Relat de la Dana i la Ràbia d’un Poble Oblidat

I si haguéssim fet cas als avisos? I si haguéssim escoltat els professionals, els experts que porten anys cridant des dels seus despatxos, des dels seus informes que aquest desastre hi era, aguaitant en cada gota de pluja acumulada, en cada tàlveg oblidat? I si, per una vegada, haguéssim tingut dirigents professionals, amb la valentia de prendre decisions incòmodes i no pas una banda d’ineptes jugant a les polítiques de saló?

Miro les notícies, i la ràbia em crema a la gola. Ja no em sorprèn la xifra de morts que creix cada hora, però em destrossa l’ànima la idea que podrien haver estat menys. Que hi va haver una oportunitat d’evitar això, o almenys de salvar les vides que avui sumen noms a la tragèdia. No tinc família a la Comunitat Valenciana, ni amics allà, però és la impotència, el desconsol de saber que, una vegada més, l’arrogància i el menyspreu pel bé comú s’han tornat a cobrar un preu insuportable. La ràbia es converteix en nus en el meu estómac en sentir que aquest desastre no és només culpa de la tempesta, sinó de la cadena de decisions absurdes, de negligències embolicades en banderes i promeses buides.

La UME, diuen! La Unitat Militar d’Emergències va ser relegada per donar pas a la fira dels bous! Als bous, com si en una correguda de sang i sorra es resolguessin les vides dels que ara s’ofeguen al fang! Com hem arribat a això? Com es pot negar un dirigent a veure la catàstrofe, encara que ja l’aigua li cobreixi les botes? Mentre l’aigua nega cases i ofega somnis, ell continua allà, minimitzant, rebutjant l’ajuda d’altres territoris, com si fos un assumpte d’orgull i no pas d’una emergència on cada minut compta, on cada mà compta.

On són les prioritats?

La lliga, el gran premi, els actes oficials, el protocol… és que això és el que importa? Com pot ni tan sols discutir-se que els espectacles se suspenguin, que el futbol es posposi, que el circ s’aturi, quan la tragèdia ens cobreix amb la seva ombra? No hi ha espai per a l’entreteniment quan hi ha famílies senceres que no tornaran a veure els seus éssers estimats. A la merda els bous, a la merda els banderins! Això és una crisi, una realitat on cal menys espectacle i més serietat.

I mentre seguim sumits al fang, en la desesperació, qui rendirà comptes? Qui ens donarà explicacions quan tot això passi i només quedi el ressò de les promeses incomplertes? Perquè avui, les pedres, el fang i els insults plouen cap a ells, i no sé si això és suficient. Fins quan suportarem aquesta cadena de negligències? ¿Fins quan deixarem que una elit d’inútils decideixi per nosaltres i jugui amb les nostres vides?

I si fos diferent? I si algun dia, el canvi climàtic no fos una línia de propaganda, sinó una realitat que enfrontéssim amb la urgència que mereix? O és que ens quedarem creuats de braços, veient com l’aigua puja i puja, fins que un dia ens cobreixi a tots?

Des de Mas Torrencito us desitgem un FELIÇ DILLUNS!!! i que el vostre gos us acompanyi!!!!

—–
Si vols, podeu veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més h

COMPARTIR

Deixa un comentari