes, però amb cap. Saps qui són? Has vist alguna cosa estranya darrerament?
— Res. Només els d?aquest matí amb el cotxe bolcat, però no tinc ni idea de si hi estan relacionats.
Vam passar una estona discutint opcions. Moisès era pràctic: “Queda’t amb els diners i fingeix que no saps res de la resta”, deia. Però jo no n’estava tan segur. Això no era un joc. Si aquestes persones ja sabien que jo tenia la bossa, quant de temps passaria fins que apareguessin per aquí?
A la tarda, l’hoste alemany va marxar. Finalment, estava sol a casa. Em vaig asseure a la terrassa amb els gossos, mirant de pensar amb claredat. El sol començava a pondre’s, i encara que el paisatge era bonic, jo no podia gaudir-ne. La borsa havia canviat tot. I si vénen de nit? I si no vénen a parlar, sinó a buscar directament allò que és seu?
Cap a les 8 de la nit, va tornar a sonar el mòbil. Aquesta vegada, era una trucada. El mateix número desconegut. El vaig mirar, deixant que sonés durant uns segons. Finalment vaig decidir contestar.
—Sí?
A l’altra banda, una veu masculina, tranquil·la però ferma, va parlar:
— Sabem que tens la bossa. Això no ha d’anar a pitjor. Parla amb nosaltres, i ho arreglem.
—Jo… jo no sé de què em parles —vaig mentir, encara que la meva veu tremolava.
—Miguel, no ens facis perdre el temps. Sabem on ets. I sabem què tens. Si cooperes, ens podem oblidar de tot això.
La suor freda em corria pel front. El meu nom. Sabien el meu nom. I clarament sabien on era. Abans que pogués respondre, la trucada es va tallar. Em vaig quedar mirant el mòbil, paralitzat. Això anava molt més de debò del que pensava.
Aquella nit no vaig poder dormir. Cada soroll em semblava sospitós, cada ombra a l’exterior em feia saltar del llit. Els gossos també semblaven nerviosos, com si sentissin que alguna cosa no anava bé. A les 3 de la matinada, vaig sentir alguna cosa. Un cotxe. S’acostava a poc a poc, aturant-se davant de la casa.
Vaig aixecar-me d’un salt i vaig mirar per la finestra. Un sedan negre estava estacionat just a l’entrada. No hi havia llums ni moviment. Només el cotxe, allà, com una amenaça silenciosa. Vaig agafar una llanterna i em vaig armar de valor. Vaig baixar les escales, amb els gossos seguint-me de prop. Vaig obrir la porta principal i vaig encendre la llum del porxo.
El cotxe va arrencar de cop i se’n va anar, desapareixent en la foscor.
Vaig tornar a entrar, vaig tancar amb clau (cosa que mai no feia) i em vaig asseure al sofà, incapaç de relaxar-me. Això no podia continuar així. Havia de fer alguna cosa. L’endemà vaig parlar amb Moisès i ho vaig explicar tot. Decidim desfer-nos de les armes i la cocaïna immediatament. Les enterrem en un lloc encara més remot, lluny de qualsevol camí. Els diners… els diners els vaig amagar al lloc més segur que vaig poder trobar.
CONTINUARÀ…..
Què hauria passat si no hagués recollit aquesta borsa?
Que penseu vosaltres que podria haver passat si no hagués donat la volta o que pot passar d’ara endavant????????
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
