Perquè, siguem sincers, tots sabem com acaba aquesta pel·lícula. Tots. No importa quant èxit acumulem, quant soroll fem o quant intentem ignorar el tema, el final és inamovible. Sí, amics: abans o després, tots acabem en una caixa de fusta, transformats en cendres o amb un “xalet etern” amb vistes, diguem… no gaire panoràmiques. Perquè, és clar, l’inframón no és famós per la decoració. Jajajaja… TOTS, sense excepció.
Això sí, el camí fins a aquest destí final varia molt. Alguns hauran viscut amb més pena que glòria, com a secundaris a la seva pròpia vida; uns altres, amb més glòria que penes, deixant una estela d’aplaudiments al darrere. Hi ha els que passen sense fer soroll, com una brisa suau, i els que arriben com un huracà, armant escàndol allà per on trepitgen. Però no ens enganyem, perquè, per molt diferent que sigui la ruta, tots acabem al mateix lloc. TOTS.
I quan hi arribem, què queda de nosaltres? Bé, això també depèn. Alguns seran recordats amb afecte, amb anècdotes que arrenquen somriures; altres seran plorats, amb llàgrimes que semblen no acabar mai. I altres… bé, simplement oblidats. Com aquest mitjó que desapareix a la rentadora: ningú no sap on va anar, ni li dedica gaire temps a pensar-ho. Però, malgrat aquestes diferències, el desenllaç sempre és igual. La mateixa línia de meta.
Ara, farem una pausa i parlar dels nostres adorats gossos. Perquè ells, oh, ells són una altra història. Mentre nosaltres gastem mitja vida en coses banals i l’altra meitat a preocupar-nos per aquestes mateixes banalitats, ells saben exactament què importa. Ells, a diferència de nosaltres, SEMPRE seran recordats, plorats, enyorats. I sí, quan se’n van, ens deixen un buit que no hi ha teràpia, sofà nou ni quilo de gelat que pugui omplir.
I per què ens marquen tant? Perquè ells ho donen tot. TOT. Són fidels fins a la medul·la. No necessiten explicacions, ni raons complicades per voler-nos. Ens miren com si fóssim la raó mateixa de la seva existència, i, en certa manera, ho som. Viuen per a nosaltres, per nosaltres, amb una devoció que nosaltres, els “racionals”, gairebé no podem comprendre. ELLS SÍ QUE SABEN VIURE.
I mentrestant, nosaltres ens compliquem la vida. Que si els likes a Instagram, que si el nombre de seguidors, que si les baralles absurdes, que si les pors que ens inventem. El 50% de la nostra vida se’ns va a gilipollecs, i l’altre 50%, probablement, a penedir-nos de les gilipollecs que vam fer. Una obra mestra de l’estupidesa humana, no trobes?
Però ells no. Ells són aquí per allò essencial: fer-nos sentir bé. Alguns, és clar, amb més entremaliadures que altres (i amb el rebut de les sabates mossegades com a testimoni). Altres, més tranquils, convertint-se en una mena de terapeuta silenciós. I després hi ha els intensos, aquells que semblen tenir una bateria infinita i t’obliguen a sortir al parc encara que tu només vulguis enfonsar-te al sofà. Però tothom, absolutament tothom, sap gaudir de la seva curta vida com si cada segon fos un regal.
Perquè per a ells, ho és. No es preocupen pel demà ni pel que diran. Viuen el present d’una manera que ens hauria d’avergonyir. ensenyen el que significa viure de debò.
Així que potser hauríem d’aprendre alguna cosa d’ells. No només mirar-los amb tendresa, sinó imitar la seva filosofia senzilla i honesta. Tu què en penses? T’apuntes a viure amb menys soroll i més lladrucs 🐾
Des de MasTorrencito us desitgem un bon dia i que els vostres gossos us acompanyi!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
Yo me apunto,me gusta como viven,siempre gozando del presente y dedicandose al amor,sin complicarse la vida,pero reconozco que me resulta difícil.He aprendido mucho de ellos.Les amo y mucho