No sé si mai han sentit això d'”un llop amb pell de xai”, però el que no s’imaginaria mai és que algú acusés Maky de semblant cosa. De quan Maky es va menjar un ramat by MasTorrencito
Maky, el gos més tranquil del món, gairebé un filòsof pelut… Maky, el més mans de tots els mastins de la zona!
Però era jo, davant d’un pastor amb cara de tragèdia grega, jurant i perjurant que Maky havia acabat amb tot el ramat. “Senyor, els ho juro per la meva vida , el seu gos em va matar dues ovelles”, em va deixar anar amb to greu. I quin ensurt que em vaig endur! Perquè, és clar, la primera vegada que passa una cosa així, un no sap si creure o no. Així que, per evitar problemes, vaig decidir pagar. Total, 40 o 50 euros no són per arruïnar ningú, i l’última cosa que volia era embolics amb els pastors del poble.
Encara que, sent sincer, alguna cosa no quadrava… Vull dir, si m’haguessin dit que el culpable era Mastitwo, Mamas o fins i tot Mastín, doncs val, potser ho hauria cregut. Però Maky! Per Déu, si Maky no mata ni una mosca! Bé, tret que vagi amb els seus cosins de Zumosol , aquí sí que es posa valent… però sol, mai. Ho dubtava moltíssim.
Doncs bé, l’altre dia, una altra trucada del pastor. Aquesta vegada amb més drama:
—El teu gos ha matat dues de les meves ovelles aquesta tarda!
Em vaig quedar glaçat. Maky? La meva Maky? El mateix gos que s’espantava amb el seu propi reflex a l’aigua i corria a amagar-se si un gat el tremolava. No podia ser. Vaig pensar que Casimiro s’equivocava, però el to no admetia dubtes.
—Està segur que va ser ell? —vaig preguntar, sentint com la meva incredulitat començava a trontollar.
—És clar que n’estic segur! —va respondre, amb una determinació que gairebé em va convèncer que el meu pobre Maky era un llop disfressat de xai.
Vaig sospirar, intentant calmar l’aigua abans que es desbordés.
—Miri, vingui a casa. Si realment és Maky, li pago en el moment. Però n’ha d’estar segur, d’acord?
Don Casimiro va acceptar, i en menys de mitja hora, va arribar a la porta de casa meva. La seva silueta es retallava contra el capvespre com la d’un xèrif en un duel. Vestia el seu barret habitual d’ala ampla i duia un bastó de fusta que semblava un ceptre d’autoritat. Li vaig obrir la porta, el vaig saludar amb un somriure nerviós, i li vaig dir que esperés mentre treia els gossos al pati.
—Aclarirem això d’una vegada per totes —vaig dir, amb més confiança de la que sentia.
Quan vaig obrir la porta del darrere, els meus quatre gossos van sortir disparats. Eren un esquadró de lladrucs i energia desbocada. Maky anava al capdavant, movent la cua com si no hi hagués demà. Quan van veure el pastor, va passar una cosa que mai havia presenciat: tots quatre es van llançar cap a ell, bordant com si volguessin menjar-s’ho. La meva dona i jo vam començar a cridar com a bojos.
—Maky! Mastitwo! Quiets! —vaig fer broma, però va ser inútil.
Els gossos semblaven posseïts, i per un instant, vaig témer el pitjor. Casimiro, però, no es va immutar. Enmig del caos, va aixecar una mà, va fer un gest simple i rotund, i com si fos màgia, els gossos es van aturar. Es van aturar! No només això: es van asseure, callats, com a alumnes obedients esperant instruccions.
—¿ Què… com…? —va balbucejar, incapaç de comprendre el que acabava de passar.
El pastor va somriure amb un aire de misteri, com si acabés de fer un truc que no tenia intenció d’explicar.
—A veure quin és el culpable —va dir, apropant-s’hi.
Va inspeccionar cadascun amb ulls de falcó, i finalment es va aturar davant de Maky.
—S’assembla a qui vaig veure, però aquest és més petit. I, bé… més gros.
Vaig riure nerviós.
—Doncs és l’únic que tinc. No n’hi ha més.
El pastor va arrufar les celles i es va gratar la barbeta.
—L’any passat ja em va passar una cosa semblant. Un gos com aquest em va matar una ovella. Però ara que ho veig bé no pot ser el mateix.
De sobte, va treure un bitllet de 50 euros de la butxaca i me’l va estendre.
—Això és el que em vas pagar l’any passat per una ovella. I veient que no va ser el teu gos, no és just que t’ho cobri.
Vaig intentar tornar-li els diners.
—No, no, quedeu-vos amb això. Compri’s una altra ovella. Jo esbrinaré qui pot ser el culpable.
El pastor va assentir, però abans de marxar, no vaig poder contenir la meva curiositat.
—Don Casimiro, una cosa més. Com va fer per calmar-los així?
Es va girar, somrient amb aquesta expressió de saviesa ancestral que només tenen els vells pastors.
—Respecte, autoritat, i sobretot, que sàpiguen qui mana. Si els tens por, ho noten.
Aquestes paraules es van quedar gravades en la meva ment. Des d’aquell dia, Maky va recuperar la seva reputació, però la pregunta de si mai es va poder menjar un ramat va quedar flotant a l’aire. llop… o almenys això és el que diem quan volem que una història sigui divertida.
I així va quedar el misteri: Qui va ser realment el culpable? Ningú ho sap, però cada vegada que la Maky es creua amb un veí, no falta qui el miri amb una cella aixecada, com si esperés veure’l udolar a la lluna. Injust? Potser. Divertit? Sens dubte.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
