Ahir se’n va anar en Ramon i la Blanca a Barcelona, com solen fer. Només que aquesta vegada, en lloc de prendre el tren regional —aquell que triga les bones dues hores llargues— van decidir provar sort amb l’AVE, que a més els va sortir més barat. Així que, emocionats, es van embarcar en aquesta petita aventura… o si més no això pensaven. El que ningú no s’imaginava és que aquest viatge promès s’acabaria abans de començar. I no per un problema de trens, sinó de pura i simple manca de sentit comú.
A l’estació de l’AVE a Vilafant
El Ramon i la Blanca, els nostres protagonistes, arriben a l’estació de Vilafant, acompanyats pel nebot que els deixa just a la porta. Tots dos estan llestos, bitllets a la mà, i, per descomptat, acompanyats de la seva inseparable chihuahua, Neó, àlies “el Ratpenat”. Un gos de tres quilos, tan inofensiu com una boleta de llana amb potes. Ramon està content, llest per embarcar. Blanca porta Neó en una bossa. Però quan passen el primer control… zaska .
El dia que gairebé s’acaba el món… o com l’AVE i l’empatia no sempre van al mateix vagó”
Empleat de l’AVE: (mirant Neó amb cara de pocs amics)
—Em sap greu, però el gos no pot pujar sense un transportí.
Ramon: (estranyat i una mica mosquejat)
—Perdona? Però si el portem a la bossa, no molestarà ningú! A més, som invidents, i només estarem mitja hora al tren.
Empleat de l’AVE: (amb to robòtic, com si li haguessin implantat un xip per repetir frases)
— Les normes són les normes. Els gossos han de viatjar en un transportí homologat.
Blanca: (tractant de mantenir la calma)
— Miri, senyor, entengui’ns, només anem de Vilafant a Barcelona. Neó no sortirà de la bossa. De veritat, és un gos petitó, no molestarà ni bordarà…
Empleat de l’AVE: (inalterable, amb la mateixa cara de pedra)
— Les normes estan per complir-se. O porten el transportí o no hi poden passar.
Aquí, el Ramon comença a notar com la paciència se li està esgotant. Blanca prem la corretja de Neó, que segueix a la bossa, aliè al drama humà al seu voltant.
El retorn frustrat i la indignació
Ramon i Blanca, ja amb el cabreig pujat, surten de l’estació. Allà fora hi ha el nebot, que en veure’ls tornar fa cara de sorpresa.
Nebot: (amb cara d’“això és broma”)
—Però ja esteu de tornada? Què ha passat?
Ramon: (amb un to d’indignació creixent)
—Que no ens han deixat passar per Neó! Que ha d’anar en un transportí, ni que el gos s’hagués de menjar el tren sencer!
Nebot: (irònic)
— Ja veus, quin perill, un chihuahua de dos quilos solt en un AVE. I què? Els has dit que ets cec i que portes el gos en una bossa?
Blanca: (amb exasperació)
—I tant que li ho hem dit! I res, que l’oncle semblava un robot: “les normes, les normes…”
Ramon: (fent escarafalls)
—Li he dit que només són trenta minuts, trenta! Però res, no hi va haver manera. Era com parlar amb una paret. No és que ens hagi dit “entenc la seva situació”, no, ni una mica d’humanitat. Ens hem quedat plantats a l’estació per un gos que ni molestarà ni sortirà de la bossa!
De tornada a Mas Torrencito, amb explicacions
Ramon i Blanca tornen a casa, derrotats. Jo estic en les meves coses, organitzant checkouts, rentadores i assecadores com si no hi hagués un demà. Quan els veig entrar, la seva cara de cabreig és tan gran que no puc evitar el comentari.
Jo: (mitjà de broma, mitjà amb curiositat)
—Però què ha passat, ja estem per Nadal?
Ramon: (resoplando)
— Quin Nadal ni quins vuit quarts! L’embolic que hem tingut a l’AVE!
Jo:
— A veure, explica’m… què ha passat?
Ramon: (gesticulant)
— Doncs res, que anàvem tan contents amb Blanca, amb Neó a la seva bossa, que és un chihuahua mini, i ens vam plantar a l’estació. Passa Blanca, li revisen el bitllet, tot bé, i quan passo jo amb el gos, l’oncle va i em diu que Neó no pot passar si no va en un transportí.
Jo: (amb cara d’incredulitat)
— COM!? Però si no molestarà ningú…
Ramon: (indignat)
—Això mateix li vaig dir jo. Li vaig dir que som invidents, que el gos va a la bossa, que no sortirà, i res! Que les normes, que les normes… Però és clar, quan veus que deixen passar una família amb cinc nens donant voltes, aquí sí, no hi ha problema, eh?
Les normes… i el sentit comú en l’oblit
Després d’escoltar en Ramon i la Blanca, l’absurd de la situació és tan gran que un no sap si riure o plorar. Les “normes” semblen dissenyades per aplicar-se de manera rígida, sense pensar en el context, en les persones. I aquest empleat, en particular, semblava estar gaudint del petit moment de poder.
Jo: (intentant contenir el riure i la indignació)
—De veritat, sembla que no tenia altra cosa que fer que fastiguejar el primer que se li creués. I a sobre uns cecs amb un chihuahua a la bossa… A veure, quin mal pot fer Neó al tren?
Ramon:
—Doncs res, això li vaig dir jo. Però la tia no va baixar ni una cella. És com si no entengués la situació. Només repetia el mateix: “Les normes, les normes”. Com si no tingués capacitat de pensar, de dir: “D’acord, entenc que la situació és diferent, poden passar, però no treguin el gos”. Ja està! No crec que el tren s’ensorrés.
Jo: (sospirant)
— És clar, i ara, entre el viatge d’anada i tornada a Vilafant, tota l’espera, i el cabreig que porteu, us valia la pena l’AVE? Vaja, que si arribo a saber-ho, us acosto jo a Barcelona.
Ramon:
—Doncs sí, et dic el mateix. Perquè ara, entre el retard, els plans que tenia amb la meva mare per menjar, cosa que faria Blanca a Barcelona… tot a la merda! Tot per una norma estúpida aplicada amb més estupidesa encara.
Reflexió final: Fins quan el poder mal utilitzat?
És que de debò, de vegades sembla que el sentit comú se’n va anar de vacances i no té plans de tornar-hi. Perquè val, les normes són importants, però quan tens davant una parella cega, que només et demana trenta minuts de trajecte amb un gosset mini… no se’n pot fer una excepció? I més en un tren mig buit, on el chihuahua no molestaria ni els coloms de l’estació.
A aquest pas, sembla que alguns empleats només troben satisfacció aplicant normes sense sentit, com si el seu poder residís a fastiguejar als que menys s’ho mereixen. Perquè anem, de debò… qui és més molest? El chihuahua de tres quilos o la família de cinc nens cridant al vagó? Si almenys els crits de “les normes són les normes” s’aplicaran amb justícia per a tots…
Epíleg: “Evolucionarem algun dia… o ens seguirem posant pedres al nostre propi camí?”
Aquí es queda la pregunta, mentre el Ramon i la Blanca, de tornada a casa, continuen al·lucinant amb la surrealista experiència d’intentar viatjar amb l’AVE… i estavellar-se contra un mur de burocràcia i manca d’empatia. Un petit reset no vindria gens malament, no?
Des de Mas Torrencito us desitgem un FELIÇ DILLUNS!!! i que el vostre gos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí :
