És difícil expressar la barreja de sentiments que tinc quan veig les notícies. Em sento estafat, traït pels que se suposa que ens haurien de protegir. Resistència a la foscor: Reflexions.
Els miro, tan ben vestits, tan segurs de si mateixos, parlant des dels seus còmodes despatxos, i em pregunto si mai han hagut de passar una nit en vela pensant com pagaran la hipoteca o la factura següent. Em pregunto si han sentit el nus a l’estómac, aquest pes al pit que apareix quan saps que ets a la vora de l’abisme i que només et sostens per pura tossuderia.
Des que va passar això de València, he estat seguint de prop la situació. Veure les imatges d’aquestes persones, les cases destrossades, el dolor a les cares dels que ho han perdut tot… És punyent. I la resposta? Una promesa de 6.000 euros. 6.000 miserables euros per a algú que ha perdut tot el que tenia, que probablement encara deu 200.000 a la seva hipoteca i que no sap ni tan sols on dormirà demà. M’imagino una família, un pare o una mare, veient aquesta xifra i adonant-se que no és ni tan sols una gota a l’oceà dels seus problemes. I què poden fer? Empassar-se el dolor i seguir endavant, perquè la vida no dóna treva.
És la mateixa història que vaig viure amb el COVID. Com molts, jo tenia un petit negoci, el meu projecte, la meva vida. Va arribar la pandèmia, i amb ella les promeses d’ajuda, les paraules boniques de “no deixarem que ningú no caigui.” I jo m’ho vaig creure. Vaig demanar un préstec ICO a l’abril, pensant que n’hi hauria prou per salvar el negoci, per no haver d’acomiadar els meus empleats, per no tancar les portes d’un lloc que havia aixecat amb tant d’esforç. Però quan va arribar el novembre, els números ja no quadraven, i vaig haver de demanar un altre préstec. I aquí sóc, amb dos préstecs que pesen com una llosa sobre mi, esperant que arribi el 2027 per veure si, després de tot això, encara tindré una cosa que valgui la pena. I l’ajuda? No va arribar mai de debò. Només van arribar més deutes, més factures, i un esgotament que ha esdevingut el meu company diari.
És esgotador veure com els que ens governen converteixen la tragèdia en un joc de màrqueting.
Ara veig una política donant gràcies a Déu ia Franco, com si aquestes paraules, absurdes i buides, tinguessin algun sentit. Veig altres que, amb una falta de respecte increïble, diuen que les ajudes aniran als que tinguin més “likes” a Instagram, com si la desgràcia d’algú es pogués mesurar en una xarxa social. Cada cop em sento més dins d’un teatre de l’absurditat, i la impotència es converteix en ràbia, una ràbia amarga que em va omplint per dins, dia rere dia.
I aquí hi ha el dilema: què ens queda per fer? A qui creure? La gent està tan farta de promeses buides i mentides que fins i tot comença a veure amb bons ulls figures com Trump, algú que representa l’antítesi del que hauria de ser un líder. I encara que em fa calfreds veure aquesta tendència, ho entenc. Ho entenc perquè, quan has estat traït tantes vegades, tant et fa que qui vingui sigui un corrupte, un racista, un misogin. Només vols que algú destrueixi aquest sistema que sembla dissenyat per aixafar-nos i deixar-nos buits.
Cada dia, m’aixeco amb aquesta mateixa pregunta. Fins quan aguantaré? Quantes factures més podré pagar abans que tot s’ensorri? Em miro al mirall i veig les línies de preocupació al meu rostre, el cansament als meus ulls. I em dol, perquè darrere de cada línia hi ha l’esforç d’anys, l’angoixa de nits sense dormir, el pes d’una responsabilitat que sembla impossible de portar. I, no obstant, aquí segueixo, lluitant, sostenint-me en una cosa que amb prou feines ja puc anomenar esperança.
Escriure això, almenys, em fa una mica d’alleujament. M’ajuda a recordar que encara tinc veu, que encara que el sistema sembli entestat a treure’ns la nostra humanitat, jo no he perdut la meva. I mentre tingui aquesta ràbia, mentre tingui aquesta veritat que em crema per dins, continuaré endavant. Perquè sé que no sóc l’únic que se sent així, sé que n’hi ha d’altres com jo, que també lluiten contra la desesperança, que també busquen una espurna de dignitat enmig d’aquesta foscor. I mentre tingui aquesta petita flama, seguiré, perquè encara que tot sembli perdut, almenys encara tinc la meva dignitat. I això, en aquest món de mentides, és l’únic que val de debò.
Des de Mas Torrencito us desitgem un FELIÇ FINDE!!! i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
