Mas Torrent i la Bogeria
La boira sempre semblava més densa al voltant de Mas Torrent , com si aquell lloc estigués destinat a perdre’s entre les ombres del temps i l’oblit. L’any 1714, aquesta antiga masia s’alçava imponent i lúgubre, amb els murs de pedra grisa coberts de molsa i les finestres com a ulls buits que miraven al no-res. El que avui coneixem com a Mas Torrencito era, per aquell temps, molt més que una masia; era un lloc d’exclusió, un refugi on tancaven els dissortats que la societat no volia veure: bojos, terminals, heretges i fins i tot aquells acusats de pactes amb el dimoni. Tot i això, no sempre va ser un sanatori. Abans que les ombres de la llegenda l’emboliquessin, Mas Torrent havia estat la casa d’un home la història del qual encara eriça la pell dels que s’atreveixen a recordar-la.
El seu nom era Joan “el Carnisser” , un home nascut al proper poble d’ Orfes , un lloc solitari envoltat de turons i boscos. Allí, l’església criava els fills il·legítims de nobles i rics mercaders, nens considerats una vergonya per als seus llinatges. El Joan era un d’ells. venedor d’olis que mai va voler reconèixer-ho. Sota la mà dura de les monges, Joan va créixer aprenent l’ofici de carnisser.
No obstant això, Joan no va encaixar mai del tot a Orfes. Hi havia alguna cosa inquietant en ell, una obsessió que ho diferenciava dels altres. els nens del poble xiuxiuejaven que parlava al bestiar, que els xiuxiuejava secrets que ningú més podia escoltar. la seva vida… i la de tots al seu voltant.
Va abandonar Orfes i es va instal·lar en una masia apartada, Mas Torrent , ubicada als afores de Vilademuls. Allí va trobar el lloc perfecte per establir la seva carnisseria. No només tenia l’espai necessari per criar el seu bestiar, sinó que la llunyania li oferia una tranquil·litat que semblava anhelar. Amb el temps, la masia es va convertir a l’epicentre de la seva vida. Joan criava vaques i porcs a les àmplies pastures, i la seva carnisseria, ubicada en un edifici annex, va començar a guanyar fama. Gent de tot Catalunya anava a comprar les seves corts de carn, considerats els millors de la regió. Però, igual que a Orfes, no van trigar a sorgir rumors.
Els vilatans van notar que Joan evitava qualsevol contacte innecessari. No participava a les festivitats del poble ni freqüentava la taverna. Treballava fins a altes hores de la nit, i els que vivien més a prop de la masia deien que sovint se sentien sorolls estranys, cops, murmuris i crits apagats provinents de la seva propietat. Però ningú no gosava preguntar.
La Nit de la Massacre
L’hivern del 1714 va arribar amb una fúria inusual. La neu cobria els camps i el fred semblava calar fins als ossos. Va ser llavors quan va passar el que els vilatans recordarien com la nit del Carnisser .
Tot va començar amb un crit esquinçador que va trencar el silenci de la matinada. Provenia de Mas Torrent. Els veïns, temorosos però curiosos, es van acostar a la masia amb torxes a la mà. El que van trobar va ser una escena que encara persisteix als malsons dels seus descendents.
Joan estava dret al pati principal, amb un ganivet de carnisser a la mà. El seu davantal, sempre tacat de sang, ara gotejava un líquid fosc que el fred havia congelat en fines capes de gel. Al seu voltant, els cossos de la seva família jeien desmembrats: la seva dona, els seus dos fills petits, fins i tot alguns animals que semblaven haver estat sacrificats al mateix frenesí. Però això no ho era tot. Dins la carnisseria van trobar alguna cosa encara més macabre. En un racó del taller, on en Joan penjava la carn per curar-la, hi havia ossos humans. Desenes, nets i ordenats, com si fossin part del seu inventari.
La bogeria de Joan no es va aturar aquí. Segons els testimonis, Joan va avançar cap als vilatans, ganivet a la mà, murmurant una cosa que ningú va poder comprendre. Alguns van intentar aturar-lo, però la seva força era descomunal, gairebé sobrenatural. Al seu rampell, va assassinar quinze veïns abans de desaparèixer entre els boscos que envoltaven la masia. Ningú no ho va tornar a veure.
Els Xiuxiueigs del Passat
Després de la massacre, les autoritats van segellar Mas Torrent i el van convertir en un sanatori, creient que el lloc estava maleït i que serviria millor com a refugi per als trasbalsats de la regió. Però els rumors van persistir. Alguns deien que Joan mai no va abandonar realment la masia, que el seu esperit vagava pels passadissos, buscant noves víctimes. Altres asseguraven que el bestiar de Joan, abandonat després de la seva fugida, va començar a desaparèixer a poc a poc, com si alguna cosa als boscos se’ls estigués emportant.
Avui, Mas Torrencito és una casa rural que rep turistes i viatgers. No obstant això, n’hi ha que afirmen que, a les nits de tempesta, es poden sentir els crits d’aquella nit fatídica. Alguns han jurat veure un home alt, amb un davantal tacat de sang, dret entre els arbres que envolten la propietat. I a Vilademuls, la llegenda del Carnisser continua viva. Diuen que si t’atreveixes a acostar-te a la vella carnisseria en ruïnes, pots escoltar el ressò dels ganivets de Joan, esmolant-se a la foscor.
Potser només és una història per espantar els nens. O potser, el Carnisser de Vilademuls mai no va deixar realment casa seva.
Des de MasTorrencito et desitgem un bon dia i que els teus gossos t’acompanyin!!!!
—–
Si vols, pot veure els nostres bons per caps de setmana, bons jubilats , a un preu increïble..entra a www.mastorrencito.com o si vols podeu llegir més història i anècdotes que ens han passat a Mas Torrencito… Fes click aquí
